21.03.2020 - 22:00
|
Actualització: 22.03.2020 - 09:43
Ahir vaig rebre aquest missatge d’un bon amic. És metge, una persona que admire pel seu compromís professional i social i que té responsabilitats de coordinació en un hospital important de Barcelona:
‘Espero que estigueu tots bé. Les coses comencen a arribar al límit. Els meus companys de feina, en tots els camps professionals, admirables. L’angoixa i l’esgotament comencen a notar-se. No és gens agradable de veure que se te’n van els malalts i bruscament. Avui, parlant amb una metgessa d’urgències, m’ha dit: “Hauríem de sortir tots nosaltres al carrer i dir: ‘O ho tanqueu tot o ens n’anem a casa.’ Si s’han de morir igual, no fem falta aquí.” A mi se m’ha acudit que potser aquesta idea seria bona per a fer pressió pel tancament total. Cuideu-vos i una abraçada ben forta…’
Això que proposa el missatge és important, tan important com aquesta sensació terrible, que tan bé descriu, que el temps s’acaba. Una protesta generalitzada dels serveis sanitaris exigint aquest ‘tanqueu-ho tot’ que Pedro Sánchez continua encaparrat a ignorar, seria enormement efectiva perquè ara mateix els metges, infermers, auxiliars, tenen tota la legitimitat que puguem imaginar.
Però hi ha una cosa d’aquest missatge que m’ha impressionat encara més que el contingut i la proposta. És la voluntat de fer, de moure’s des de la base, és la decisió de posar-se en marxa sense esperar res més, és la recuperació de l’esperit lluitador en aquest marc tan estrany i desconcertant en què no podem ni tan sols fer allò a què estàvem acostumats, que era eixir al carrer a protestar.
I no ho dic pel missatge d’aquest amic, exclusivament. Aquestes darreres hores per les xarxes socials circulen cada vegada més tot d’iniciatives per a autoorganitzar-se. Hi he vist piulades explicant, per exemple, que hi ha empreses que han de fer ERTE i disposen de sales blanques, motlles de plàstic, màquines cosidores o eines industrials amb les quals es podrien fer mascaretes o fins i tot màquines de respiració assistida. Només caldria organitzar-ne la producció, trobar els tècnics capaços i disposats i posar-s’hi. Al Principat, col·lectius com ara Sanitaris per la República o Omplim els Magatzems també han engegat iniciatives des de baix, per exemple demanant als hotels que han tancat material d’higiene susceptible de ser usat als hospitals, mentre que a ciutats com ara Tàrrega s’ha creat un operatiu amb gent que té màquines de cosir per a fabricar localment mascaretes. També al País Valencià, a Elda, Petrer o Bocairent, entre, treballadores de les fàbriques de calcer s’han autoreconvertit i fa dies que fan mascaretes de manera voluntària. I tots hem vist com, per tot arreu, hi ha empreses que han ofert les seues impressores 3D per allò que puguen caldre.
Al Col·legi de Metges de Barcelona sembla que han entès d’una manera especial que aquesta organització popular pot ser un element poderós per a canviar la situació. I així, no és que demanen únicament material sanitari o equipament de protecció (mascaretes, bates impermeables, guants, ulleres, etc.) sinó que s’ofereixen per a coordinar recursos per a produir-ne, fent servir el correu donaciocovid19@comb.cat o el telèfon 935 678 700 per a posar en contacte qui té recursos i qui pot fer-ne servir -de la mateixa manera les cambres intenten coordinar recursos empresarials a través de suport_coronavirus@cambrabcn.org.
Si explique tot això és perquè crec, enmig d’aquest moment tan complicat, que hauríem de ser ben conscients que el nostre país té dues eines molt importants al seu abast, que són la seua gran capacitat industrial i la més que potent trama social articulada en cada poble, en cada barri i ciutat. I que, si som capaços de coordinar-les, podrien marcar la diferència.
Cal aconseguir que tota la trama cívica del país es coordine amb el sector sanitari i es pose a treballar avui mateix. Hem demostrat una vegada i una altra una capacitat de resiliència i d’organització popular úniques. Penseu com les escoles de les Illes es van organitzar per lluitar contra el decret de trilingüisme i van sostenir la capacitat de vaga dels pares. Penseu en la Primavera Valenciana o en la manera com es van obrir pas les denúncies de l’accident del Metro a Jesús, enmig de la manipulació dels mitjans més gran que hem vist mai. Penseu en allò que cada any aconsegueix la Marató de TV3. Penseu en l’enorme quantitat de diners que ja hem estat capaços de posar tots per a superar la repressió. Penseu en el referèndum del Primer d’Octubre, no tan sols per l’exemple extraordinari, lluminós, del Principat, sinó també per la capacitat organitzativa de Catalunya Nord.
Els sectors professionals, les empreses, els sindicats, les cambres i els gremis, les associacions populars i culturals, les xarxes veïnals, els mitjans, podem fer grans coses si som capaços de coordinar la resposta del carrer. Com a societat hem perdut massa temps, el govern espanyol ens ha fet perdre, a nosaltres i als nostres governs, massa temps. Responguem-li accelerant nosaltres la resposta, posant-nos a treballar des de baix. Jo no estic segur de qui ho ha de coordinar, això, al costat de les Generalitats i els ajuntaments però amb vida pròpia. Però de la cosa que estic convençut és que un moviment com aquest no és que realment siga factible sinó que és el millor i el més necessari que ara mateix podem fer, a banda estar-nos tots tancats a casa.
PS. Ahir Pedro Sánchez va fer un discurs lamentable, impotent i desconcertat, en l’horari de màxima audiència televisiva. Una hora parlant gairebé per a no dir res de res. A Madrid, però, el va acompanyar una important cassolada de protesta i es va tornar a demostrar una cosa que moltes vegades m’han escoltat dir que és una de les sorts que tenim els catalans: Espanya no té patriotes. La dreta espanyola no té prou ni es conforma amb el gir autoritari i patrioter del líder del PSOE. Ells han entès que Sánchez ja està en la corda fluixa per la seua demostrable incompetència i ahir se li van tirar al coll amb ganes, amb declaracions dels líders populars i amb les cassoles de la seua gent als balcons de Madrid i dels ‘barris nacionals’ de la perifèria.
Aquesta setmana vinent veurem una escalada terrible en la xifra de contagis i morts i el PP ho intentarà aprofitar per a treure Sánchez de La Moncloa. Els populars són així d’amorals i indecents, és cert, però nosaltres no hauríem d’oblidar que aquest és el preu que paga el PSOE per no haver volgut entendre que per més de dretes i espanyolistes que es tornen mai no ho seran prou per a la guerracivilista dreta espanyola. Ni posar l’exèrcit per davant de tot, treure la bandera, cridar per la unitat de la pàtria i anul·lar les autonomies li haurà servit al PSOE per a frenar l’odi histèric d’aquesta Espanya sociològicament autoritària, franquista, de la qual l’única cosa sensata que es pot fer és allunyar-se’n a tota velocitat. Marxar.
Espere, com a mínim, que el que passarà aquests pròxims dies servisca de lliçó definitiva als qui el novembre del 2017 van pensar que era més raonable frenar el procés d’independència, renunciant a la unilateralitat i intentant a qualsevol preu l’acord amb els presumptes progressistes espanyols. I que la reacció del nostre país siga tant radical, valenta i decidida com aquest temps absolutament excepcional reclama.
