Una cara d’odi suprem

Hi ha una cara que no oblidaré mai més. És la cara de torero sangonós del jutge Marchena que vaig veure al Tribunal Suprem dijous, mentre sonaven els al·legats finals dels dotze presoners polítics. Les faccions de Marchena, ja les tinc incorporades a la memòria afectiva d’aquests dies de judici i repressió. Marchena se’ls escoltava amb cara de torero abans de plantar l’estocada final. De fet, no escoltava, només sentia, ocupat com estava a calcular a quins centímetres exactes del clatell de cadascun enfonsaria la daga de la seva justícia espanyola. Vergonyosament plorós, assegut a les butaques del públic, envoltat d’amics, familiars, col·legues i afins dels presoners polítics, em removia per la cadira provant de veure si Marchena posava fins i tot els peus de puntetes, preparat per a l’embranzida final a mitja plaça. No me’n sortia, tapat per la còrpora de Rufián, el cos de Budó i l’esquelet de Josep Costa.

La cara del jutge ja no se me n’anirà, en cap de les seves múltiples versions: una mà li aguantarà la barbeta per convertir-se el cap en bust; una mà li acaronarà la galta per suavitzar-se la pell dura; una mà li taparà la boca, quasi mossegant-se els llavis, per no respondre les invectives que rep dels presoners que el posen a lloc en directe, i per televisió.

La tarda havia començat amb prolegòmens. Veig Carles Mundó i Jordi Sánchez repassant el discurs sobre el paper, la funcionària Piedad fent apagar el mòbil a Gabriel Rufián i Mònica Terribas donant un paper de la seva llibreta a Jordi Basté, assegut al seu costat, que se’l devia haver deixat fora. La conductora dels “Matins” ha d’arrencar la pàgina, i el conductor del Món, veient-ho, tus per fer emmudir l’estripada mentre, a la psicòloga Susanna Barreda, esposa de Jordi Sánchez, just darrere meu, li brillen uns ullets lúcids d’esperança entaforats dins un cos que sembla dir que no: val més ser realistes. Finalment hi caic: el policia secret que sempre seu a primera fila és una barreja de faccions de Salvatore Tessio i Luca Brasi, els sicaris silenciosos d’Il Padrino. Un cop hi caic, em desperto: la sessió comença.

Aleshores, feliçment, de la nostra butaca del públic podíem endevinar la suor freda de tants advocats que veien com la seva estratègia de precaució, i de frenar, se n’anava enlaire davant uns al·legats finals molt més contundents, en general, que no l’estratègia de les defenses. Durant un moment vam passar de ser jutjats, a jutjar:

“El problema està en l’obediència civil que avui permet i tolera que demòcrates que seiem en aquest banc siguem acusats per l’extrema dreta, braç a braç, en connivència, amb el govern de l’estat espanyol, amb el govern del PSOE que ens acusa, a nosaltres.”

Plens d’energia pels al.legats finals vam llençar una darrera mirada furtiva al Tribunal Suprem i vam recordar les paraules de Joan Fuster: “M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.”