24.05.2022 - 21:40
|
Actualització: 25.05.2022 - 08:45
Finalment, el PSC, Esquerra Republicana, Junts i els comuns han presentat això que ells afirmen que és un acord a favor de mantenir la immersió lingüística a l’escola. Que no ho és. A tot estirar, i en tot cas, tenim davant una conxorxa de quatre partits que, probablement per raons i interessos diversos, es posen d’acord a reaccionar a l’ofensiva judicial contra la llengua fent una cosa tan buida que permet que dos diguen que s’ha esquivat la sentència del 25% i s’ha salvat el català; que un altre diga que s’ha complert la sentència i s’ha salvat l’espanyol; i que el quart no diga res que siga prou intel·ligible.
Lamentablement, aquest acord presentat ahir és un mal acord, en molts aspectes.
–És dolent per a la llengua catalana, perquè rebenta de manera definitiva el marc legal que permetia la immersió, ni que fos sobre el paper.
–Ho és també, i això és molt més important encara, perquè trenca la tradició històrica de més de cent deu anys del catalanisme de considerar la llengua catalana com a llengua del país, l’única que defineix el país i que mereix ser considerada com a tal. Mai, ni en les situacions més dures –i mira que se n’han viscudes de molt més dures–, el catalanisme no havia renunciat a singularitzar la llengua catalana, el paper central i únic del català en la nostra societat, i encara menys havia obert la porta a la normalització del castellà, com es fa ara.
–L’acord és molt dolent i perillós també en termes polítics, perquè esquerda el bloc independentista: fa fora la CUP i substitueix l’aliança dels partits independentistes que es va consolidar el 2010 per una de nova en què dos partits independentistes s’abracen i posen al centre de la vida política catalana el partit que va enganyar els catalans dient que aprovaria l’estatut que el parlament portàs a Madrid; el partit que governava quan l’estatut de Pasqual Maragall va ser passat pel ribot; el partit que va criminalitzar fins a tancar a la presó els dirigents polítics independentistes, acudint als tribunals per qüestionar el parlament; el que va ser l’instrument clau per a aplicar el 155 –perquè el PP sense el PSOE no s’hi hauria atrevit. Aquest ja no és el govern del 52%.
–L’acord és també extremadament dolent pel que té de menysteniment de tot allò que no siguen els aparells dels partits. Les opinions de les associacions i sindicats de mestres, de les associacions de defensa de la llengua i en general de tothom que no forme part de la roda tancada i viciada del parlament i els partits no els han importat. Amb aquest acord els partits volen demostrar-nos als ciutadans, més enllà del català, que són ells finalment que manen i decideixen. I que si durant una dècada llarga s’han hagut d’adaptar a la pressió del carrer, volen que aquell temps extraordinari s’acabe per a tornar als vells temps de la política.
[Apunten de moment algunes veus de pes contràries ja a aquest acord: USTEC, La Plataforma Pública i en Català, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, la Intersindical, la COS, la CGT, Plataforma per la Llengua, la CUP… Caram quin consens.]
–I això és especialment evident en el cas de Junts. De primer, van signar un acord encara pitjor que aquest. Tot seguit, arran de la pressió de les bases, es van retirar del consens i han passat setmanes fent equilibris. Però ara, calmats els militants i recuperat el timó del partit pel sotagovern professional, no han tingut cap mirament a humiliar-les públicament.
–Finalment, i això és el més gros de tot, aquest acord és una pantomima perquè tothom sap que no protegirà la llengua catalana. Tothom sap que és tan sols qüestió de temps que els tribunals espanyols imposen la versió més dura de la seua ofensiva i diguen que amb això no n’hi ha prou, i que exigesquen més i més. En relació amb això, la frivolitat dels partits catalans amb la llengua fa feredat. D’aquell Gabriel Rufián que va votar la llei Celáa dient que així es blindava el català (i ja s’ha vist en què ha quedat aquella fanfarronada) a aquest pacte vergonyós d’ahir, tot es limita a protegir els seus càrrecs de les possibles inhabilitacions, a veure com poden escapolir-se de la repressió i a mirar de fer veure als votants desorientats i farts que la realitat no és la que és, sinó la que ells pinten.
Tenim feina. I l’hem de fer de pressa.
PS1. En parlaré demà, si puc, però el contrast entre això i la feina dels exiliats és ben evident. Ahir el president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí van recuperar la plena immunitat com a eurodiputats. Guanyaven així una altra batalla als tribunals europeus. Justament Clara Ponsatí avui a les set tindrà una conversa amb subscriptors de VilaWeb que tothom podrà seguir en directe en vídeo des de VilaWeb.
PS2. Us recomane molt, i és molt oportuna, l’entrevista que Esperança Camps ha fet a Alfons Esteve, cap del Servei de Llengües i Política Lingüística de la Universitat de València i especialista en igualtat i usos lingüístics. Esteve ha fet públic que deixaria de pertànyer al Consell Social de les Llengües i parla sense pèls a la llengua i posant els punts sobre les is. Una opinió seua per a reflexionar: per què en la llengua catalana sempre hem d’estar pendents del consens i en els altres temes no?
VilaWeb necessita del vostre suport. Si voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors. És gràcies als qui ja ens ajuden que podem seguir creixent, com ho hem fet amb la nova maqueta i concepte del diari. Imagineu el que podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que tenim ara!
