Una crítica cultural

Guillem Martínez ha publicat aquesta setmana una interessant entrevista a la crítica cultural Luisa Elena Delgado (Caracas, 1962) que us recomano, ja que les seves paraules i els seus arguments són una nova respiració, oberta, sensata i, sobretot, informada respecte de com s’ha estat construint la cultura espanyola recent, des del 1996 al 2011. L’autora és, insisteix en l’entrevista, una crítica cultural, no és ni politòloga ni historiadora, i se centra en la cultura espanyola. En el seu treball, destria més la construcció extrema i rígida d’allò que és espanyol –la ‘unidad de destino en lo cultural’, en diu al llibre– que no pas d’allò que és català, que alhora coneix raonablement bé, per haver viscut a Barcelona els últims anys i haver vist dues Diades.

El que vull remarcar aquí és l’interès de la crítica cultural universitària de vocació divulgadora, interpretativa i polemista, que existeix amb força en l’àmbit anglosaxó i que entre nosaltres acostuma a ser un vessant de la historiografia entesa com a recopilació de dades i prou, massa al servei, tot sovint, d’interessos partidistes i del present que tot ho arrossega i ho taca amb parcialitats i ocultació d’aquells que ara no han de sortir a la foto. Jordi Amat és, en tants aspectes, un bon exemple de crítica cultural de plantejaments honrats entre nosaltres; però que a mi se’m fan curts, potser per poc viatjats, potser massa deutors d’interessos del present, com ara en el llibre ‘El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937–2014)’, del qual diria que no s’ha parlat tant com es mereix. Potser és que sóc gran i recordo massa coses, no ho sé…

Caldrà tornar-hi, al llibre d’Amat, que, repeteixo, és de gran interès. Aquí només estableixo una petita comparança amb el de Delgado, ‘La nación singular. Fantasías de la normalidad democrática española (1996–2011)’, amb dues minses consideracions: l’abast temporal en l’un i en l’altre, quinze anys versus setanta-set, i l’empenta interpretativa dels autors que els títols mateix manifesten. El del català és descriptiu i prou, el de la veneçolana és irònic, “La nación singular”, i explicatiu i agosarat en el subtítol: ‘Fantasías de la normalidad democrática española (1996–2011)’. Per l’abast temporal que considera Delgado, l’anàlisi per força és menys historicista i més centrada a interpretar els fets concrets d’aquests quinze anys que considera per a remarcar la seva tesi: la cultura ha vehiculat a Espanya la construcció del consens al preu que sigui, com sigui, i les veus que hi dissenteixen –per més que a Catalunya siguin dos milions llargs de votants en els últims comicis: els independentistes i els del dret a decidir– no són de cap manera acceptats. Són estigmatitzats per la immensa majoria de veus públiques espanyoles.

La llàstima és que aquestes veus públiques espanyoles, entre les quals les de tants intel·lectuals, artistes i els crítics culturals entesos a la hispànica manera, han aconseguit fer creure a tanta bona gent que la cultura espanyola única és la base del consens i doncs de la democràcia. D’això també va aquest llibre, que vol advertir als espanyols: ‘Precisament vaig viure a Barcelona entre el 2013 i el 2015. Fins i tot vaig estar en dues Diades, que vaig veure des del Paral·lel, no precisament el centre neuràlgic del nacionalisme català tradicional. El que vaig veure va ser una gran varietat de raons per a manifestar-se públicament, així com diferents formes d’entendre la catalanitat. La meva experiència personal i professional (i sóc castellanoparlant amb un català parlat bàsic) és que a Catalunya hi ha diversitat d’opinions que s’expressen públicament. Comparar la realitat catalana, com s’ha fet a la premsa, amb Corea del Nord o amb qualsevol règim totalitari, em sembla una baixesa, a més de ser completament improductiu.’ M’agrada quan diu en l’entrevista que la vergonya és també revolucionària.

De vegades, a Saidí, en converses familiars i amistoses, m’adono fins a quin punt la política cultural espanyola del postfranquisme ha fet bé la feina. La mateixa raó de la llengua –us ho podeu imaginar, a la Franja– n’ha vist de tots colors i pronunciar el mot ‘català’ pot significar entrar en una discussió que duri tota la tarda sense arribar a ser una conversa enraonada. Fins que adverteixes que no n’hi ha prou de dir postfranquisme –des del 76 ençà–, sinó que la cosa, com bé diu Luisa Elena Delgado, s’ha intensificat aquests últims anys. Fins a fer de la ignorància el pal de paller de la cultura espanyola.

Per això necessitem bons crítics culturals, que promoguin la independència intel·lectual de l’acadèmia i dels lectors cultivats, crítics culturals que tinguin també, i sobretot, espai en l’esfera pública, per a analitzar i interpretar en els mitjans les giragonses de les polítiques culturals i dels canvis culturals que les mateixes persones promovem. És un aspecte central de la vida col·lectiva que també cal i caldrà atendre en la cultura catalana d’ara mateix, que està per veure com acara i com acararà el pujolisme, que és la nostra pols, la nostra cendra, les nostres ruïnes, i que, per descomptat, no abasta només el president Pujol, la seva família i el seu partit. I si mirem tot el domini lingüístic, què us he de dir.