19.05.2019 - 21:50
A Maastricht, durant el primer debat entre els candidats a la presidència de la Comissió Europea, el candidat socialista Frans Timmermans va afirmar de sobte que votar verd era ‘votar-nos a nosaltres tres’. Va obrir els braços cap a la dreta i l’esquerra, en direcció a Violeta Tomić, d’Esquerra Unida, i Bas Eickhout, dels Verds, que va reaccionar furiós a una cosa que va qualificar de manipulació del candidat socialista. Però el de Timmermans va ser un gest calculat.
A la campanya, ja de bon començament, els socialistes europeus –que segons les enquestes podrien perdre entre quaranta escons i cinquanta i obtenir el segon lloc– proven de bastir la imatge que és possible una Comissió Europea d’esquerres. Això significaria un canvi total respecte d’allò que ha estat fins ara, sempre amb el PP i el PS units a dins. La proposta trencaria amb la tradició i seria una novetat molt destacable. Però el problema és que ni té credibilitat, provenint de Timmermans, que representa la dreta del Partit Socialista i és vice-president de l’actual Comissió, ni, com sembla, tindrà els números necessaris perquè siga possible.
Un parlament europeu més ingovernable que mai
Les enquestes només són enquestes i en una elecció particularment complicada com és aquesta fa de molt mal dir si es poden agafar com a definitives. Però encara que la majoria de països votaran diumenge, dijous els Països Baixos i el Regne Unit seran els primers a votar i els números no quadren.
Segons les enquestes, els socialistes aconseguirien al voltant de 150 escons, els Verds i l’Aliança Lliure Europea (on hi ha Esquerra Republicana de Catalunya i Compromís) al voltant de 55 i l’Esquerra Unida Europea (on hi ha Podem i Esquerra Unida) una mica menys de cinquanta. Amb la qual cosa la suma cau molt lluny dels 375 escons necessaris per a la majoria. Sumant-hi els liberals de l’ALDE (on hi ha Ciutadans) s’hi arribaria, però és impossible de pensar que partits tan diferents acceptarien una coalició.
Timmermans juga, encara, amb una dada nova. Per primera vegada les enquestes diuen que el PP i el PS sols no aconseguirien la majoria absoluta al Parlament Europeu, una novetat que obligaria a sumar i restar entre les diverses forces polítiques. No solament amb relació a l’eix dreta-esquerra sinó també amb relació a l’eix europeisme-euroescepticisme.
Un socialista molt de dretes
Per aquí intenta fer forat Timmermans, presentant-se alhora com el campió de l’europeisme. Però el seu problema no són tan sols les xifres i les complicades sumes i restes de diputats. Té un passat que dificulta molt que, de sobte, puga aparèixer com el dirigent de l’esquerra europea. I la seua gestió aquests darrers anys a la Comissió fa que aparega molt sovint com la personificació de la burocràcia brussel·lesa. Especialment al seu país, els Països Baixos, que semblen ser el pròxim candidat a abandonar la Unió Europea. I això no és fàcil d’arreglar simplement amb una campanya electoral més agressiva i presidencialista que no s’ha vist mai fins ara.
D’entrada les enquestes al seu país no ajuden. Segons que indiquen, la plataforma euroescèptica Fòrum per la Democràcia hi guanyaria les eleccions i els socialistes obtindrien la cinquena posició amb menys del deu per cent dels vots. Si això es confirma, Timmermans ho tindrà difícil, a part que potser ni tal sols seria elegit eurodiputat. Si finalment ho fos, és veritat que no hi ha regles per a elegir el president de la Comissió Europea i res no l’impediria d’accedir al càrrec, però políticament seria molt difícil de justificar que un candidat rebregat d’aquesta manera a casa seua s’imposés com a president de la Comissió Europea sense haver estat els socialistes primers a escala continental.
A més, no ho tindrà fàcil ni tan sols dins el grup socialista. El 2012 els seus companys mateixos el van qualificar amb el malnom de ‘Brutus’ per la seua implicació en la destrucció del dirigent socialista neerlandès que volia portar el PS cap a l’esquerra. D’aleshores ençà una part de l’esquerra socialista europea el veu com un home que vol portar el partit cap a la dreta, imatge que ha estat molt reforçada amb el pas per la vice-presidència de la Comissió Europea.
De fet, ha estat el primer vice-president en la història de la Comissió Europea, un càrrec creat per Jean-Claude Juncker. Formalment s’havia d’ocupar de les relacions amb les altres institucions europees, de la regulació i del delicat afer de les anomenades democràcies il·liberals. Però a la pràctica ha estat el braç dret de Juncker en tot i no se sap de cap oposició real a cap decisió política del dirigent del PP europeu. Fins i tot ha dirigit el retorn de competències als estats membres i de la renovació de les lleis europees en el marc del ‘millor i més eficaç govern’, un programa que l’esquerra europea ha considerat la bandera del neoliberalisme.
El seu enfrontament amb els governs polonès, hongarès i romanès pels dèficits democràtics creixents li ha fet gaudir d’una certa popularitat entre els europeistes. Així i tot no és clar que això siga suficient per a compensar la imatge de cap de la burocràcia europea que s’ha forjat aquests darrers anys quan, en vista de l’evident deteriorament físic de Juncker, tothom sabia que era Timmermans qui controlava els passos, polèmics i discutits ben sovint per l’esquerra, de la Comissió. Compensar ara aquesta feina d’anys, que l’ha deixat tan marcat, amb una campanya electoral sembla una tasca difícil, si no impossible.
