13.09.2015 - 02:30
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Divendres es va iniciar una campanya summament decisiva a Catalunya, i un exemple clar d’això és el lema de Junts pel Sí: «el vot de la teva vida». La gent que acostuma a acudir a mítings electorals de partit hi haurà escoltat sovint missatges semblants, però en aquesta ocasió sembla que van a ser de gran importància tots i cadascun dels vots; tant per als que estan a favor de la independència com per als que parlen en contra d’ella.
Els que estan en contra de la independència no estan actuant amb molta diplomàcia, principalment tota mena d’entitats i mitjans de comunicació que tenen la seu a Madrid. ‘Mai llegiràs a l’editorial del nostre diari cap reconeixement respecte al dret a decidir de la ciutadania de Catalunya’, em va dir fa un anys la persona encarregada de la subdirecció d’un diari que té moltes vendes a Espanya. I no em refereixo a un mitjà de comunicació de dretes.
Hi ha però a tot Espanya alguna entitat rellevant que defensi de viva veu el dret a decidir de Catalunya? I en fer aquesta pregunta, no em refereixo a persones individuals ni a agrupacions petites, ja que tothom coneixem alguna persona amiga solidària i compromesa.
És com a conseqüència de l’acumulació de les greus ficades de pota del Govern d’Espanya que molta gent catalana ha arribat a dir prou; que ja n’hi ha prou. Són, molts d’ells, els que fa una dotzena d’anys no s’imaginaven de cap manera a ells mateixos vestits amb la samarreta a favor de la independència. I quan preguntes perquè ho fan aleshores ‘Dignitat’ és la paraula clau que fa servir la gent enquestada. A donar el pas d’estar a favor del català, a donar el pas d’estar a favor de la independència, les ha incitat el mal tracte que han rebut sistemàticament per part d’Espanya. I per això milers i milers de persones han passat de caminar enfadades i queixant-se a mobilitzar-se activament, tal com ho han tornat a demostrar a la Diada de divendres.
Ara ha començat ja el període de quinze dies d’especulació però la nit del 27 disposarem d’una informació més fidedigna, indiscutible.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Divendres, coincidint amb una Diada molt més que extraordinària, va començar la campanya més important de la nostra vida. Estem ficats de ple ja en les dues setmanes que van a decidir el futur del nostre país. Cosa que fins al més tranquil dels mortals li causa un nerviosisme difícil de reprimir.
Aquestes no són de cap manera unes eleccions normals. Es presenten partits, com en totes, però sobretot es presenten dues opcions: el sí i el no. No ens enganyem: la nit del 27 tothom comptarà quants sí hi ha ficats a l’urna i això voldrà dir quants vots a Junts pel Sí ia la CUP hi ha. I tots els altres vots, no ens enganyem tampoc, comptaran com a vots no. Encara que vagen a dos partits, Unió i Catalunya Sí que és Pot, que es reivindiquen com a federalistes, amb la possibilitat de rebre algun vot independentista.
Si un independentista els vota simplement s’equivocarà de forma greu perquè estarà votant que no a la independència. Encara que és obvi que una altra cosa serà el que puga passar després al parlament. Unió em sembla que no aconseguirà ni entrar-hi però potser Catalunya Sí que és Pot efectivament es puga sumar més tard al procés constituent. Si passa benvinguts seran però ara millor no caure en l’error. Només el vot a les candidatures independentistes garanteix la independència.
En aquest sentit potser el moment més significatiu, i també trist, de l’inici de la campanya han estat precisament unes paraules de Pablo Iglesias en un míting de Rubí. En la pitjor tradició del lerrouxisme Iglesias es va atrevir a dir que ‘aquells que no tenen vergonya de tenir avis andalusos o pares extremenys han de sortir a mossegar’. Volia dir a mossegar-nos. A nosaltres. La demagògia del relat, que Catalunya Sí que es Pot, no ha desmentit ni criticat, no la supera ni Alfonso Guerra i ha causat la indignació que era d’esperar. I ja és ben curiós que l’esquerra que es presenta com a nova siga la que usa els més vells arguments, els més pobres i lamentables.
