16.01.2022 - 21:50
Aquests dies vaig acabant de llegir Réconcilier la France, el llibre pòstum de Jean Daniel, on fa una repassada de la seua vida de periodista, apassionant, i de la vida política del seu país. És un llibre sorprenentment francès, venint d’un home que es va oposar amb coratge a la colonització d’Algèria, però en qualsevol cas és un volum digne de ser llegit amb molta atenció. També perquè entre aquestes pàgines, que són moltes, apareixen anècdotes sensacionals quan menys t’ho esperes.
N’hi ha una que m’ha atret singularment. Jean Daniel va tenir una relació molt especial amb François Mitterrand i al llibre es permet de revelar moments significatius que visqué al seu costat. Aquest, concretament, passa a les muntanyes Rocalloses, al cor de l’Amèrica profunda. Mitterrand hi va acudir l’octubre del 1995, convidat per Brian Mulroney, que havia estat primer ministre canadenc. A la reunió hi havia ni més ni menys que George Bush pare, Margaret Thatcher i Mikhaïl Gorbatxov. Mitterrand acabava d’abandonar la presidència de la República Francesa i s’aplegava amb vells amics que, com ell, ja no tenien poder però continuaven essent molt poderosos. Va ser una reunió tranquil·la, allunyada dels focus mediàtics i pensada perquè alguns dels caps més ben moblats de la política internacional recent reflexionassen sobre el món que venia. Recordem que quan es féu aquesta reunió de les muntanyes Rocalloses ja havia caigut el Mur de Berlín, ja s’havia dissolt la Unió Soviètica i els Estats Units ja havien atacat l‘Irac en la guerra del Golf, tres dels grans moments que marcaren i encara marquen la geopolítica del món sencer.
Mitterrand confessa a Daniel que la conversa fou molt interessant. I Daniel transcriu les paraules d’aquest home, que ha estat el president que més anys s’ha instal·lat a l’Elisi i un dels creadors, amb Helmut Kohl i més, de la nova Europa i per extensió del nou món.
Diu Mitterrand: “Trobarem la manera de conciliar la necessitat de grans unitats amb la de cada petita comunitat que vulga afirmar-se per ella mateixa? Al segle XXI, el món haurà de crear un sistema legal que protegesca les minories, que els atorgue els mitjans per a viure lliurement amb l’essència d’aquells atributs que li permeten de satisfer les seues aspiracions nacionals. I si no ho fem ens trobarem amb un escampall terrible. I no s’acabarà mai. No hi haurà final ni esperança.” I el vell polític francès posa d’exemple, tot seguit, alguns estats que han de canviar o bé, si no, passarà alguna cosa inevitablement. N’esmenta tres: el Brasil, Bèlgica i Espanya.
És evident que Mitterrand, i molt probablement els seus companys de taula, estava commocionat per tot allò que havia passat al món del 1989 fins llavors. La caiguda del mur havia fet miques l’ordre imperial previ, del qual Bush i Gorbatxov eren els representants per excel·lència, i havia obert la porta a una reconsideració del paper dels estats nació. Mitterrand era un personatge fosc, sempre ho fou, però intel·lectualment no era gens ruc. I la reflexió és encertada: això no es pot contenir; o bé la societat internacional fa alguna cosa per a facilitar l’exercici ordenat del dret d’autodeterminació, o bé hi haurà un escampall terrible, que no tindrà fi.
Ignore si Timothy William Waters sap aquesta anècdota. Del professor Waters, us en vaig parlar fa uns quants dies en aquest editorial, arran del seu llibre Boxing Pandora, i avui publiquem una interessant entrevista que li ha fet Andreu Barnils –que també la podeu trobar ací, en l’edició en pdf de VilaWeb Paper. Tant si en sap res com si no, és evident que Waters, i no és pas ell sol, segueix el fil d’aquelles reflexions i va per feina. És un jurista d’una llarga experiència internacional i proposa precisament això, d’establir el mètode que reclamava Mitterrand.
Barnils demana:
—Quina és la nova norma que proposeu? No voleu que els independentistes s’hagin de basar en etnicitat o territori ja marcat? Ni Wilson ni model clàssic. Dieu que l’única cosa que compta és si la gent se’n vol anar o no. Tant si són nació com si no. Tant si viuen en fronteres ja conegudes com si no.
I Waters respon:
—Exactament. Vull apartar-me del model actual, que veig rígid, perquè no deixa sortir de les fronteres. I no vull anar al model de Wilson, que diu que heu de ser tots francesos o musulmans. Vull que el desig polític passi davant de la qualitat ètnica. Fer-ho mitjançant referèndums. Les dues coses que necessites són el desig polític i que la comunitat visqui junta en un lloc. Per exemple: si els catalans volen ser independents, poden triar les fronteres existents de Catalunya. Però també poden triar els Països Catalans. Ara, potser aleshores perdran el referèndum. També poden decidir que parts de Catalunya no siguin independents, perquè hi ha parts en què no són independentistes. Barcelona ho és menys que Girona. Proposo que la gent triï. El mecanisme fa que els independentistes triïn fronteres en què creuen que poden guanyar.
De Mitterrand a Waters, doncs. Les coses poden eixir malament al moviment independentista en algun moment, podem no encertar-la i pot passar que perdem un temps preciós, però Espanya ho té molt més malparat perquè intenta de frenar la història, i això és impossible. Ni amb la violència, l’únic recurs que tenen després del Primer d’Octubre i l’únic que històricament han sabut fer servir, no podran aturar això que l’ex-president francès veia tan clar allà a les muntanyes Rocalloses i que la major part de la gent ja té interioritzat com a única eixida possible.
PS: Dos comentaris finals. Aquesta tesi de “triar les fronteres” la vaig proposar el gener del 2019 i va causar molta polèmica i fins i tot la befa d’alguns espanyolistes que no saben que van en la direcció contrària al món i tenen evidents dificultats de comprensió lectora. En aquell editorial concret vaig parlar de tres errors de l’independentisme que avisava que ens podien dur a un cul-de-sac i que avui em sembla que són més evidents que aleshores i tot: l’obsessió a fer les coses des del govern de la Generalitat, l’obsessió de pensar sempre en les quatre províncies confonent la nació amb l’autonomia i l’obsessió per la legalitat com a camí.
I el segon, relacionat amb aquest. Alguns fets que passen aquests darrers dies sembla que comencen a suggerir que, arran de la paràlisi en què ens ha col·locat la formació del govern d’autonomistes republicans i el retorn definitiu de l’economia de partit –ací teniu el PSC, Esquerra i Junts repartint-se 124 sucosos càrrecs com a bons germans–, comença a haver-hi un col·lapse dels plans de les organitzacions que han representat fins ara l’independentisme. És probable, doncs, que entrem en un nou cicle de la lluita per la independència i vull dir, abans de començar, que estaria bé d’aprofitar aquest moment de transició per repassar i qüestionar les bases ideològiques del moviment, sobretot aquelles que evidentment ens han menat a cometre errors. Per la meua part, i des d’aquest editorial, només us puc dir que hi contribuiré tant com puga.
Si podeu, i ho voleu, ajudeu VilaWeb fent-vos subscriptors.
