Les imatges sempre són més poderoses que els texts i que les idees, més poderoses que les paraules. I per això el nom d’Àngels Martínez romandrà sempre vinculat a aquell moment del 6 de setembre de 2017 al Parlament de Catalunya quan va retirar les banderes espanyoles que els diputats del PP havien deixat sobre els seus escons buits. Davant la inoperància i la resignació de la resta de diputats i originant calfreds en l’espinada de tota la gent que ho vam viure, en directe o per la televisió.

Va ser, molt probablement, una de les imatges més icòniques i més recordades d’aquells mesos de llibertat. Amb tanta calma com determinació, amb aquella seua figura ja de dona gran amb cabells blancs i amb tota la càrrega emotiva de dècades de lluita dins el cos, Àngels Martínez va reaccionar al boicot del Partit Popular contra les lleis constitucionals de la república catalana pujant els escons buits del parlament en silenci, sense fer cap estirabot ni cap escarafall, amb una solemne elegància. I va treure una a una totes aquelles banderes espanyoles –espanyoles i monàrquiques– que abans d’abandonar l’hemicicle hi havien deixat provocativament els nacionalistes espanyols, els hereus del franquisme. Metòdicament.

El gest tenia un valor encara més gran quan podíem suposar que ella, com a diputada de Catalunya Sí que es Pot, acabaria votant contra la independència de Catalunya, com va passar el 27 d’octubre. I era una desautorització gestual del vergonyós paper representat aquells dies pel seu cap de files, Joan Coscubiela. I de Pablo Iglesias també, que recordeu que dies després li va exigir que demanàs perdó, exigència a la qual, evidentment, Àngels Martínez es va negar.

Com és ben sabut, a partir dels fets d’octubre del 2017, l’Àngels va evolucionar cap a l’independentisme. Però si una ideologia l’ha de definir en el moment de la seua mort és el comunisme. Ella era una comunista. Ho era quan va començar a militar al PSUC l’any 1968, en plena dictadura. I quan va fundar el PCC l’any 1982. I quan va fundar Esquerra Unida i Alternativa el 1998. Com ho era quan el 1971 va fundar la secció d’educació de CCOO i l’Assemblea de Catalunya.

Per això el seu gest, aquella manera de traure les banderes, no s’entén sense la línia roja que arranca en l’Assemblea de Catalunya i que dura fins al seu adeu. Simplement, Àngels Martínez va reaccionar com hauria reaccionat el 1971 contra aquella provocació qualsevol membre de l’Assemblea de Catalunya. Només que ella s’hi mantenia, allà on tants s’havien deixat arrossegar per la normalitat, per la normalització, per l’homologació dels símbols del franquisme –bandera rojigualda inclosa.

I ho va fer per una cosa molt simple i que la definia: era una comunista conseqüent. I per tant no oblidava d’on venia i sabia quina era la ruta que l’havia portada allà on era. I, com a comunista conseqüent, no li cabia al cap anar contra una revolució popular i democràtica.

Vivim un temps en què la ideologia s’ha convertit en vestimenta. Ha deixat d’estar dins el cos de cadascú. Un temps en què pots dir-te comunista sense sentir en comunista, liberal sense sentir en liberal, conservador o socialista sense sentir en conservador o socialista. Aquest és un dels drames de la nostra època. La política sembla haver abandonat els fets i haver-se refugiat en la construcció de tesis refinades, en les discussions sobre el sexe dels àngels o a fer voltes etèries sobre neologismes tan esotèrics com absurds.

Però quan Marx, en les tesis sobre Feuerbach, va proclamar que allò que era important no era interpretar el món sinó transformar-lo, aquella presa de posició no era sinó una poderosa crida a actuar. A fer coses. A fer coses en el dia a dia i cada dia de la vida de cadascú.

I és això, exactament, que Àngels Martínez va fer tota la vida i aquesta era l’actitud que es resumia magistralment en aquella manera de retirar les banderes.

Perquè al Parlament de Catalunya ella retirava la bandera imposada pel franquisme amb la persistència amb la qual havia lluitat tota la seua vida per a defensar la salut pública. I per la mateixa raó. Retirava la bandera espanyola amb la tenacitat amb què s’havia enfrontat sempre a les conseqüències del neoliberalisme. I per la mateixa raó. Retirava aquella amenaçadora bandera amb la mateixa valentia amb què s’havia proclamat sempre dona i sempre lliure. I per la mateixa raó.

En aquest temps de tanta falsedat política, de tanta prostitució ideològica, de tanta inconseqüència, reconèixer el gest i entendre’l, posar-lo en el lloc que toca, crec que és una manera de retre a Àngels Martínez l’homenatge que mereix. De part de tots.

PS1. Ahir es va jubilar el jutge García-Castellón, probablement el més ultra de tots els jutges ultra que hem conegut aquests anys i un dels més deshonests, tramposos i prevaricadors. Alexandre Solano n’ha fet aquest retrat: “El final brusc de García-Castellón, el jutge ultra que ha perdut el torcebraç contra l’independentisme”.

PS2. Israel viu de diumenge ençà grans manifestacions contra el primer ministre Netanyahu, per la seua negativa a pactar amb Hamàs l’alliberament dels ostatges que encara són segrestats a Gaza. Ahir dilluns una vaga general va col·lapsar el país en el moment que soterraven un dels sis ostatges trobats sense vida diumenge. Shira Rubin i  Steve Hendrix han seguit les grans manifestacions de dol i ràbia des de Jerusalem i ens les expliquen en aquesta crònica impressionant.

PS3. Manuel Baixauli causa sensació amb la seua novel·la Cavall, atleta, ocell, un text que té fascinats crítics i lectors. Esperança Camps l’ha anat a cercar a Sueca i hi ha mantingut aquesta conversa.