Una catalanitat “majestuosament immòbil” (Braudel i III)

Gràcies Vicent per l’editorial; només fer un comentar-hi, poses dos individus que segons dius varen denunciar l’actitud dels governs d’Espanya, en Maragall i en Ximo, tots dos aferris defensors del PSO€, apart d’històrics militants; tots dos varen fer el silenci debant de la crueltat del GAL i la repressió, també cal recordar la col·laboració per l’ empresonant de l’independentisme català durant els jocs Olímpics; has sentit Vicent denunciar per part d’en Ximo l’aplicació155 i sobre la reprèssio que patim per part del seu partit PSO€? Cal recordar com va defendre en Maragall la llei que volia aplicar el seu partit la famosa LOAPA? ja que dir sobre la defensa del català; això sí, quan ho creuen adient fan la gran proclamació per seguir tot igual; saben de sobres que si és descarrilen de la línia del partit ho pagaran car; com en Montilla li va clavar la gabinetada per l’esquena en Maragall, complint ordres del seu partit PSO€.
Només dir-te Vicent, que una majoria de subcriptors que denunciem aquesta realitat que descrius, no renunciem a la nostra llibertat i la defensa de la nostra cultura i llengua; per això hi dediquen una estona a fer la nostra aportació amb la nostra opinió així com també €

Crec que va ser Rousseau qui va dir que una nació pot ser devorada per una altra, però el que ha d’evitar la nació més dèbil és que la més forta la digereixi. Si ho aconsegueix, el temps sempre corre a favor seu com bé s’explica en aquesta trilogia.
Catalunya ha estat devorada més d’una vegada per Espanya, però mai l’ha aconseguit digerir, cosa que sí que va aconseguir amb altres territoris com Aragó. Des del 155 estem altre cop immersos en aquest procés, però aquesta vegada el peix gros corre el risc de patir una indigestió mortal.

Brillant anàlisi! Gràcies Partal.Tens tota la raó: el pes de la geografia és un condicionant bàsic per a moltes coses. Hi ha a España una “meseta” alta i àrida, i les planes mediterrànies. I també les voreres de l’Atlàntic. Tres mons completament diferents que han condicionat, i segueixen fent-ho, la gent que hi habita i de manera determinant. I això no té remei! Perquè, com deia Gurvitch, els humans exercim la nostra llibertat a través dels determinismes del nostre entorn. I com diu Ramon Cotarelo els pobles i nacions que habiten terres àrides tendeixen a la agrssivitat i la conquesta; des de Pèrsia a l’antiguetat, fins a Arabia i el mitjà orient, passant per Castella. Conquesta, ocupació, dominació i explotació. És i ha sigut així.

I tot això fa que Castella i España actuals no siguin homologables en cap sentit a una Europa de fabricants i comerciants, que també han conquerit i colonitzat, però que ja fa molt han deixat de fer-ho de aquesta manera agressiva i violenta, matant i torturant. I no és homologable ni socialment, ni econòmica, ni política, ni jurídica… ni geogràficament. I això no té remei si no és a través de una revolució molt profunda, ara mateix inimaginable, que revertís els costums i maneres consolidades durant segles. I és i serà inútil que intentin retornar al “glorioso” passat i seguir dominant i explotant els pobles i nacions que els envolten, a base de medis de comunicació, mentides, relats i fantasmades (indults, perdons, concòrdies, diàlegs de fireta i altres pastanagues de pa sucat amb oli).

Per això és clar el que hem de fer, amb dirigents politics o sense, amb govern o sense. Mostrar el nostre poder, que el tenim i gran, i estar a l’alçada de les oportunitats que la història ens dona i ens donarà de manera implacable.

Espanya acabarà perdent la colònia catalana, i alguna més si no espavilen. I crec que els polítics espanyols ho tenen prou clar. Dins de llur mediocritat només poden aspirar a que no sigui mentre manin ells. Perquè un cop perduda la colònia, les coses aniran molt, però que molt malament al que quedi d’Espanya. I qui es vegi allí com a culpable no es menjarà res per generacions. Per això tant dretes com esquerres només poden posar pals a les rodes i jugar a les cadires mentre encara sona alguna música. Endavant les atxes!

El post scriptum no és sobrer perquè l’article pot ser que no tingui la comprensió d’algun comentarista.
Particularment gaudeixo més dels articles de reflexió general profunda que no pas dels articles de “combat” immediat del Director.
Amb la sèrie m’ho he passat bé.
Sobretot perquè crec que ens convé bastir o reforçar, un cos teòric que doni consistència i pregonesa a les nostres intuicions sobre l’autodeterminació. Intuicions que sovint despatxem més amb el fetge que amb el cap. Intuicions que, situades en el temps històric, són de fa quatre dies. No tenim tradició.
El desig de justícia i llibertat és el motor principal que ens mou… com a la resta de les persones humanes. El desig d’independència n’és un resultat, no el fonament.
Per tant hi ha molta feina a fer en clau interna fins a esdevenir imparables.
L’estat espanyol fa el què sap fer. Com sempre.
Crec que, més que no pas de l’estat espanyol, ens hauríem d’ocupar de l’estat català. Ja hi és però encara no sabem fer funcionar un estat. Ens resulta més fàcil tirar-nos els plats pel cap entre nosaltres. Ens resulta més fàcil queixar-nos de la Generalitat i de l’autonomia que fer funcionar de manera exemplar la nostra institució.
Fins que no ens aclarim internament haurem de continuar caminant. No és Espanya, amics…no és Espanya.

I molt menys els que ho hem mamat. Franco ens va ensenyar com es viu en una tirania i varem fer comedia durant 40 anys reforsant més i mes bé les nostres idees.La vida ,en una dictadura,es un bon entrenament. Fastigós però positiu.
Resumint-ho en una metafora: una de les primeres rucades que varen fer va se canviar el nom de la Av.diagonal per Avenida del Generalisimo Franco i ha continuat sent LA DIAGONAL.perque? perque no es dèlls ES NOSTRA.Les clasesescolars eren forsosament en castellà però”el recreo” era ,naturalment, en catala.A casa comprabem sempre”Soliralidad Nacional”:era el diari mes gran
i a mamare li anava millor que la Vanguardia, per embolicar el peix i forrar el cubellde les escombraries.A la fi, tot es questio d`organitsaciói tosuderia.
.

Ahir vaig veure al telenoticies de TV3,que deian: llum verde al primer vaccì español,desemvolupat I fet a catalunya,això es una mostra de com a camviat en poc temps la tv catalana I es no mès un, perque son moltes coses mes,parlar del rei, amagar noticias del pare,en fì recomano veure un video de OCTUVRE que parla sobre els indults.
Ara mes que mai i aprofitant aquesta finestre de informaciò,tenim que parlar i escriure molt clar,que ho entengui tothom el que volan fer amb Catalunya,que es un altre transicion com la del 78. I no mes tenim una sortida de aquet parany,seguir lluitan I fer el maxim de soroll posible.
Sonmi doncs !!!

Sento molt dir-ho, Sr. Partal, però un cop més un constructe teòric que té uns fonaments reals molt més prosaics.

Per què la majoria de catalans d’origen, i molts d’adopció s’han tornat independentistes ? Doncs com sempre ha estat una qüestió reactiva. I gens basada en símbols nacionals, pervivència de la nació ni res. Simplement supervivencia. Quan la humillació és constant, els recursos minven i la impotència no fa més que augmentar, la gent busca solucions. I aquesta solució a molts ens ha semblat que era l’independentisme. I ho és. També ho és de passada per preservar la llengua i la cultura. La independència és condició necessària, però no suficient: fixi’s en Andorra per veure un país on tot i no tenir pressió externa, simplement està deixant morir el català davant la indiferència de la població. O fixi’s en el contraexemple: per molt que vulguem dir que rebifa, malauradament la catalanitat a la part del nostre país en territori francès no passa de quatre barres i un “je suis catalan”. Miri de trobar 2 joves de 30 anys que parlin català a Elna, entre ells, i el convido a un sopar (ja no li dic Perpinyà).

La catalanitat s’erosiona i es desdibuixa, sota la pressió dels estats, amb armes molt poderoses, i sota la indiferència de les noves generacions, bolcades en el francès i en el castellà. És així. Les llengües i les cultures només perviuen mentre són necessàries i la gent hi veu un avantatge. En cas contrari, moren. Durant el franquisme, i amb pocs mitjans, i molta repressió, el català i la catalanitat varen sobreviure, entre altres coses, perquè els seus símbols representaven resistència contra un règim horrible. Passat això, amb un estat espanyol molt més eficaç i sense la terrible repressió del règim militar (per molt que et piquin els piolins, no és el mateix que torturar-te a Via Laietana), i invisibilitzada com està, la llengua i la cultura entre els joves esdevenen una càrrega inútil. No cal saber català per viure a Catalunya. És més una nosa que altra cosa. Si en 40 anys no hem aconseguit que ens posin ni els prospectes dels medicaments en català, per l’amor de déu !! I TV3 emet força anuncis en castellà sense que ningú s’immuti !! (a veure quants anuncis en català emet Tele5 per exemple, per qui vulgui fer el símil simétric).

Podem fer tots els símils de geopolítica que vulguem: messeta, perifèria, europeïsme, mirada enllà… Estaran molt bé i tindran molta raó, però el punt fonamental és el següent: Espanya és la cinquena economia de la zona euro. Com es diu “too big to fall”. Europa continuarà pagant, no perquè siguin uns “primos” o bones persones, sinó perquè els alemanys volen algú que els compri els cotxes, on puguin encolomar els seus trens i on anar de vacances. I si Espanya fa fallida els arrossega (com passava amb Grècia). Això ho sap fins i tot l’uixer del Congreso. Per aquest motiu, o els donem un motiu per tal que estiguin preocupats amb Espanya perquè Catalunya és ingovernable, el comerç està bloquejat, el carrer pres, etc, o no hi tenim res a res. Res. Miri vostè l’atenció que els mereixíem el 2017 i com després que el MHP Puigdemont plegués veles, el ràpid que varen anar oblidant-nos. Ja no som un problema, i els ingenus que creuen que Espanya fa coses per pressió europea i que a la cancellera Merkel i fa vergonya veure què passa a Catalunya, o es miren massa el melic o no enteren gaire de política internacional. En política internacional val allò del famós acudit del dentista: “oi que no ens farem mal ?”

L’imperi romà era una de les coses més depredadores que han existit. Moltíssim. A la que ocupaven una nova terra passaven a explotar-la intensivament, a major glòria de Roma. S’han documentat diverses fallides econòmiques degut precisament a aquesta dèria d’embellir la ciutat i oblidar la resta. I es diu que, precisament, un dels motius de la seva caiguda és que no varen poder mantenir la política expansiva i la crisi econòmica que causà la manca de recursos que ells mateixos havien provocat i la seva extensió absolutament indefensable, fins el punt que ja no podien mantenir l’exèrcit i la pressió militar sobre els territoris a qui robaven descaradament. Ens sona ? Oi que si ? L’imperi romà va durar més o menys des del segle I abans de Crist fins el segle V (sense comptar els bizantins). A mi em surten 600 anys si fa o no fa.

Això és per dir que si, que Madrid és una potència xucladora, que s’ho emporta tot, no només de Catalunya, sinó gairebé segur també de Sevilla, de Cantàbria o de Calvià, tant se n’hi fa, però que això no vol dir que vagi a col·lapsar en pocs dies ni res. Pot continuar així molts anys.

El resum: la catalanitat no està majestuosament immòbil. I més val que no ho estigui perquè estem perdent bugades senceres. No llençols, no, bugades. I no aguantarem gaire més l’erosió. Encara que la situació sigui molt fotuda i molt desesperada, la nostra obligació és reconéixer-ho i fer alguna cosa per tirar endavant, amb la premissa clara de com es mou el món i la clara convicció que, o anem a totes i fem els sacrificis que calgui, o ho tenim perdut. Torno a insistir: no se com ni de quina manera s’ha d’articular la revolució catalana i la lluita per l’alliberament, perquè veig el panorama social i politíc absolutament emboirat, però sí que tinc clar que, si més no a títol individual, cal començar intentant preservar la llengua i la cultura. Sense això la catalanitat que ens espera és la de la Catalunya Nord. I ves a saber si en un futur no passarà com a Perpinya i un batlle de Vox a Barcelona no la rebatejarà com “Barcelona, orgull de l’Aragó”.

Vicent, avui m’he sentit interpel·lada – com d’altres, m’imagino – amb el teu primer paràgraf, ja que, ahir, escrivia justament per explicar l’estat en què em trobo i reivindicar l’1 d’Octubre, enlloc de comentar el teu editorial… Però la causa a la que atribueixes el meu estat d’ànim (i de molts altres), el que diu i fa egspanya, no és cert en el meu cas: com ja indicava, és el que diu i fa esquerra republicana (des de molt abans de les eleccions), les seves múltiples giragonses i traïcions al moviment independentista i la seva total falta de respecte als qui es van implicar en què l’1 d’Octubre fos el que fa ser, i que li va valer el “premi” de guanyar la generalitat (per la mínima, això sí, i amb l’ajut inestimable dels neoautonomistes de JxCat) el que em dol i m’entristeix…
Això i la pèrdua gradual però imparable de la llengua, motivada, com alguns tant bé van exposar ahir, encara que no parléssim d’això, per les noves tecnologies associades a les noves generacions, que imposen l’anglès en detriment del català – però, al castellà, el toquen poc -. Després, hi ha els miratges de la normalitat política, econòmica, educativa i social que s’havien assentat a Catalunya abans del procés (com que Catalunya estava ben finançada, que la immersió lingüística era un èxit, que hi ha premsa independent a espanya o que no hi havia repressió policial de la dissidència política, etc…).
Per acabar, i, ara sí, parlant del tema propi de l’editorial, hi crec en aquesta construcció dels fets i efectes de la llarga durada, i continuaré posant el meu granet de sorra per contribuir a la supervivència i independència de Catalunya.
Gràcies pels teus editorials i perdoneu per la llargada!

Gràcies, Vicent per la teva constància en repartir-nos coneixement i no baixar mai al que és tan fàcil i sempre juga amb avantatge, com és el pessimisme i els mals auguris de futur. Mai cap societat ha avançat creient en la seva derrota, sinó al contrari, segurs de la seva victòria, també quan tot semblava anar-los en contra. La caiguda del mur de Berlín ningú el va predir, i que jo sàpiga, no va pas caure pels auguris dels predicadors de la pena i el plor. El dia que Catalunya sigui lliure, o encara més, quan els Països Catalans siguin lliures, direm allò tant maco de: “Ho vam poder fer, perquè no sabíem que era impossible”.

La clau de volta de tota la sèrie epistemològica és la INSTITUCIONALITZACIÓ del fet social com a estat reconegut per nosaltres subjectes de nació primer i internacionalment per tercers. Si els subjectes nacionals hem escrit a tort i a dret des de les diverses invasions durant segles és perquè el substracte sobre el que floreix cada generació roman i s’enriqueix de nous nutrients.

Crec que fou Joan Fuster qui digué: “una nació és un poble projectat en el temps”.

Una “societat” amb totes les seues variants i diversitats, matisaria un servidor.

Julio Cortázar diu més o menys, a “Rayuela”: “un pont no és pont fins que una persona el creua”. Els fets efímers, esparsos i constants són aquells que fan que hi haja “pont”, ço és, nació.

1. Si un xic com jo en 1974 va a Perpinyà amb membres de la família -castellanoparlant i filofranquista, per suposat- a vendre-hi corseteria i detecta que allà hi ha “valencians” que els llibres de text i tota la propaganda de l’estat ocupant espanyol li han ocultat.

2. O, que en 1977 li roben un partit al València CF, a Mestalla, guanyant al minut 75 2-0 contra el R. Madrid i l’arbitre comence a inventar-se faltes i colps francs i acabe el partit 2-3 i la gent es llance al carrer contra l’equip arbitral i els grisos (policia nacional d’assalt) a cavall comencen a repartir estopa entre els afeccionats normals. I l’afeccionat valencianista bramava contra la policia espanyola en valencià i a l’uníson.

3. Aquest cap de 7mana proppassat he tingut un accident domèstic esvarant-me en un canvi de nivell de la terrassa a Xàbia i m’he trencat quatre costelles i obrint-me una bretxa al front i desmaiant-me un parell de voltes en l’interin de 5 minuts. M’han dut a l’hospital Dénia-Salut, deixant-me (50 % de la GV, 50 % de DKW crec) en observació. M’envien una doctora sudamericana
a interrogar-me sobre diverses qüestions, i jo em pose a explicar-li i ella em fa davant de tots els altres pacients: “¿me lo puede explicar en castellano?…i jo : “mire li ho explicaré en valencià però molt a poc a poc….” la pacient del costat valencianoparlant vol fer de traductora, i jo, elegantment, però ferma, li dic que no s’hi intrometa en un afer privat. Al cap de dos dies, la doctora en privat, vingué a demanar-me disculpes, perquè no hi havia pogut confegir l’informe de circumstàcies i observacions. Em pugen a planta a una habitació privada a l’endemà, dilluns. I m’envien un cirurgià toràcic, també sudamericà. I aquest fa la mateixa operació fins que em demana: “¿usted entiende el castellano?…i jo li responc: ” un poc però no massa….-i de conya- li faig reblant-li el clau: estic desaprenent-lo”…ahir, finalment, m’envien un altre sudamericà que aquest sí que entenia perfectament el valencià i l’havien enviat ex professo a completar després de 2 TAC’s (cap i torax), unes quantes radiografies de colzes, cames, etc…per a conformar tot l’informe, pautes de medicament, etc i en entrar servidor estava escoltant les notícies de la BBC, i em convoca a una revisió en una data i li dic, de memòria: “impossible eixe dia perquè tinc una reunió amb l’arquitecte municipal d’una localitat madrilenya on estem fent una promoció”.

No sé si arribe a relligar els fets puntuals i aparentment innocus que, realment, corquen l’statu quo al què estem sotmesos.

Possiblement la pressió mediàtica estatal està abocant tot l’arsenal que té a mà (premissa orquestrada des de les FAES d’Aznar), però si circules per les xarxes (FB, Twitter, Instagram, mitjans de comunicació digitals i de paper), aquesta societat n’és corulla d’iniciatives privades de tota mena que conformen la vida social d’aquesta nació.

Donar-li concreció política en forma d’estat, o de confederació d’estats, és el desideratum on ha de desembocar tota aquesta activitat social.

Josep Blesa (Xàbia. Marina Alta)

LA CATALANITAT IMMÒBIL…

En una vista d’alçada, res fa pensar que hi hagi algun poder al planeta que faci trontollar la tossuda voluntat popular catalana. Una altra cosa és la “pols superficial de la història” que els mitjans i alguns comentaris de VilaWeb diàriament pretenen ensenyar-nos com la realitat que ens determina. És allò del mig got ple o buit… però no mirem pas mai la garrafa.

Amb les tres entregues de mirada llarga, es dona resposta al perquè hem resistit l’assimilació per Castella en 300 anys d’embat constant… I això en aquest temps de superficialitat aclaparadora no és poca cosa. Tenim molta feina a fer, començant per la defensa de la llengua, però saber perquè som aquí és una bona palanca pel combat.

No ens podem quedar amb la foto de que malgrat els borbons, malgrat els dictadors, Catalunya resisteix, car aquesta visió complaent i romàntica ens està duent actualment a la extinció.

Agafant una frase del Sr Antoni Lopez:
“Les clases escolars eren forçosament en castellà però ”el recreo” era, naturalment, en català.”
La posem en context avui dia i podem dir:
“Les clases escolars són teòricament en català però ”el recreo” és, malauradament, en castellà.”

Ja ho vaig dir ahir, la pressió de les noves tecnologies arriba a la Catalunya profunda tan fàcilment com ho està a l’àrea metropolitana. Això abans no passava, la Catalunya profunda, els seus joves, resistia perquè la cultura parlada a la família era el català, amb molta més presència que les obligades classes en castellà.

Si a això afegim la deixadesa de les administracions catalanes en el manteniment obligatori com a llengua del del funcionariat, la declivi del català està garantida, no suportarà la pressió tecnològica.
Perquè els mossos o la policia urbana comencen, darrerament quasi sempre, adreçant-se en castellà al ciutadà?

Perquè, si estem a la defensiva, TV3 fa entrevistes a castellanoparlants, a les cues de vacunació, a les cues dels col·legis, a les cues dels mercats, a les terrasses dels bars, etc., etc. D’acord que es trobin amb gent castellanoparlant, però en la postproducció posterior la poden obviar. No estic en contra dels castellanoparlants, jo en sóc d’origen, però cal fer discriminació positiva ara més que mai, i TV3 no ho fa. Potser per una pretesa, però perjudicial, pluralitat que els castellanoparlants que després de molts anys aquí no ho agrairan mai.

Com vaig dir, cal defensar la llengua fent que l’administració la faci servir obligatòriament, a través dels seus funcionaris, tan si com no. Començant, encara que sembli molt bèstia, per obligar a la feina a que totes les converses siguin en català. Jo he vist mossos parlant entre ells a la feina en castellà, i en feia mal als ulls.

El mateix es pot aplicar a la docència, quan alguns professors fan classes en castellà perquè tenen un alt percentage d’immigració.
Quin exemple/missatge estan enviant als alumnes? Doncs que el català és accessori i per tant prescindible.

Tot això, Sr. Partal, és el que em fa dubtar del futur del país i la cultura catalsna, i ser escèptic pel que fa als seus articles sobre la resiliència del País.
Sense valorar i potenciar la pròpia llengua, actualment les noves tecnologies la escombraran pel camí dels joves que estan pujant ara.

Posem-nos legalistes, si voleu. Algú hauria d’advertir als nostres polítics que estan incomplint la llei de transició del setembre del 2017. Que vam fer un referèndum, legal i vinculant, que va guanyar el sí. Que la nostra actitud ha de ser la de recordar això, que Espanya ha de demanar perdó i sortir d’aquí, que la Constitución i les lleis espanyoles són il·legals aquí. Que ens tornin la pasta, de passada. I quan tinguem al davant un jutge espanyol, el que hem de fer és exigir-li que baixi de la trona i ens llepi el perineu. I recordar-los a ells que Espanya només és una organització criminal i que ja en tenim prou. Ens perdem en mil detalls, típics de la inquisició, i oblidem la veritat massa fàcilment.

Molt bona anàlisi! GRÀCIES, Vicent! És un gaudi llegir-te. L’Editorial d’avuí: Respecte al passat, pressent que vivim i futur esperable com a País, vull representar-ho fent una analogia: Som com el planeta Terra: una bola de foc que va refredant-se per fora, però que en el més profund continua inalterable, incandescent, potenciament i incontenible disposat a eruptar ara i adés. Això, o una explosió desintegradora total. Tapar-nos els ulls, la respiració i empresonar-nos, no podran. Espanya és el que és: Un punt, Madrid, eregit en centre extractiu contra corrent, que viu extorsionant la perfièria i part dels propis “constituents”. Quan això acabe i la resta se’n tinga que fer càrrec, “caput”. Bona part, digna i silenciada dins d’ella, mínima però ceixent, també ho saben. Fem confiança! Estic amb el teu positivisme, Vicent.

Per avançar en la voluntat de victòria que tots compartim apassionadament, voldria remarcar que la qüestió del got mig ple o mig buit, no hauria de ser el motiu del debat.

Sabem que la naturalesa del poder fonamentat solament en la violència del nostre enemic és cada cop més un evident obstacle a la seva bàrbara victòria, però hem d’identificar clarament les nostres mancances per esdevenir un poder efectiu, i a hores d’ara qualsevol dels que hem viscut activament el nostre ressorgir i la incapacitat d’enderrocar les runes de l’imperi espanyol, és inqüestionable que primer de tot ens manca política d’estat, tan a nivell de dirigents com a nivell popular. Aquest és el got mig buit que ens cal omplir.

És obligat doncs, que un cop llepades les ferides ens centrem en aquest tema amb tota la determinació i entusiasme.

Déu meu, Vicent, quant greu em sap contradir-te! … Com és habitual, fent unes lectures, interpretacions, anàlisis, que com que sempre has assegurat que dius el que penses (i no per “encoratjar la tropa”), continuo pensant que tens un biax (mot) poc realista !

= La història de FONS, és, i de temps immemorials, vers unitats/organitzacions polítiques més grans (!), d’aquí la creació de l’estat-nació, en el que, precisament en la història de fons, ja han desaparegut moltes nacions-identitats, o unitats menors (!) …
= Només de tant en tant sembla haver una finestra per a passar de nació-identiat a estat-sobirà, per exemple ara ja els estats-nació bàltics. I encara així, la tendència de FONS continua essent vers unitats més grans, p.e. la Unió Europea, i sí, ara hi ha una certa crisi seva i d’això, però que pels esdeveniments tard o d’hora es tornarà, i encara amb més força, a la seva consolidació-ampliació.
= L’evolució històrica del món-humanitat ha estat, i això sí que és història de FONS, i segons moltes anàlisis, vers un, o una mena de, Govern Mundial; evidentment això no és per demà, i de fet, l’ONU és un proto-embrió, bastant fallit, d’això.
= Certament, un tal Govern Mundial, i no cal dir una ideal Unió Europea, no hauria necessàriament de significar la desaparició de les nacions-identitats, però fins ara …
= Per tant la història “gairebé immòbil”, o de moviment pràcticament imperceptible, és aquesta, la d’unitats-organitzacions polítiques cada vegada més grans (per cert, ho confirmaria que no ens n’adonèssim que de segles, per no dir mil·lenis, ja està passant).

= “però avui ja no poden plantejar-se seriosament matar el president Puigdemont, per exemple. O saben que el preu que haurien de pagar seria immens.” … Jo t’ho poso totalment en dubte … Que no poden fer-ho? … Quin preu immens a pagar? … Hi hauria una repulsa “formal/diplomàtica”, i algun simulacre de penalització, però RES MÉS! … han mort del president no-sé-qui de no-sé-on (!) … és el que passa i fan, començanmt per la mateixa UE, davant les massacres més bestials arreu del món … i ja està … No siguem innocents-il·lusos!

= “en el moment que la catalanitat es perfila cada dia d’una manera més decidida, tant en la direcció de concretar l’objectiu d’una república independent” / “la tossuda voluntat popular catalana” / “Però que no desapareixerà ni canviarà substancialment precisament perquè, més enllà de qualsevol conjuntura, s’assenta fermament sobre aquesta història de llarga durada” … NO! (sento dir-ho) Totes les històries de nacions-identitats, efectivament, tenen llarga durada, més o menys (la nostra a escala macro-històrica, Oi?, tampoc no és molt llarga), a base d’un curs “vital”, és a dir, neixen, creixen, decauen, moren, Com tantíssimes ja ha passat!, i moltes ni ho sabem ni se n’ha servat memòria … La història de la nació-identitat catalana, també farà això (Ep!, l’espanyola també), i la qúestió és si aconseguirà ser unitat-estat abans de morir … Ara, contra el que suggereix el text, considero que està en procés de decaiment lent pero progressiu; el canvi social pels canvis, ja del segle passat i més en l’actual, en la composició sociològica (en termes etno-cultural, i no em refereixo ja als extrapeninsulars, i no entengueu “etno” en termes “racistes”). Quantes vegades s’ha dit, p.e., que la llengua és el nervi de la nació, que sense llengua es dissol la consciència d’identitat i, per tant, la perspectiva nacional-política; doncs bé, la llengua, i ara sembla que per fi ens n’adonem, o volem adonar-nos-en, està en procés de lenta però imparable desaparició com a tal (p.e., com ja és el gallec, oficial i tot, que el sents parlar, i si no fos ofendre, diries que ja és un dialecte de l’espanyol), Això és el que passarà!
Amb això discrepo de les afirmacions de l’autor.

= “fins i tot si passés això, les conseqüències als tribunals europeus dels esdeveniments del 2017 ja són imparables i tindran un efecte demolidor per a Espanya.” … Què??? … això deu ser com una d’aquelles “jugades mestres” … Hi ha hagut, i l’autor n’ha estat proposador o difusor, tantes OCASIONS que l’Estat Espanyol s’està descomponent, que la caiguada del monarquia és a la cantonada, que si la crisi de la lliura turca serà crítica per Espanya, que si quan acabin els ajuts financers del BCE serà la debacle … RES, RES, RES! …
Les suposades, no són segures, resolucions dels tribunals europeus, NO seran demolidores! … l’Estat Espanyol, l’Espanya, té estomac, fetge i budells per això i més (!), pot tenir algun trontoll passatger, però MAI, MAI, MAI, menant a admetre la independència de Catalunya.

No m’extens més (que ja és mooolt, i és probable que molts no ho llegiu).

Torno a dir-ho, estimat Vicent (que tu no ho creus), discrepo profundament de la teva orientació (al principi ja he dit en quins termes).

SALUT.

[I pel que més vulgueu, no em qualifiqueu de “pessimista-derrotista” … la lluita continua, i dispenseu que ho esmenti … a un lloc i un dia que no diré (no és l’1-O, que també, dos GC robocops m’arrossegaven per terra, agafant-me per les aixelles, els dos caps-cascs a prop la meva cara, els vaig dir “ustedes son fuertes però mis ideas lo son más” (he de dir que no em van colpejar).]

Estic d’acord, i sense que serveixi de precedent, amb el resum que fa del seu comentari Miquel Gilibert:

“La catalanitat no està majestuosament immòbil. I més val que no ho estigui perquè estem perdent bugades senceres. No llençols, no, bugades. I no aguantarem gaire més l’erosió. Encara que la situació sigui molt fotuda i molt desesperada, la nostra obligació és reconéixer-ho i fer alguna cosa per tirar endavant, amb la premissa clara de com es mou el món i la clara convicció que, o anem a totes i fem els sacrificis que calgui, o ho tenim perdut. Torno a insistir: no se com ni de quina manera s’ha d’articular la revolució catalana i la lluita per l’alliberament, perquè veig el panorama social i politíc absolutament emboirat, però sí que tinc clar que, si més no a títol individual, cal començar intentant preservar la llengua i la cultura. Sense això la catalanitat que ens espera és la de la Catalunya Nord. I ves a saber si en un futur no passarà com a Perpinya i un batlle de Vox a Barcelona no la rebatejarà com “Barcelona, orgull de l’Aragó”.

Excepte en l’última frase. Jo crec que el nom que posaria el batlle a la capital seria “Barcelona, orgullo de Aragón”, en castellà.

I tampoc comparteixo que no aguantarem gaire més l’erosió. Jo crec que podem arrossegar-nos en la misèria i la indignitat molt temps, desgraciadament, abans no ens digereixin, assimilin, i fins a l’eternitat o fins que peti tot plegat. Ens entrenem de fa segles, de fet. Em resulta al·lucinant la sang freda d’alguns i la creença que governant ‘bé’ i amb anar tirant, evitarem el mal. Sense posar-hi la malla llet, la confrontació i la rebel·lia. Al·lucinant.

També estic d’acord amb l’escrit d’en Carles Serra:

“.. poses dos individus que segons dius varen denunciar l’actitud dels governs d’Espanya, en Maragall i en Ximo, tots dos aferris defensors del PSO€, apart d’històrics militants; tots dos varen fer el silenci debant de la crueltat del GAL i la repressió, també cal recordar la col·laboració per l’ empresonant de l’independentisme català durant els jocs Olímpics; has sentit Vicent denunciar per part d’en Ximo l’aplicació155 i sobre la reprèssio que patim per part del seu partit PSO€? Cal recordar com va defendre en Maragall la llei que volia aplicar el seu partit la famosa LOAPA? ja que dir sobre la defensa del català; això sí, quan ho creuen adient fan la gran proclamació per seguir tot igual; saben de sobres que si és descarrilen de la línia del partit ho pagaran car; com en Montilla li va clavar la gabinetada per l’esquena en Maragall, complint ordres del seu partit PSO€.
Només dir-te Vicent, que una majoria de subcriptors que denunciem aquesta realitat que descrius, no renunciem a la nostra llibertat i la defensa de la nostra cultura i llengua; per això hi dediquen una estona a fer la nostra aportació”.. etc etc

Diculpeu la resta, companys, no he continuat llegint, més tard hi tornaré.

Jo m’en vaig anar de Barcelona-Catalunya el 1990. I cada cop que hi torno, veig que la llengua es parla sempre més malament i son sempre menys persones. El procès de deteriorament de la llengua vé dels anys 90. No és d’ara…nois. I els que estem fora i tornem de tant en tant, ho notem moltissim.

Ara, per intentar corregir tot això (independència i llengua) ens hi hem d’implicar personalment cada dia.
Però el problema és que molts necessiten/necessitem sentir-nos part d’un moviment, d’una idea col.lectiva. Per això no podem deixar-ho tot en mans del compromìs personal. I és per això que ens sentim tant perduts i decebuts.

Tenim l’ANC (que tots critiquem per les seves performances lliristes). Bé mantenim aquesta ANC llirista i fem que treballi per una desobediència civil col.lectiva a l’estil de les “tietes” tant criticades però tant actives i tant necessàries. Podem fer un “desaprenem el castellà” o “parla en català a cal metge” o “dilluns: en català al banc”. Estic convençuda que si arribés una consigna aixì, molts dels que tenen menys força per aguantar el català devant els castellanoparlants, s’hi afegirien. No tots tenen la mateixa força, però si et sents acompanyat, és un altre dir.

I val també per culminar la independència. Però aqui ho tenim més pelut perqué la decepció ès tant gran i estesa que ja no tenim confiança en ningú. I ens permetem de criticar els nostre millors actius.

(Criticar l’allioli d’en Puigdemont és infantil i perillòs. Jo que soc fora de Catalunya des de fa molts temps sé quanta alegria dona poder fer una costellada amb allioli amb 4 amics de la terra, o trobar un ingredient dificil per fer la Coca de Sant Joan fora de Catalunya. Es una alegria que sobrepassa l’ànima i tens unes ganes bojes de compartir-ho).

A part d’aquest incis, és clar que la critica ha arribat després de molts mesos de silenci i de inactivitat. No sé si és fruit de la discreció o del buit. No sabem si estàn preparant-se per la fi dels dos anys (18 mesos ep!) o si el més calent és a l’aiguera. I és això el que ens desespera. Qué passa? Amb les urnes, cap politic parlava, però el poc que deien aumentava la confiança de tots. Perqué no poden fer quelcom de similar i donar-nos a entendre si hi ha o no hi ha maror de fons?

Necessitem un nou moviment d’alliberament unitari i preparat per desobediències civils fortes, dures i constants en el temps. Com va ser l’ANC el 2012. Un moviment destinat a recollir els nostres millors actius i on les paraules dreta-esquerra desapareixin. Un moviment que no tingui por d’un altre “Urquinaona” i que organitzi situacions limit i no desconvoqui. El compromis personal, tot sol, no ens portarà enlloc.

Però, devant les critiques que veig de tots cap a tothom i qualsevol iniciativa, no veig pas d’on pot sortir. Es per això que em sento aixafada de debò.

NO ENS HAN REDUÏT NI PODRAN FER-HO.
VISQUEM DIA A DIA LA INDEPENDÈNCIA, FEM-LA VIVA!

Primer període de la Incipient República Catalana Independent,
des de la votació al Parlament Català de la DUI del 27 d’octubre del 2017 fins l’11S del 2021
en ple període de la primera repressió espanyola de l’època actual de la guerra contra Catalunya dels 307 anys.

“Pagaran el preu de la negació i la repressió”:

Algun dels capdavanters dels nostres enemics va dir amb petulància i fins i tot potser amb realisme que el que faria Espanya amb Catalunya seria gruixut, per dir-ho d’alguna manera, però que estaven disposats a pagar-ne el cost. Doncs segurament això serà cert, en pagaran el cost i no saben pas de quina manera i a quin nivell.

Quan els nostres enemics es van carregar, ribotar i dilapidar el darrer estatut, de la mateixa manera que sempre han maltractat i destrossat tots els altres estatuts, començant pels de Sau i Núria i fins i tot pel Pacte de Sant Sebastià de l’any 1929, encara que alguns els pugui semblar un cost no gaire alt, Espanya ho ha pagat amb el, aleshores inesperat, “Procés” de Recuperació de la secular Independència dels Catalans, amb unes Consultes per a la Independència massives a tot el territori del Principat de Catalunya, a les Illes Balears i fins hi tot amb les Consultes d’Euskadi, ho han pagat amb un Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya, ho han pagat amb una DUI, Declaració Unilateral d’Independència de Catalunya i més coses, o sigui que poca broma al preu que li està sortint a Espanya i als espanyols aquell darrer, caduc, insuficient, ribotat i maldestre estatut, Déu n’hi do! Quin preu!

Sí, Espanya hi ha tornat, a malmetre i negar als catalans com sempre i per això ho pagarà a un preu que no se’l pot ni imaginar, ella, Espanya orgullosa i altiva que es pensa que ens reduirà. Comencen a insinuar-se ja per on anirà l’import d’aquesta negació i repressió: Tota la Nació Catalana, la Llengua Catalana, tots els Països Catalans, la vergonya europea, la degeneració de la Judicatura Espanyola, la vergonya internacional, el descrèdit internacional, el seu immens deute, i finalment tan de bo sigui ben aviat per a tothom àdhuc els espanyols, la INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA. Un bon preu a pagar! Traguem-nos el barret: Chapeau!

Un motiu d’esperança per als catalans
… no han pogut! persistim i persistirem fins la victòria
i de victòria per a nosaltres només n’hi ha una, la plena Independència!

Diem, doncs, a tots els catalans que la negació perpetrada per l’enemic de la Independència dels catalans no ens ha reduït ni podrà fer-ho. No tan sols dir-ho sinó argumentar-ho, i fens-ho saber i sentir a tots. “És qüestió de voluntat”, de convenciment, d’apoderament i de ser conseqüents amb el que vam votar el 1r d’octubre del 2017, el que vam decidir -del nostre Dret a Decidir fet efectiu- en resum, del Mandat que ens vam atorgar a tots, edificar tothora la República Catalana Independent.

Espanya oscil.la entre tres continents i oscil.la entre ser imperi o nació, sense haver après mai a fer la transició de l’un a l’altra.
Sense assolir el grau d’optimisme del Vicent, jo tampoc crec haver arribat a la fi del camí. Passem hores fosques, no necessariament definitives.
Quan es parla dels tribunals europeus, els comentaristes s’aferren o a l’amoralitat política d’Europa, que només es mou per interessos, o a la capacitat d’Espanya per torejar les sentències. El punt de mira no ha de ser Europa ni Espanya, hem de ser nosaltres. Som nosaltres qui de les sentències judicials n’hem de fer la plataforma d’una revolució política. Potser caldran nous líders, pero ara per ara si l’ANC o les esquerres es mobilitzen no tenim excusa per quedar-nos a casa. No permetem que la perfecció s’interposi al camí de l’efectivitat.
Per cert, l’allioli d’en Puigdemont–sobretot el fons musical–envia un missatge subversiu que sembla que no tothom ha captat.
(Perdoneu, segueixo sense poder posar tots els accents).

No m’interessa la notícia de la calor, ni en Messi, ni si el seu pare es un altruista patológic.

No m’interessa res d’espanya, ni que vilaweb em repiqui cada dia les seves maldats. Millor que no perdi el temps i posi noms i cognoms als lladres de l’electricitat.

No m’interessa ni en Braudel ni el general Tsun Tsun Tsum que deia que la guerra no-sé-què.

No m’interessa res dels bascos, autèntics anticatalans al servei d’uns quants jesuites. Com a molt, copiar-los la seva resposta armada als majordoms de l’Ibex instal.lats a madrit.

No m’interessen els concerts d’estiu ni els macroconcerts, m’interessa la festa major del meu poble i la dels meus veins.

M’interessa, i molt, la meva llibertat, la meva terra, la meva gent. Una gent denigrada per tv3, vilaweb i d’altres, comprats, acovadits i agemolits.

M’interessa la unita de la gent al carrer, no’nteressen els papanates de l’ANC ni d’Omnium, m’interessen els valents.

(by Josep Salart)

Ha sortit l’expressió de “mirada llarga”, un concepte que res té a veure amb el que li volen donar els politicastres que ens governen. Està molt bé i m’agrada l’anàlisi profunda de la realitat que fa Partal. Sóc dels que no ha perdut la il.lusió, que no es dóna per vençut, dels que creuen que guanyarem, que la independència la veuré i la viuré. Això sí, estic profundament cabrejat, amb ganes d’eixir al carrer per empaitar els polítics “catalanets” i dir-los el nom del porc. A Espanya no he de demanar res, ni he demanat l’indult, li l’amnistia, ni denunciar no sé quines maleses del borbó fugit, encara menys seure a un taula de tafurs…res de res. Jo he demanat i exigesc als partits que es diuen independentistes la declaració d’independència ara i la seua defensa pertinent. I efectivament,sabem la història, sabem de segles de persecució, d’insults, de sofrences, d’espoli…per ser qui som, i com el poble d’Israel ha dit prou, els catalans, també diguérem prou en aquells mesos, que també per a mi van ser els més feliços de la meua vida i algú els va malbaratar. Només queda que el carrer, la rebel.lia contra el govern autonomista i enviar-los a la paperera de la història.

Encara és temps d’esperança. Si.
Però no pas pels motius que intenta explicar l’editorial d’avui.

El tema d’avui em sembla el mateix de quan el director ens deia que érem a un pam de la independència. Era una il·lusió buida de contingut pràctic.

Les conseqüències als tribunals europeus dels esdeveniments del 2017 segurament serà una petita victòria però no és gens evident que siguin de conseqüències imparables ni crec que tinguin un efecte definitivament demolidor per a Espanya.

Espanya en pot sortir malparada però aplicarà la constitució que no admet (segons diuen) la separació de la nostra Nació cada dia més humiliada i explotada per nutrir el creixement de Madrid.
Europa SEMPRE ha dit que la solució del conflicte Espanya/Catalunya S’HA DE FER DINS DEL MARC CONSTITUCIONAL Espanyol [“Nach spanischer Verfassungsgesetzlichkeit”].

Maastricht i Lisboa seran discutits pel gobvern de torn espanyol perquè per acceptar la possibilitat d’autodeterminació fa falta (article 93 const.) que el tribunal constitucional accepti incloure l’autodeterminació dins de l’articulat constitucional.
¿Algú creu que el gran tribunal feixista pot fer aquest pas necessari per a nosaltres? No. No farà aquest pas.

He dit que encara hi ha esperança. Per què ho he dit?
Doncs hi ha esperança si els ciutadans de Catalunya (polítics o no) som capaços de fer veure a Europa que som una nació que sempre ha estat tractada amb violències, guerres, supressió de les nostres lleis i un genocidi cultural ferotge.

Normalment no faig cap comentari a l’Editorial si hi estic totalment d’acord i, per tant, no hi tinc res afegir. És el cas d’avui. Però a mesura que han passat les hores s’ha m’ha configurat un dubte que de fet forma part dels interrogants més antics i persistents sobre la capacitat del poble català d’alliberar-se de l’estat espanyol. Per això vaig tard. El catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo ha dit en diverses ocasions que “l’independentisme no té força per a la independència, però sí mida suficient per fer ingovernable Espanya”. Si en aquesta frase del catedràtic allà on hi diu força hi afegim la paraula bèl·lica -força bèl·lica- és evident que té tota la raó. Ja és molt discutible que sigui ingovernable per causa de la nostra mida perquè la veritat és que ha anat campant prou bé durant els darrers tres cents anys. Ara, seguint el fil d’en Partal en aquests tres editorials, força no bèl·lica en té Catalunya prou per culminar un procés d’independència?. L’exemple més clar de força no bèl·lica va ser el referèndum de l’1 d’octubre, però hem d’admetre que malgrat la defensa heroica de la població, la repressió va ser prou contundent i es van retirar prou urnes com perquè no es pogués homologar internacionalment. Un altre moment clau que va fer tremolar l’estat va ser l’ocupació de l’aeroport del Prat -no sé quanta gentada- sota la consigna de Tsunami Democràtic. Què hauria passat amb el doble o triple de manifestants a l’aeroport i durant 7 dies?. Seriem capaços d’aguantar 7 dies col·lapsant l’aeroport?. Aquesta és la pregunta clau, perquè són aquests tipus d’accions de força no bèl·lica les que haurem de fer servir tard o d’hora. Fins ara ens hem quedat curts tant en el referèndum com en l’aeroport però anar més enllà i persistir voldrà dir patir, posar en perill el nostre status i la nostra hisenda. Vicent Partal, jo crec que no hem arribat en aquest punt. Tinc la impressió que encara hi estem lluny. Tinc la percepció que la gent surt però encara no s’hi queda perquè té molt a perdre encara. Aquesta és la nostra desavantatge, en anglès en diuen handicap.

A Catalunya, i des d’octubre 2017 regna una mentida, la dels partits polítics que van jurar i perjurar que acatarien el resultat del referèndum. Fins i tot amb lleis votades al Parlament.

Seu de la sobirania ciutadana.

Sí o no?

I no hi ha hagut un sol diari, un sol editorialista, en tres anys, tres anys de rellotge, que haja denunciat des de la seua tribuna aquesta mentida tan manifesta. Mentida feta als ciutadans.

Vicent Partal, estime el nivell “intel·lectual” de les seues anàlisis, amb tota mena de referències històriques, però trobe que vosté parla d’un país que no és el meu.

Calia denunciar fa tres anys, des de la vostra tribuna, la mentida dels partits polítics, i vosté, al mateix que tots els mitjans de comunicació “independentistes” heu claudicat no denunciant-la.

Avui, com deia l’Ovidi Montllor “Ja no ens alimenten les engrunes, volem …”

Ja no ens alimenten els editorials efectistes, volem saber la veritat. Per què els partits polítics ens van mentir? No complint el que havien promés. Això, Vicent Partal, i des de fa tres anys, hauria estat un bon tema pels editorials, sense haver de recórrer, ara, a Fernand Braudrel.

Vergonya!
o
Llàstima.

Tot i ser encertada, d’agrair, la mirada història, discrepo sobre la definició de comentaris pessimistes, els que ens adonem que al costat d’aquesta victòria de l’1 Octubre, hi ha aspectes que han empitjorat, i molt, des d’aleshores.
Parlo per mi, però crec que la resta de comentaristes escèptics sobre el bon moment del nostre procés no ho fan per masoquisme.
Minva demogràfica dels catalanoparlants actius, falta de rendiment de les responsabilitats dels nostres governants, enveja, gelosia ancestral d’ERC (recordem la contraprogramació de 2014 feta per Junqueras a la conferència de Mas després de l’èxit de 9/N, accés als lideratges de partits dels mediocres i/o sense escrúpols (amb dignes excepcions).
Crec que no es pot negar aquest cúmul de fets negatius.
Ara, si cal mirada llarga i continuar amb il·lusió, ho farem. Però, qui recollirà la nostra quotidiana energia?

Al final, quan hom ha de retre comptes dels fets, caldrà que respongueu a qui juga a favor el temps la situació actual, caldrà escriure sobre fets:

cada jorn que passa sense sobirania, la llengua es fon i la reversió difícil i llarga perquè caldrà que sigui la llengua del poder sense esser oficial.

Cada jorn que passa sense sobirania, l’economia -el teixit productiu arrelat al país- es fon o se n’ha d’anar, l’economia catalana és regionalitzada, creix creant llocs de feina miserables i l’estat segueix drenant els recursos generats, cada volta en pitjors circumstàncies, cap a l Gran Madrid.

No ens hi juguem la llengua, ni la consciència de poble (dels grecs als francs) solsmanet sinó també l’economia, el teixit financer ja s’ ha perdut, ha estat el primer. I no es pot esguardar cap a una altra banda, les derrotes judicials D’Espanya no són l’objectiu perquè no suposen posar en escac la sobirania espanyola a la nostra nació.