La presidenta Borràs té un problema

Ara l’autonomisme botifler es diu “Independentisme reformista”.

Als monàrquics del PSOE els hi podem dir “republicans reformistes” i als franquistes de PPVOXC’s “demòcrates reformistes”

La tàctica és de manual: confondre a l’opinió pública amb opinió publicada subvencionada per blanquejar el cinisme de la dreta de sempre i les esquerres burocràtiques que no diuen que són l’altra dreta, de facto.

Eleccions una altra vegada i les que faci falta, els independentistes que “no volem reformar espanya” no ens cansarem.

M’ha sorprès molt tota la polèmica al voltant d’aquestes declaracions. Em fa l’efecte que ningú s’ha llegit l’entrevista. I si algú d’ERC creu que això reivindica Roger Torrent, crec que no han entès res.
L’estat aprofitarà qualsevol oportunitat, gran o petita, per crear disrupció i atacar l’independentisme (cosa que els dirigents independentistes no estan fent).

Permetre la possibilitat d’inhabilitar la mesa, amb el caos que això comportaria, simplement per admetre a tràmit dues resolucions que no serveixen per a res em sembla una bestiesa i estic d’acord amb en Cuevillas.
En canvi, deixar inhabilitar la mesa quan defensi un president que està sent inhabilitat o per declarar la independència té tot el sentit del món si vols fer l’escàndol més gran.

“Els diners i collons per a les ocasions”, crec que és això el que va deixar dit Cuevillas en l’article de Vilaweb … i no puc estar més d’acord. En “roman paladino”, una confrontació intel·ligent, que ja se’ns havia avisat per part de Junts. No li veig el problema … si no és per desconfiança amb gent que ja ha manifestat, amb els seus actes -que no paraules- allà on està disposat a arribar.
Confiança, això és el que cal per avançar junts cap a l’autodeterminació com a poble.

La veritat és que no vaig entendre la resposta de’n Cuevillas.

Puc entendre un funcionari que pugui tenir por de perdre el sou. Però en Cuevillas? No corre pas cap risc. Segur que al seu despatx d’advocats guanya molt més que com a membre de la mesa del parlament.

Això de guardar la desobediència per fer-la grossa em sembla que és un error. Em sembla que és exactament al contrari. Convé desobeir en cassos que no tinguin cap transcendència pràctica però que evidenciïn clarament la vulneració dels drets fonamentals par part de la injusticia espanyola. Així serà més fàcil guanyar-ho als tribunals internacinals. Una vegada s’hagi revolcat la injusticia espanyola davant els tribunals internacionals, llavors s’ha d’anar pujant el to i fer-la cada vegada més grossa.

Estic impacient per veure què passa quan els tribunals internacionals diguin que la inhabilitació del president Torra va ser una vulneració de drets fonamentals i que se li ha de restituir al càrrec de president.

OMBRES O INDICIS?

Que Junts és un partit jove, encara molt poc estructurat és una evidència. Que tampoc s’inscriu en la vella nomeclatura ideològica dreta-esquerra despista mès d’un spin doctor que veuen que la suada cantarella de neoconvergents és més adequada per ERC que per Junts.

L’embat amb l’estat per part de l’i dependentisme rupturista, és una tasca massa difícil com per demanar una concordança lineal entre voluntat i materialització. D’això a l’ombra de sospita hi va un bon tros.

PS. Celebro l’article d’Ot sobre la CUP, feia falta. Des d’aquesta editorial sempre ha sigut una assignatura pendent perquè aquí la CUP, els seus dogmes i la seva política mai han tingut cap ombra de sospita, quan la seva virtualitat política no era més que la renúncia de 1-O i el retorn a una “autonomia amb vernís anticapitalista” (l’acord amb ERC) que és difícil d’empassar-se. Una lliçó!

El Sr. Cuevillas s’equivoca greument. Com ja vaig comentar ahir, la bestiesa és que inhabilitin a algú per una “bestiesa”!!! El Sr. Cuevillas no s’adona que ha acceptat el relat del repressor estat que és España. Ja em va decebre la seva feina en el procés defensant els polítics catalans, perquè seguia acceptant que aquell judici era un judici de veritat i no veia que era un farsa i un teatre indigne i vergonyós. No era el moment de fer una defensa tècnica que evidentment no duia enlloc. Era el moment de una defensa revolucionària, d’estripar les cartes i aixecar-se i marxar, fent el màxim rebombori possible. Ell, i els altres advocats que van cometre el mateix error.

Qualsevol maltractador el que pretén sempre és tenir raó, i per això inventa un relat adequat per a ell, mentint i fent grolleres trampes. I mai, MAI!, s’ha d’acceptar el relat i l’escenari de l’opressor, i cal fer una feina bàsica de posar les coses en el seu lloc raonable i lògic, que no és fàcil, però sí fonamental. Perquè el realat dels opressors sempre capgira i tergiversa la realitat i la lògica, sempre, i si acceptes el joc aquest estàs perdut. I l’error de Cuevillas és també en el fons el de ERC, la CUP, PdeCAT, i molts altres, malauradament. D’acord que cal minimitzar els riscos, però sense oblidar el que volem i com obtenir-ho, i sabent que els riscos hi són i hi seran sempre, i que a l’hora de la veritat seran majúsculs.

No totes les situacions son iguals i se n’ha de poder parlar amb tranquil·litat i profunditat. No és el mateix que una decissió la mesa tregui un dret a un diputat que per una decisió de la mesa es pugui fer una declaració. En el primer cas s’ha de ferm sempre. En el segon cas val la pena valorar-ho. Val la pena que s’inhabiliti els membres independentistes de la mesa per una declaració que no passarà d’aquí? Potser una vegada sí… i que s’inhabiliti als substituts dels primers? I als substituts dels substituts?
Els partits haurien de ser capaços de posar-se d’acord i definir l’estratègia de quan cal plantar-se i quan no. Tots ho sabem que ara mateix no podem fer una oposició frontal al 100%.

Estic molt cansat que tots i cadascun de nosaltres sàpiga exactament què han de fer els altres en cada moment. Però l’important és què estem disposats, tots, a acceptar. I jo ho tinc molt clar: UNA ESTRATÈGIA CONJUNTA, LA QUE SIGUI, PERÒ CONJUNTA. Amb terminis concrets (si no de temps, d’actuacions encadenades) i actituds lleials.

A la pel·lícula Blow-Up, Michelangelo Antonioni ens planteja les relacions que mantenen la realitat i la il·lusió. Entre allò evident i real que un fotògraf descobreix casualment a través d’una fotografia- un cadàver en un parc- i allò que, en el decurs de la pel·lícula, acaba sent la realitat que s’imposa aclaparadora: el cadàver desapareix del parc i les proves fotogràfiques desapareixen del seu estudi. Com si no hagués existit mai, la realitat es transforma sinistrament en il·lusió.
Transitem un espai històric nou que mescla constantment realitat amb il·lusió i, per aquest motiu, és difícil orientar-s’hi. Més enllà del disgust i la mala lluna ens cal visió i comprensió d’on som, de què estem fent i d’aquesta realitat que necessàriament es canviant, incontrolable i aclaparadora perquè no tenim la força per moure’n tots els fils. Sortosament hem de mirar-nos al ulls, enraonar i mirar de posar-nos d’acord…no és obligatori. Mentrestant, és útil pujar a l’autobús que va des del centre de L’Hospitalet fins a Coll-blanc, passant per La Florida, i observar.

Moltes de les coses que no hem entès els darrers anys crec que s’han d’emmarcar en els fons dels serveis secrets espanyols o la “Zona especial nordeste”. Tothom sap que en els moments àlgids del terrorisme d’ETA, les infiltracions dins del Moviment Basc d’Alliberament Nacional eren més que òbvies.

Jo conec un cas del qual òbviament no puc dir el nom. Polític de solvència demostrada en una vila significativa de Catalunya, de des de ben petit i sempre implicat en la vida associativa, experiència laboral en multinacionals de primer nivell, casat, amb tres filles, en edat madura i amb tota la carrera per davant, al voltant del 2010 viu una crisi personal i se n’adona que viu en la mentida i comença a freqüentar bars gais, saunes i estableix el que en diríem una doble vida… Amb tota naturalitat perquè més inri és creient i de missa dominical!

Més enllà de l’opinió que ens pugui merèixer això, continua la seva vida i es converteix en un dels responsables de l’organització dels referèndums locals per la independència. I continua anant de saunes, bars i altres locals de relacions sexuals amb homes. A la vila, adquireix responsabilitats municipals en una plataforma veïnal formada per les restes del naufragi de CiU i acaba sent regidor responsable d’Urbanisme i de socialitzar serveis anteriorment privatitzats. Adquireix notorietat a les xarxes, cada cop s’implica més en el moviment sobiranista i, tot i que és creient i de tant en tant va a missa, viu el que molta gent ha viscut durant segles com a “normal”: és gai i a la vegada casat i de portes enfora una “persona d’ordre” que ha fet el tomb de l’autonomisme a l’independentisme i de posicions centristes a més aviat socialistes com tanta i tant gent al Principat. Cada cop és més conegut, escriu articles i fa soroll a les xarxes. Un bon dia troba un sobre a la bústia on se’l veu en plena orgia gai. Fotos, més fotos, de diferents dies, locals, etc. Té dues opcions, quina pren? Només dic que discretament va abandonar la seva vida política, va tornar a la vida de l’empresa privada i continua tenint “una vida com cal”. Quants polítics catalans independentistes no estan, literalment, i mai millor dit: agafats pels collons per “pecats inconfesables”. No dic que sigui el cas del Cuevillas, però no tinc cap dubtes, no en tinguem!, que moltes actituds inexplicables cal anar a buscar-les al fons de rèptils del CNI…

Realment tots tenim alts i baixos a l’hora de ficar la pota. Per il•lustrats, intel·ligents i estratègicament solvents que siguin, no tenen garantia de no cagar-la i més quan tenen una vigilància feroç al damunt, com una espasa de Dàmocles, sempre a punt. Com diu el Sr. Montserrat, semblen covards ineptes i titafluixes, no sé què faríem al seu lloc. Però la meua teoria és que si entrem al joc, hem de parar valents i fer-nos inhavilitar tot sovint, tenint substituts i més substituts, demostrant així que no juguem al joc de les cadires i bones pagues. Que porta un altre 155, potser és el que fa falta que els gansters de la mena que siguin quedin retratats i a veure que en surt. Només anem seguin el joc del omnipotent opressor que sembla que no acabi mai la ruqueria, els calers i la forta influència al estranger. Tots els politics tenen por de la repressió, però ñ no es pot permetre massa més presos polítics ni inhavilitats. Crec que forçant a que augmentessin exponencialment o provocar un nou155, és pecata minuta amb comparació d’on ens està portant l’opressor.

Cada vegada mes decebut pels comentaris dels talibans que s’autoproclamen com a els guardians de la puresa.. insultant i mensytinguent als que no comparteixen el seu discurs.
En JACS es un personatge que te clar que amb focs d’artifici no es guanyen batalles, i que les forces cal guardarles per avaçar, no perque t’aplaudeixin quatre eixelebrats mentre els millor dels nostres politics els inabilitan o posen a la presó.
No farem mai l’independència així! I el que es mes trist, donem arguments als que parlen de supremacisme. Entenc que la pèrdua de la hegemonia costi de païr, però la manca de idees per tirar endevant junt amb l’odi a tothom que no sigui un unilateralista verbal enrabiat, fa molta pena.

Suscric totalment el que diuen els Sres. Rodríguez i Albiol. Els alemanys tenen una bona dita: “abans de parlar, connectar el cervell”. I lamento haver de dir que sembla que alguns dels companys comentaristes tinguin problemes de connexió i hagin llegit en Cuevillas de cap per avall. Cuevillas ni és covard ni té “ànima de franquista”. Ni ha dit de cap manera que calgui fer sempre “un Torrent” i esquivar tots els xocs amb la caverna espanyola. Ha dit que, si es fa ha de tenir sentit i valdre la pena. I jo estic plenament d’acord que només per fer declaracions grandiloqüents (que també es poden fer d’altra manera i per altres conductes) no ho val. El nus de la qüestió és decidir què és allò prou important com per plantar cara amb totes les conseqüències. I hi ha prou temes que sí que ho són. Exemples? 1. No acceptar la inhabilitació de Laura Borràs o de Pere Aragonès si vingués el cas. 2. Una declaració que deixés clar que el Parlament no acceptarà decisions preses per tribunals que o bé no tinguin competència per fer-ho o s’hagin saltat el camí jurídic legal. 3. Que s’ignoraran les ordres o advertències d’autoritats que no tinguin cap competència per fer-ho (com la Junta Electoral en el cas de Torra), etc.etc.etc. Segur que tots plegats tenim temes per afegir-hi, com per exemple el desenvolupament de més estructures pròpies que puguin substituir les de l’estat.

I pel que fa als que retreuen al Sr. Partal que no critiqui el que diuen els Srs. Sol, Sabrià, etc. (i encara s’han deixat Heredia i Dedéu) ja critica prou sovint el pecat sense dir el pecador, ja que cap d’ells ha publicat res a Vilaweb. Que el Nacional.cat ho publiqui (al costat d’excel·lents articles de magnífics col·laboradors) és cosa del NC i no pas del Sr. Partal…

Sr. Partal, estic molt d’acord amb el que diu el Sr Soler, prou d’etiquetes manipuladores o enganyoses, l’Independentisme és sempre rupturista, no existeix l’independentisme servil.
Per tant cerqui altra paraula per a definir als d’ER i PdCAT. Més exactament a la cúpula d’ER: Junqueras, Rufián, Sabrià, Sol, Torrent, Tardà, etc., etc.

També reclamo con fa altra subscriptor una editorial monografica dedicada a les declaracions dels Srs Sergi Sol, Tarda, Sabria, Vilalta…perquè escandalitzen moltissim mes, i cal deixar-los en evidència.

Tornant al tema central, no em van agradar les declaracions del Sr. Cuevillas, però també penso que les preguntes fetes ja duien una càrrega de mala fe, per provocar-les.

Crec que la lluita contra el borbònic/feixista estat espanyol s’ha de fer en tot moment, sense deixar passar cap oportunitat, i amb petits i grans detalls que cal magnificar internacionalment, ajudant així a Catalunya i als exiliats.
M’explico, te raó que admetre a tràmit una resolució que ja ha estat condemnada per la IN-justicia espanyola no porta en lloc, però això no vol dir que JxCat no pugui plantejar-la i que la Mesa digui “diplomàticament” (i publiqui internacionalment però amb contundència) que “en un país democràtic un Parlament ha de poder discutir de tot, però la Mesa no pot admetre la petició perquè l’estament judicial d’espanya no vol i amenaça als seus membres no respectant la sobirania Parlamentària”.
Això fer-ho i repetir-ho per totes les amenaces que hi ha hagut fins ara i publicitar-les arreu.
També cal admetre a tràmit totes aquelles peticions no prohibides fins ara però que reivindiquin els drets de Catalunya com a minoria nacional reprimida. Si la In-justicia espanyola les prohibeix a continuació, fer novament la declaració que he dit abans, i portar-lo tot als tribunals i mitjans internacionals.
Resumint, no perdre ni una oportunitat de deixar en evidència què és espanya i què són els diputats europeus que li estan donant suport. Això és més intel·ligent que estar-se sense fer res per si de cas.
I si arriba el moment de fer un pas en algo transcendent, que mereix el risc, doncs admetre-ho a tràmit i enfrontar-se.

Llençar-se contra un mur sense cap motiu és de boixos, però no fer res és ser esclaus de per vida.

PS: ja vaig opinar ahir sobre l’excel·lent article del Sr Ot Bou respecte la CUP, els ha dit que el rei és nu, vulguin o no entendre-ho.

JXCAT no pot pactar mai amb ERC, ni entrar al Govern, si no vol enfangar-se amb un soci deslleial, i gens fiable, que ha enganyat al món independentista. JXCAT per no repetir absurdament unes eleccions en plena pandèmia, ha de fer un acord puntual d’investidura, gratuït, i fer President a Pere Aragonés però restant a l’oposició. No pot entrar al mercadeig del joc de cadires i d’interessos partidistes i personals, deixant que ERC s’afarti de poder, de càrrecs, de cadires, única finalitat que han perseguit i els ha embogit aquests darrers anys.
El Govern de la Generalitat no és un Govern efectiu, sinó una caricatura del poder intervinguda i dirigida per l’Estat. Sense diners, ni competències, reprimits i amenaçats, només es pot l’autonomia virtual que ens deixin, però als d’ERC ja els serveix. Els somiatruites que encara pensen resoldre el conflicte dialogant amb l’Estat, saben que estan condemnats al fracàs, Castella mai negocia sinó que imposa, amenaça amb la força i reprimeix, és la forma que tenen d’exercir el poder. La situació no només no canviarà sinó que cada dia va a pitjor, amb la desfeta política espanyola. El PSOE dirigit per un ninot supervivent i mentider, Pedro Sánchez, no cedirà res a Catalunya si no vol perdre la presidència en mans de la ultradreta creixent, cal recordar que la fòbia contra Catalunya a les Espanyes encara dona molts bons rèdits electorals.
Cal temps i fets, perquè els barretinaires votants d’ERC, vegin amb els seus propis ulls l’engany i el parany. Ara és qüestió de temps, de tenir una mica de paciència, i esperar el moment definitiu per fer el nou embat amb l’Estat única manera que tenim d’aconseguir la nostra llibertat.

El què ha dit Jaume Alonso Cuevillas és un pensament lògic en un context que molts no volem admetre. És a dir, en una situació no democràtica, de poder colonial, d’agressió i repressió judicial. És evident que jugar-se la inhabilitació i exposar-se a la repressió per parlar de segons quins temes justament a l’àgora on parlen els polítics -el Parlament- i per extensió el poble, pot semblar una confrontació poc intel·ligent. Jo li diria al Sr, Cuevillas que, com que volem sortir d’aquest context, com que el Parlament tenim el dret democràtic de parlar de tot, com que als parlaments democràtics d’Europa es parla de tot, aquí hauria de passar el mateix i que potser val la pena fer passar l’estat pel camí de negar la llibertat i, en conseqüència, que reprimeixi tan com vulgui i es vagi ensorrant tot sol en el femer feixista predemocràtic en què s’ha convertit i arrossegui al PSOE amb Pedro Sánchez i els ‘si se puede’ i tot en el mateix femer. I després que vagin a Europa i els vegin amb la cara tacada de merda i que vagin a la famosa ‘taula de diàleg’ amb la cara i les mans tacades de merda. Aquesta és la nostra jugada, Sr, Cuevillas, ensenyar la cara bruta de l’estat. Si vostè no es veu en cor de jugar-se el càrrec per això -que és molt humà, però massa tard- aleshores val més que deixi el lloc algú més determinat.

Crec que en aquesta ocasió no està encertat en la seva interpretació dels fets. He llegit avui mateix a El Nacional fragments de la carta que ei Sr. Cuevillas ha adreçat a JxCat fent referència a la entrevista publicada per VilaWeb, i reconeix que va ser imprudent en les seves declaracions i que en cap moment té por de ser inhabilitat per raó de defensar qüestions que JxCAT consideri cabdals. Es a dir, no serà una ombra que amenaci a la Presidenta del Parlament.

Tenim ara la possibilitat de practicar la confrontació intel·ligent de Puigdemont amb tot el seu significat, si com espero i desitjo deixem que ER governi en minoria. Junts serà Junts, i no tindrà la permanent amenaça de la deslleialtat d’ER. Això dona la oportunitat de refermar-nos com una agrupació sólida en favor de l’independentisme, sense trampes de taules de negociació i altres intents de diluir en el temps la constitució d’un estat propi, socialment transversal, políticament democràtic i econòmicament fort.
No enterbolim aquest objectiu fonamental donant interpretacions apressades a declaracions fetes per un neòfit de la política.

A mi no m’han semblat tan malament les declaracions del Sr. Cuevillas, la idea que ens presenta és que cal mesurar les forces i reservar-les per fer un embat que puguem mantenir i sigui el definitiu i no gestos de cara a la galeria. Cal abans tenir un banc públic amb l’autorització europea emesa per algun altra estat membre, cal tenir en solfa l’agència tributària, cal tenir organitzatss, els membres dels cossos policials fidels i el compromís delreconeixement d’algun(s) estat(s). Amb això lligat, cal fer les passes polítiques que sigui, i mantenir el torcebraç de l’estat, tot el que es faci abans serà foc d’encenalls per molt abrandat que sembli

Com s’ha afanyat el Sr. Partal a fer un editorial contra Junts obertament, amb noms i cognoms. Fins i tot Laura Borràs hi fa sortir. Fins i tot hi defensa Torrent.

Mai li he vist fer una cosa semblant ni tan sols més suau, ni tard ni d’hora, contra ER. Estic totalment d’acord amb el comentari d’Ed Garrido.

No m’agrada el que va dir Cuevillas, però només era una opinió personal. La prova és que Junts ja l’ha substituït.

I aquesta és la gran diferència entre Junts i ER. ER mai va substituir Torrent.  És més,  tots pensaven com ell. Junts ha actuat de seguida.

Però aquest detall el Sr. Partal ni l’anomena.

Vilaweb sembla que també està al servei d’ER.

Aclarim-nos, senyors: Si el Sr. Cuevillas ens diu que posats a actuar cal fer-ho per una qüestió important i no pas per una fotesa estaria d’acord, sempre que jo veiés en l’executiu català una clara disposició a plantar cara a l’Estat. Com que d’ocasions importants però, n’hi ha hagut moltes només en els darrers tres anys i cap d’elles ha estat considerada mereixedora de confrontació, dubto molt que el Sr. Cuevillas vulgui trobar-ne una que sí que ho sigui en un futur més o menys pròxim.

Perquè la cosa no va tant de si plantem cara per aquesta o aquella qüestió, sinó DE SI VOLEM PLANTAR CARA, acceptant-ne les conseqüències. Si el Sr. Cuevillas considera bestieses o qüestions menors la reprobació d’una monarquía corrupta i anticatalana o la reafirmació del dret a l’autodeterminació, és evident que no tenim la mateixa idea del que són “coses importants” i, si no vol començar per aquestes qüestions la confrontació amb l’Estat, dubto molt que vulgui començar-la per motius mes importants.

I una darrera qüestió: Tot moviment necessita un cap que vulgui dirigir i MANAR. I això vol dir també apartar el (els) qui no es mostren disposats a obeir les directrius dels seus caps. Crec, (i espero que es mantingui ferma), que Laura Borràs demostra voler manar, prescindit dels serveis del Sr. Cuevillas. Estic amb ella.

Soc votant de Junts i per damunt de tot partidari del President Puigdemont, i entenc, respecto i recolzo l’estratègia d’Alonso-Cuevillas: confrontació enfront l’adversari, segons criteris d’intel·ligència i eficiència, evitant conseqüències (inhabilitacions) amb motiu d’accions sense transcendència. Per això no comprenc de cap manera el que dius, Vicent (i és el primer cop que em passa!) sobre que l’estratègia expressada per Alonso-Cuevillas és força semblant a la seguida per Torrent: esquivar les conseqüències excepte quan la confrontació sigui decisiva. Vicent: la investidura del President Puigdemont, de gener de 2018, pactada prèviament entre erc i Junts, i retirada a darrera hora pel president Torrent, ¿no era una acció de confrontació decisiva i transcendental?

Comparar el Sr. Alonso-Cuevillas amb el Torrent, i dir que han fet el mateix, no es correcte, com no voler nomenar un President o aceptar una delegació de vot, no es el mateix.
Crec que Junts no pot votar a Aragonés, per que es un homenet que no fa res de res, es un majordom del Junqueras, sense dret a decidir res de res. La prova es, que dels cinc jefes de la Conselleria d’Economia, 4 han passat per la justicia, i ell, res de res, fiscalia el protegeix. Junqueras l’ha elegit, per que es res de res

1. Del tot d’acord amb Àlex Rodríguez. Jo també estic a favor de la llibertat d’opinió que ha tingut Jaume Alonso-Cuevillas. Si una ment tan estructurada com la seva molesta els que manen dins d’una confluència transversal com hauria de ser Junts, potser és que ja va sent un partit més, igual que els altres, amb una jerarquia casernària, i sense diversitat d’opinions.
Em pot agradar més o menys el que ha dit el jurista, pot ser més o menys encertat, però té raó que millor guardar els desafiaments, per quan toqui treure el Cristo gros.
2. Jo també crec que no és comparable a la deslleialtat -amb fets- de Torrent, el gener de 2018. Si els d’Esquerra estan contents per unes declaracions, i els de Junts han de pensalitzar-les, potser és que la política catala continua sent un pati de col·legi.
3. El fet que hagi posat el seu càrrec a disposició i s’hagi compromès a ser lleial a la Presidenta Borràs, hauria d’haver convidat aquesta a manternir-lo en el càrrec, i elevar una mica la categoria “adolescent i testosterònica, espanyolitzada” de la política catalana.

i 4. Sí, l’article d’Ot Bou, és una meravella d’anàlisi entenedora sobre el que ens està passant, precisament mentre els tres partits -suposadament independentistes- els faci més por l’errada que els podria fer baixar en vots, enlloc de tenir por d’assemblar-se al populisme espanyol.
Una mica d’altura de mires, si us plau. Si volem ser com els millors països, no hem de replicar el capteniment dels pitjors!

Em sembla Vicenç que un cop més t’has precipitat en l’editorial, la resposta de na Laura Borràs ha estat ràpida i contundent. En Cuevillas té part de raó però si realment volem un Parlament sobirà, les seves declaracions no són de rebut. Dit això, m’addereixo a les peticions que algun dia facis un editorial dedicat (i esmentatnt-los explícitament) a les moltíssimes declaracions de Sabrians, Sols, Tardàs, Rufians, Jonqueras i tutti quanti que sembla què són més de la teva corda. Malgrat els teus fidels que em criticaran, ja saps què sempre t’he demanat més eqüanimitat i menys eufemismes. Si haguessis pres partit pensant més en el país i menys en les subvencions potser estariem en un altre escenari.
Pel que mi fa, penso que el millor seria que JxCat investis l’Aragonès però que no entri a un govern clarament autonomista, per molt reformista que sigui. Jo em quedo amb els rupturistes, tal com tu els anomenes (ep! la CUP no la compoto com a ruputurista si no com a infantilista que no sap què vol fer de gran)
Visca Catalunya Lliure !!*!!

Les paraules d’Alonso Cuevillas no són equiparables a les accions de Roger Torrent, i no entraré a defensar o atacar la contundència de Laura Borrás.
Ara bé, tal com ell mateix reconeix, ha estat imprudent. Si tenia aquest pensar, o l’havia d’haver fet públic abans de les eleccions o l’havia de manifestar a porta tancada perquè és contrari a la plataforma de Junts.
La censura dels temes de debat del Parlament no és una “bestiesa.” És una violació greu d’un dret democràtic fonamental. Acatar-la crea un precedent potencialment perillós.

La Presidenta Borràs tiene un problema.
Hay alguien que no tenga un problema?. Recuerdo, creo que ministro, español que
insinuó que los españoles no tienen problemas.
Y de ordinario suele decirse: tú tienes un problema. Cuando lo normal es tener problemas.
Reconozco que no estoy a la altura para “apaivagar” una situación que no es normal, y por tanto no se puede andar en ella sin tener la seguridad de no perder el equilibrio.
Confío en la Señora Laura Borràs, dijo: soy una persona de principios.
Y no se puede exigir aclaraciones si el caso es qué es mejor no darlas. Ocurre siempre ante una situación anormal.
Y ante eso, lo mejor es la confianza y la seguridad en uno mismo, especialmente los que ejercerán la función en Catalunya de Gobierno.
Y, por qué no, rezar a Dios. La anormalidad no es el coronavirus, que solo es un problema añadido a una situación que no es meramente nacional.