Una conversa amb Mr. Basque

Us proposo un exercici senzill: obriu Google i cerqueu-hi el topònim Durango. A la primera pàgina de resultats hi descobrireu, molt més ben col·locats que no pas el municipi biscaí, una ciutat del mateix nom a Colorado (EUA) i un estat homònim a Mèxic. Un magnífic exemple de la històrica presència basca a l’altra banda de l’oceà i més enllà. Des de fa segles, milers de bascs s’han llançat a la mar per conquerir i evangelitzar noves terres, per perseguir-hi balenes (i caladors de bacallà) o per anar a menar ramats d’ovelles ben lluny dels seus prats natals.

Aprofitant l’oportunitat de poder assistir enguany a la Fira del Llibre i el Disc de Durango, no vaig voler passar per alt la possibilitat d’investigar una mica més sobre la diàspora basca, precisament des del municipi on va néixer Bruno Maurizio Zabala (1682-1736), fundador de Montevideo. La capital, val a dir, del país governat fins el març passat per un altre descendent de bascs, l’ex-president uruguaià José Mujica.

‘Sens dubte, has de parlar amb Mr. Basque’, va ser la resposta unànime que vaig rebre de tothom a qui vaig preguntar a la Durangoko Azoka. El nord-americà William A. Douglass (Reno, 1939) és en efecte tota una institució en el món cultural basc, malgrat no tenir cap vincle genealògic amb Euskal Herria. Per atzars de la vida, aquest ranxer de Nevada vinculat per tradició familiar amb el negoci dels casinos, afeccionat empedreït a la pesca i escriptor esporàdic (aquests dies presentava a Durango la seva primera novel·la, ‘Bizi ondorengo heriotza: Nevadako kontakizunak‘) va anar a parar en època d’estudiant al País Basc i se’n va enamorar. Quan va tornar a casa, no va dubtar a fundar el Center for Basque Studies, des d’on ha investigat durant quatre llargues dècades les migracions històriques protagonitzades pels bascs i, quan ha calgut, s’ha implicat en el present del País Basc, fent fins i tot d’intermediari entre ETA i el Centre Henri Dunant de Ginebra.

Sabent tot això, no em vaig poder estar de parlar amb Mr. Basque, com és conegut al gremi d’antropòlegs dels EUA i entre la majoria de bascs des de l’aparició d’un llibre biogràfic amb aquest títol, el 2011.

—Ja m’ha quedat clar que no teniu orígens bascs. Escocesos, potser?
—Bé, sí, de tercera generació. Sóc nascut als EUA, però els meus avantpassats, més que una altra cosa, eren irlandesos. Però el cognom també és escocès, sí. Potser venien del nord d’Irlanda, no? No ho sé, la veritat, no ho he cercat mai. Sé moltes més coses de les arrels basques que no pas de les meves!

—Com i per què us vau interessar pels bascs?
—Doncs mira, quan tenia divuit o dinou anys vaig anar a estudiar a la Universitat Complutense de Madrid, on pensava titular-me en estudis hispànics, és a dir, per a ensenyar castellà. Però pel camí vaig decidir que no volia ser professor de llengua i em vaig interessar per l’antropologia. Ja aleshores estava molt ficat en temes d’Ibèria, m’apassionava tota la península, i quan em va tocar de fer un treball de camp per doctorar-me en antropologia social vaig decidir de centrar-me en el País Basc. Vaig començar a llegir Julio Caro Baroja i alguns autors més sobre els pobles d’Espanya i de Portugal i aquelles lectures em van portar cap als bascs. Parlem dels anys 1960.

—Però, com dèieu, vau néixer a Nevada, precisament un dels estats nord-americans amb més presència de pastors bascs.
—Sí, hi ha molts bascs, fins i tot actualment. De fet, em vaig criar a Reno com a catòlic perquè era d’ascendència irlandesa i anava a l’única escola de secundària catòlica que hi havia a Nevada aleshores: o érem irlandesos o italians. I llavors pensava que qualsevol qui tenia un cognom que acabava en vocal era italià, però va resultar que hi havia tres o quatre bascs fills d’emigrants entre nosaltres… i jo els prenia per italians!

—A Nevada és on es concentra la diàspora basca als EUA, juntament amb la veïna Idaho?
—Bé, en realitat hi ha més bascs a Califòrnia que no en qualsevol altre estat, però s’hi perden: Califòrnia té quasi quaranta milions d’habitants, de manera que uns vint-i-cinc mil bascs no hi pinten res. Però a Idaho, els sis mil o set mil bascs que hi ha, com també a Nevada amb xifres semblants, sí que hi pinten molt i hi tenen un cert pes. A més, com que hi han organitzat les seves festes, escoles i coses així, s’hi fan notar.

—Per tant, a Nevada i a Idaho la població en general té la percepció que hi ha una comunitat basca.
—En aquests dos estats, sí. A Califòrnia, no tant.

—El Centre d’Estudis Bascs que vau fundar fa cinc dècades a Reno hi deu ajudar…
—Sí, el Centre d’Estudis Bascs hi ha fet molt, també. Quan vaig tornar als EUA després de l’estada a la península Ibèrica i vaig obrir el centre la gent em formulava dues preguntes, i ara sols n’hi ha una: qui són els bascs i per què vós, no essent basc, us hi heu interessat tant? La primera es pot dir que ja ha desaparegut del mapa, perquè el Centre d’Estudis Bascs ha fet molta feina i ha publicat més de cent llibres sobre aquest tema, que formen avui el llegat cultural de la diàspora a l’Amèrica del Nord. És el principal corpus per als bascoamericans que volen saber alguna cosa del seu passat. La segona pregunta, encara no té resposta [riu].

—Reno es pot considerar el centre de la diàspora mundial basca?
—Vam fundar el centre a Reno el 1967, més o menys deu anys abans de la mort del dictador Francisco Franco. Per tant, quan vam néixer no hi havia cap universitat basca: els portem almenys una dècada d’avantatge! Fins i tot el president José Antonio Ardanza, quan va venir al nostre centre, va reconèixer en un discurs que aquell lloc havia estat l’espelma en la foscor per a la cultura basca: quan era impossible de tenir estudis bascs, biblioteques o institucions a Euskal Herria mateix, se sabia que hi havia una espelma si més no en la foscor a Reno.

—Va ser el primer centre d’aquestes característiques que hi va haver al món, doncs?
—Pràcticament sí. Hi havia hagut alguns intents anteriors a Buenos Aires (Argentina), però la iniciativa que va arrelar i que ha perdurat, ja amb quasi cinquanta anys, és la nostra.

—Quina mena de feina s’hi fa?
—Hi fem estudis i publicacions, com també cursos d’èuscar, tot i que no és un programa fonamentalment pedagògic. Vam començar com a institut d’investigació i continuem investigant amb molt d’èmfasi tant la cultura basca a Euskal Herria com a la diàspora.

—Sobre la diàspora, tinc la sensació que els bascs són pertot arreu: al Pacífic, a Amèrica…, fins i tot a l’Àfrica. Com s’explica?
—Hi ha molts perquès. En part per qüestions de política, per la història econòmica d’Espanya al segle XIX, pel sistema d’herències basc, que atorgava tota la propietat sencera a un fill o una filla i obligava els germans a guanyar-se la vida: casar-se en un altre mas, dedicar-se a l’església, anar-se’n… Euskal Herria ha estat un planter d’emigrants durant molts segles.

—La diàspora basca és comparable, salvant les distàncies, amb unes altres de més conegudes, com ara l’escocesa i la irlandesa?
—Sí, és clar, perquè va passar més o menys el mateix. A Irlanda, per exemple, tenien el mateix sistema d’herència, per a intentar de mantenir la petita propietat intacta generació a generació. I molts irlandesos es van convertir en missioners, com els bascs. Sí, hi ha coses molt semblants entre el País Basc i Irlanda en aquest sentit.

—Gràcies a la diàspora, podríem dir que pobles com el basc i l’irlandès van ser cultures globals ‘avant-la-lettre’, molts segles abans de la revolució de les comunicacions?
—Sí, fa molts anys vaig escriure precisament un article on em feia aquesta pregunta: l’aldea basca, és tancada o oberta? Hi vaig acabar concloent que totes dues coses, perquè quan feia els meus estudis aquí, a la dècada del 1960, vaig comprovar que els qui heretaven el mas amb prou feines sortien del poble, eren un món molt i molt tancat. Però al mateix temps tots tenien germans i germanes a l’Àfrica, a Veneçuela…, i tot aquell món era alhora molt cosmopolita. En un poblet de mil habitants hi havia totes dues coses, totes dues tendències.

—Creieu que tota aquesta experiència ha marcat el poble basc?
—Crec que hi ha una mica de tot. A Euskal Herria hi ha qui fa cas de la diàspora i qui no. Personalment penso que no s’aprecia prou fins a quin punt ha influït en una bona part de la infrastructura actual del País Basc, en el paper que han tingut en la construcció d’infrastructures aquí els enviaments dels emigrants, els seus estalvis, les donacions dels ‘amerikanuak’ als seus pobles. Hi ha hagut un flux en totes dues direccions, no sols de persones que van sortir del País Basc: també molts recursos han arribat aquí des de molts països del món.

—I no s’ha valorat gaire, aquest aspecte?
—Fins a un cert punt, però no prou. No s’ha estudiat gaire a fons, sols alguns aspectes. Un estudi global de la diasporització del País Basc, no s’ha fet.

—I al revés: la projecció del País Basc a través de la diàspora?
—És clar! Fins i tot el govern basc la utilitza per entrar en cercles governamentals i empresarials d’uns quants països del món: sempre se cerca gent amb influència dins la comunitat basca. Per exemple, a Buenos Aires si algú es vol posar en contacte amb un ministre, normalment s’ha de parlar primer amb algun basc que el conegui. I això mateix pot passar en la política nord-americana amb el batlle demòcrata de Boise, la capital d’Idaho, d’ascendència basca.