04.09.2018 - 22:00
Arribo a casa avui cap al vespre, amb la idea d’enllestir feina i concentrar-me davant de l’ordinador per escriure’t una carta oberta. Em va xocar la proposta de VilaWeb, per cert, perquè ja saps bé que no vull escriure’t, no vull escriure-us: vull abraçar-te i poder conversar.
Obro la bústia i hi trobo una carta teva. Avui, precisament. I aquesta podria ser la resposta a la teva, Carme. Però no ho és. Aquesta no és una carta per a tu, és una carta per a qui la vulgui llegir. És una oportunitat de parlar públicament de tu, una píndola contra l’oblit, i, aquests dies que molts pregunten sobre l’anàlisi de la sessió plenària de fa un any al parlament, d’escriure quatre ratlles sense pretensions, sense nostàlgies endolcidores, silencis porucs ni nihilismes amargants de la tasca al capdavant de la cambra i de la defensa dels drets de proposta política i d’opinió dels diputats.
Una oportunitat de remarcar que aquells dies posaren a prova el paper i les funcions dels òrgans rectors del parlament i dels responsables d’interpretar-les, dels diputats. Aquells dies també van posar a prova la manera que els poders de l’estat espanyol entomen la garantia del debat parlamentari, legislatiu, lliure, com el del 6 de setembre de 2017, de més de dotze hores de defensa de la sobirania i del dret d’iniciativa dels diputats. I de soroll i de gesticulacions vàcues, i d’actituds, tons i paraules tremendament fora de lloc per a tapar la falta de proposta i de capacitat de resoldre demandes polítiques majoritàries; dotze hores de guanyar temps perquè el Tribunal Constitucional els evités d’haver de fer política, un cop més.
Una oportunitat de reivindicar que el Parlament de Catalunya i la seva sobirania van ser desafiats i, si no, esclafats per unes lleis modificades ad hoc per a canviar matusserament atribucions del Tribunal Constitucional espanyol. Allò que en unes altres cambres no era qüestionat, i que finalment el Tribunal ha hagut de reconèixer, era anatematitzat quan grups parlamentaris que feien majoria ho van plantejar per afrontar el desafiament i per posar en valor el dret d’iniciativa política i el seu exercici. Reivindicar el dret de defensar els drets fonamentals.
Aquesta no és una carta per a tu, Carme. Ens retrobarem en llibertat, com sempre dius en les cartes a qui t’escriu, i ens abraçarem i conversarem. Aquesta és una carta per a qui la vulgui llegir. És una lletra ‘perquè vull’. Perquè ‘tot comença en un mateix’.
