16.07.2023 - 21:40
|
Actualització: 16.07.2023 - 21:55
És la seva principal raó de ser en aquestes eleccions: intentar de ser decisius a Madrid. ERC ha demanat a la resta de partits independentistes de posar un preu més alt a una hipotètica investidura de Pedro Sánchez. Junts diu que no farà president ni el candidat del PSOE ni Alberto Nuñez Feijóo, i la CUP ha posat com a condició un referèndum d’autodeterminació. Aquestes divergències posen en perill, una altra volta, la unitat d’acció dels partits independentistes al Congrés espanyol en cas que Sánchez tingués possibilitats d’esdevenir president. Perquè Esquerra voldria tornar a aprofitar el marge de negociació que tingui i Junts i la CUP plantegen, a la pràctica, intentar de blocar la investidura. Però què implicaria això? Què podria passar i en quines condicions?
La primera condició necessària perquè es pogués produir la carambola del blocatge és que el PP i Vox no sumin 176 diputats. La majoria de sondatges pronostiquen que l’intent de remuntada no li està sortint bé al PSOE, sobretot després del fracàs del cara a cara de dilluns passat. Fins ara, molts han donat ja per assegurada la majoria absoluta al PP i Vox. Però també n’hi ha hagut que han pronosticat que la suma de Feijóo i l’extrema dreta no serà suficient. La incertesa que acompanya aquesta campanya electoral és gran: si bé no sembla haver-hi dubtes que Feijóo quedarà primer i a força distància del PSOE (amb l’excepció del CIS, que ha fet una estimació de vot més alta per al PSOE que per al PP) la cosa realment decisiva serà si arriba a la majoria absoluta amb Vox.
La segona condició és que els partits independentistes siguin necessaris per a vertebrar una majoria alternativa amb el PSOE i Sumar. ERC ja va intentar de rendibilitzar la posició que li van donar els resultats del 2019 tot prioritzant la taula de diàleg, els indults i la reforma del codi penal. Però els sondatges apunten ara que Sánchez, si es donés el cas, podria no tenir-ne prou amb ERC i la resta de socis habituals de la legislatura, i que Junts o, fins i tot, la CUP podrien arribar a ser imprescindibles. Per tant, la tercera condició per a arribar a una situació real de blocatge seria que Junts i la CUP mantinguessin la paraula donada: és a dir, que no facilitessin la investidura al president del PSOE, tenint en compte que sembla inviable que Sánchez accepti ni un referèndum ni una amnistia per a abordar l’arrel del conflicte polític. Si els resultats li atorguen aquesta posició clau, Junts podria rebre moltes pressions externes i internes per a facilitar la governabilitat als socialistes espanyols.
No seria la primera vegada que els sectors que conviuen al partit podrien tenir discrepàncies sobre com actuar, malgrat que Junts ja va optar pel perfil del “no” a la investidura bo i elegint Míriam Nogueras com a candidata. Nogueras comptava amb el suport de Carles Puigdemont i Jordi Turull, a diferència de Jaume Giró, que abanderava una política de pactes pragmàtica. I és que l’elecció de Nogueras es pot entendre com un pas més en l’estratègia de la direcció de Junts per intentar de créixer electoralment tot evitant pactes deslligats del projecte independentista. Formen part d’aquest marc la sortida del govern de Pere Aragonès i la decisió de no repetir el pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona, torpedinat per la determinació dels diputats independents Marc Castells i Sergi Vallès de pactar amb els socialistes. Junts n’ha pagat un preu alt, amb la pèrdua de poder institucional, càrrecs i vincles institucionals, que una part del partit no comparteix. Si Junts tingués realment a les mans mantenir o no una posició real de blocatge, es posaria definitivament a prova la cohesió interna i la credibilitat electoral del partit.
I si, arribats a aquest punt, Junts o la CUP fossin decisius i impedissin la investidura de Sánchez, què? Tot plegat podria desembocar en dos resultats. Un seria el de la repetició electoral. Seria la tercera vegada que l’estat espanyol entoma una situació així, després de la incapacitat per a arribar a pactes que van tenir després de les eleccions del desembre del 2015 i de l’abril del 2019. La constitució espanyola estableix que, si passats dos mesos de la primera votació fallida d’investidura, cap candidat no ha estat elegit, es dissolen les cambres i es convoquen unes altres eleccions.
Una altra possibilitat seria que Feijóo, que probablement serà la força més votada, aconseguís de ser investit amb l’abstenció del PSOE. No seria la primera vegada: els socialistes ja van facilitar el 2016 la investidura de Rajoy. Però abans de l’abstenció –els diputats del PSC hi van votar en contra– hi va un intent d’investidura fallit de Sánchez, es van haver de repetir les eleccions, Rajoy va fracassar en un altre intent d’investidura i el PSOE estava dirigit per una gestora, després de la dimissió de Sánchez. Era una situació límit, al caire de l’abisme d’unes terceres eleccions.
La majoria de sondatges, tanmateix, consideren que es produirà una suma suficient del PP i Vox. Això podria portar a la formació d’un govern de coalició entre Feijóo i Santiago Abascal (com ha passat al País Valencià) o un acord de governabilitat com el de les Illes Balears. En aquest cas, el PP també podria intentar primer d’aconseguir una abstenció del PSOE per a governar en solitari, com li ha reclamat Feijóo a Sánchez que es comprometi durant tota la campanya. Però el “no” dels socialistes seria previsible, malgrat les pressions que hi podria haver i les que ja s’han produït (començant per l’ex-president espanyol Felipe González). I això portaria en qualsevol cas a la vertebració de l’aliança PP-Vox. És previsible que Feijóo en culpés el PSOE per no haver-se abstingut.
