Una coalició Frankenstein per a aprovar el retoc de la reforma laboral

Benvinguts al món de l’Espanya-estat que gela el cor. L’estat que no va tenir el més mínim enfarfec en enviar a la policia i la guardia civil contra els ciutadans pacífics que volíen votar i que es resistien a no fer-ho pensant que no feien res mal fet. Ho recordem?
És obvi que el sistema ha fet creure a Yolanda Diaz que té possibilitats de futur i la pobra ha picat. Quan no els serveixi la faran fora.
Pablo Iglésias ha estat més inteľligent i ha marxat abans no el covertissin en un ninot de falles i el cremessin entre rialles, espetcs i fum de puros havans d’alta qualitat.
I doncs, què ens pensàvem?
A Madrid tothom fa el què pot però s’enfronta a un monstre. Els hauríem de compadir.
Frankenstein era una creació horrorosa peró amb espurnes de sensibilitat. No és el cas.

ELLS SÓN ELS FONAMENTS
…”Tant hi fa què digui la llei, que de cap manera no es deroga i que l’única cosa que importa és aprovar-la”. Així de fàcil, amb aquestes 24 paraules es descriu tot l’escenari de l’autonomisme, i es descriu la miserable política de partits que no fa cap falta per fer la independència.
1. Les promeses electorals no es compleixen gairebé mai, i no passa res.
2. Els debats parlamentaris abrandats no fan canviar la posició de l’altra bàndol gairebé mai, i es continua fent la comèdia.
3. Els pactes Frankenstein post electorals, no els ha votat ningú gairebé mai, i no passa res.
4. Els partits polítics que ha de guanyar les eleccions cada quatre anys no són mai revolucionaris per canviar l’Estat des dels fonaments, perquè ells són els fonaments.
Tenim doncs prou evidències.
Em fa estrany que costi tant d’entendre tot això amb tanta experiència acumulada.
PS. La discrepància contrastada enriqueix el periodisme. Enhorabona.

Res que no sé sapigués des del moment d’investir gratuïtament Sánchez.
És com si cada dia ens sorprenguessin pel desenllaç de fets concrets, ni hi ha sorpresa ni notícia.
Des del moment que et rendeixes perds el respecte. El PSOE utilitza els partits per a benefici propi, li és ben igual ERC que Va, perquè li és ben igual Catalunya que Murcia. No som cap amenaça i no li cal fer absolutament res.

Respecte al PS , en aquest tema si, però Vicent saps molt bé que en altres qüestions no has permès que fóssim nosaltres els lectors qui arribéssim a les nostres conclusions i heu silenciat una part del món científic. Sempre haureu d’arrossegar-ho, no heu estat a l’alçada del que reivindiqueu

Això que als polítics espanyols no els importa el contingut de les lleis, no és cap cosa nova. No deu haver-hi molts països amb més lleis aprovades que Espanya. Les fan com xurros, però sense cap ànim de complir-les.
O la llei és redactada de forma vaga, o sense fer la dotació de diners suficient, o el reglament queda al llim durant anys, o fan dir al reglament exactament el contrari del que afirma la llei, o qualsevol altra trampa. I mirant sempre de deixar uns serrells o forats que permetin diverses interpretacions i, per tant, la més absoluta discrecionalitat per part del gobierno de torn, que així pot fer el que li dona la gana.

A ER només li queda el camí de convocar noves eleccions. Els vam advertir insistentment que un pacte amb espanyat no és cap pacte, sinó una estúpida mentida, però l’Oriol, Sol, Rufian i tota l’altra patuleia estaven tan encegats amb la cadira presidencial i amb aquella taula de negociació de broma, que ara s’han trobat sols amb el mobiliari i res més, per no fer-nos cas. Ara, ben macos i una vegada us hagi mocat la iaia, convoqueu noves eleccions i ajudeu als independentistes, que -a part del Jordi Sánchez-, són els que saben l’únic camí per escapar-se d’aquesta dictadura troglodítica i salvatge.

Els han fet l’abraçada de l’ós, però vaja, dubto que sàpiguen el que és la vergonya. Tampoc passa res ni els fotem cap ensurt, perquè s’haurien de preocupar?
Estem submergits en un món frívol i superficial a més no poder. Els polítics són així perquè així és la societat.
Si al dia següent d’aprovar la norma de les mascaretes per un procediment tan indigne pel carrer ningú en portés, potser se n’adonarien del ridícul i s’ho pensarien millor abans del proper cop d’autoritarisme.
Però dóna la sensació que, com a societat, la nostra capacitat de revelia està exhaurida.
Cosa que em preocupa perquè al final, tanta frustració, resignació i sentiment de no comptar per res, sòl acabar en un esclat de violència. Molts cops per la causa més estúpida

UIXERS I FUNCIONARIS SÓN SOBIRANS AL PARLAMENT?

Avui faré allò que no faig mai, posar l’accent no pas en l’editorial sinó en el cas de Juvillà perquè entenc que està en joc la defensa de la sobirania del parlament i d’alguna manera, el fil polític del patètic paper d’ERC al “Congreso” amb el pressupostos de Sánchez, admet aquesta mirada.

Sembla que després de l’indult, encara tenim presoners polítics, però no pas a la presó. No em refereixo als exiliats o als milers de represaliats, em refereixo als polítics d’ERC, Junts i la CUP al parlament. Presoner de la por i de l’ombra de l’1-O.

Utilitzar uns vots per diluir els anhels republicans és greu. Ara resulta que la sobirania catalana recau en uns administratius que no vam votar i això per la renúncia i la por dels que sí vam votar a fer desafiar la incansable repressió dels tribunals. La línia vermella, diuen, és no perjudicar els funcionaris. Fantàstic.

La por que ningú prengui mal, la covardia disfressada, no pot ser de cap manera una excusa per claudicar davant l’Estat.

Sí, l’autonomia és l’obstacle per a la independència.

Gràcies Vicent per l’editorial; com ja he fet esment més d’una vegada, no entenc tants escarafalls; abans de les eleccions en això que alguns defineixen govern de Catalunya, molts subcriptors ja comentàvem/opinave’m sobre la deriva botiflera i traidora d’ER; si a més et vares documentar llegint els dos volums que va escriure el president Puigdemont, apart del llibre Vicent que ens vares recomanar, Els Catalans apel.len a les nacions unides, veus molt clar que ER històricament sempre ha preferit pactar amb això que ells defineixen l’esquerra espanyola, abans que la llibertat de la nació catalana.
Tu Vicent que ets un home llegit, ho tindries que saber i denunciar molt millor que jo.
Debant d’aquesta realitat que descrius, seguiràs definint ER un partit independentista i d’esquerres? i sobre el partit de Compromís, està clar que no volen ser lliures d’aquesta espaÑa franquista, com els definiries Vicent? uns simples palanganeros del sistema? quina diferència veus entre en Baldoví i en Rufián? i entre l’Oltra i la Colau?
T’agrairia la teva opinió Vicent, doncs és respectada i valorada; gràcies

El “format” colonial als Països catalans té dos escenaris simultanis (dilexia organitzativa).

Els dos escenaris simultanis de Catalunya, que se superposen i cap grup politicomediàtic NO explica, analitza i qüestiona són:

Escenari A: (l’oficial) el que vota els “demos” català, però no mana (el del parlament i la generalitat) que serveix per a la partitocràcia mediàtica del “format colonial” de cada moment (controlada per la metròpoli).
On la partitocràcia es discuteix entre ells i el col·laboracionisme mediàtic en parla matí i nit a les televisions i la premsa com VilaWeb, també.

Escenari B: (el real) el que NO vota el “demos” català, això no obstant, mana (ports, aeroports, carreteres, ferrocarrils, rodalia, DIBA, AMB, CZF, Fira, Turisme, BR, TMB, etc.) participada, mitjançant els polítics -a prorrata dels resultats electorals i els professionals adherits-, pels lobbys internacionals, espanyols i catalans de cada moment.
Del que ningú en parla i determina (qui, què, com i quan) és fan les inversions que transformen l’estructura social i productiva de la societat catalana sense que ningú en parli; VilaWeb, tampoc, encara.

Quan el “demos” català desperta com el Primer d’Octubre; se l’atura en dues fases: a/ amb participació de la partitocràcia i b/ actuant directament sobre el “demos”, abans militarment, ara jurídica. (totalment intervingut i col·lapsat)
Mentre l’escenari B encara és intacte i protegit per la partitocràcia, els col.legis professionals -premsa, advocacia, economistes, enginyers, arquitectes, metges, etc.- departaments universitaris, sindicats, grups mediàtics, etc. (completament aliè a les tensions).

Estan repetint el que va succeir durant el despertar del “demos” català el (1931-1934), (1978-1982) i (2017- ).

Per tant, com es pot veure no hi ha cap improvisació per l’estat ni tampoc caldria per al “demos” en tant que estigués format i informat; però, ja s’encarreguen mitjançant la “dissonància cognitiva”, que practica la partitocràcia i els media, i la “mentalitat retributiva” dels professionals adherits que no sigui així.

La manera de capgirar aquesta situació que es repeteix a cada generació en el seu context continental propi, al meu entendre, consisteix en:
1. explicar el doble escenari A -públic que es vota, això no obstant, No mana- i B -publicoprivat que No es vota, tanmateix mana- al “demos ” català. Al continent ho saben els diferents poders, així i tot, no la majoria de la població.
2. incidir simultàniament sobre els dos escenaris A i B per tal de fer-ne un de sol com a qualsevol país independent i lliure.
3. L’escenari A és l’oficial el de la premsa, el de les coloraines polítiques, que permet a prorrata la participació de les empreses politicomediàtiques en els negocis que es concreten en l’escenari B on estan els professionals adherits a la partitocràcia per a repartir-se les plusvàlues del territori català; segons els interessos dels lobbys internacionals, espanyols i catalans. Només cal veure els esdeveniments que prepara a Catalunya (BCN capital mundial de l’arquitectura 2026 i Jocs hivern 2030) i al País Valencià (VAL capital mundial del disseny 2030). Tot absolutament controlat pels espanyols Ada Colau, Pere Aragonès, Ximo Puig i Francina Armengol.

En definitiva, res que no sàpiguen mil.lers de persones arreu de Catalunya i dels Països catalans i no se’n parli no gaire, gens. Ni a VilaWeb, encara. Llàstima.

PS. Sr. Partal, espero que no hàgim d’esperar al 2057 per conèixer un fenomen cíclic que es repeteix a cada generació de catalans que volen “recuperar” la llibertat. Molta salut i encert.

Trobo interessantíssima l’anàlisi de Joan Rovira.
I si apuntem per elevació, i aquesta victòria del poder real d’uns pocs per sobre de les necessitats d’uns molts, hem d’arribar a la conclusió que el 10% dels rics i poderosos han fet molt bé la seva feina. Han sabut mantenir el 90% dels que volem (ens conformem a) ser classe mitjana desunits, endormiscats, adictes, desinformats. Com ? A base de gadgets tecnològics que ens fan sentir moderns, a base de porqueria mediàtica, i “last but not least” a base d’haver prostituit els sindicats, que eren un bon contrapoder cohesionador.

El 1979, Margaret Thatcher, Ronald Reagan, comencen a desmantellar l’estat del benestar. I se’n surten.

(Ara, això vol dir que el 90%, en general, bé per inepte, bé per impotent, bé per cobdiciós, té el que es mereix)

La darrera frase de l’Editorial “bona notícia per al procés d’independència. Que ja hem perdut massa temps amb aquesta ensarronada del PSOE bo…”, com l’hem d’interpretar?, intueixo que fa referència a que els d’ERC i d’altres professionals de la política cauran del cavall i ja no tindran on agafar-se per mantenir la seva estratègia de “diàleg teatralitzat” amb el PSOE, de rebuig a l’enfrontament amb l’estat i de no resistència a la repressió. Aquests polítics professionals, de mica en mica, volen deixar la independència en el terreny de la imaginació i de les fites ideals i, així com Aristòtil sostenia que tots els homes persegueixen la felicitat, els seus intel·lectuals ens diran que tots els catalans perseguim la independència, que hi arribarem en el samsara –paraula hindú que vol dir reencarnació-. No, Partal, no cola. Jo ja no crec en els partits polítics i estic convençudíssim que el nostre procés d’alliberament no depèn d’ells i m’haureu de convèncer molt, però molt, o haurà de passar alguna cosa que ara mateix no imagino perquè torni a votar per un Parlament autonòmic.