09.07.2023 - 21:40
|
Actualització: 09.07.2023 - 23:11
Si avui, dilluns, algú de vosaltres mira la televisió lineal, l’antiga, com si diguéssem, i en concret RTVE, potser s’emportarà un ensurt quan sentirà sonar de manera impune en un espai de propaganda electoral les notes del “Cara al sol”, en un anunci d’un partit que encara avui es diu Falange Espanyola.
No és cap gran sorpresa això, si tenim en compte que Falange Espanyola continua essent un partit legal, malgrat haver estat la columna política del franquisme, i que el “Cara al sol” és el seu himne d’ençà del 1935. Podríem començar per ací, però ara no perdrem el temps descobrint la laxitud de l’estat espanyol amb el franquisme.
Sí que és curiós, en tot cas, comparativament, que RTVE, en vista de la proposta d’anunci que fa la Falange, haja demanat a la Junta Electoral espanyola si era legal d’emetre’l. I la JEC, tan primmirada sempre amb els afers catalans, aquesta vegada ha dit que sí, que no passava res. I que, en tot cas, si la televisió se sent violentada i no hi està d’acord, que vaja als tribunals i presente una denúncia.
Evidentment, tots tenim al cap, i per això em referia a la comparació, allò que va passar amb el president Torra i amb el diputat Juvillà. Tots dos van perdre l’escó, i en el cas de Torra la presidència que s’hi vincula, a partir de decisions de la Junta Electoral –en un cas, sobre una pancarta al balcó del Palau i en un altre, sobre la presència d’un llaç groc en unes dependències municipals de la CUP durant unes eleccions a les quals aquesta formació no es presentava. I la pregunta és, doncs, si pot haver-hi cap explicació que no siga política, d’adscripció política i favoritisme, de proximitat ideològica, que justifique aquesta enorme i singular discrepància en la reacció si ets falangista o si ets independentista català.
La JEC és una pura instància administrativa que si no fos perquè tot val contra l’independentisme català no podria fer aquesta intervenció de pes en la vida pública i política que fa d’ençà del 2017. Però, precisament perquè és una pura instància administrativa, la JEC és també el reflex perfecte de la pervivència del franquisme dins l’administració espanyola, en el funcionariat. Una pervivència que té molt a veure amb la configuració de l'”ofici de funcionari”, en la manera d’entendre què és això, molt particularment què és ser funcionari de l’aparell central de l’estat.
Per això us recomane avui la lectura del llibre Anatomia del Deep State espanyol. Els mecanismes ocults d’un poder que opera impunement dins de l’Estat (Pòrtic), on Damià del Clot comenta amb un olfacte finíssim i una vista molt aguda una definició del funcionariat espanyol que va escriure l’any 1972 Eduardo García de Enterría.
Aquest conegut jurista explicava aleshores que els funcionaris espanyols havien creat, emparats per la corrupció franquista i la naturalesa de croada del colp d’estat, un “feudalisme prebendari” que ell mateix definia com l’apropiació de determinades àrees de l’administració pública per part d’una tropa de persones, vinculades al règim, que es prenien la seua feina no com el servei als ciutadans que hauria de ser sinó com el gaudi per a tota la vida d’una prebenda personal.
Una actitud que aquest bloc de funcionaris justificaven –i que, tant si ho entenen com si no, continuen justificant avui– perquè, venint d’una guerra com venien, en el seu cap la idea de servir tota la societat de la mateixa manera no tenia sentit com sí que en té en un estat normal i corrent, qualsevol. Car una part d’aquella societat, la part vençuda, els rojos, no mereixia res, aquell no era el seu estat. D’ací naix el sentiment propietari de l’estat que encara avui ressona en els ecos de la campanya electoral de la dreta. I la descarada diferència de tracte, distingint entre els seus i els que no tenim el dret de cap benefici estatal.
El deep state existeix més o menys a tot el món, però en el cas espanyol hi ha aquesta diferència fonamental, molt ben explicada en el capítol del llibre titulat “A l’espanyola manera”. I és que el deep state espanyol no tan sols representa un estat dins l’estat –com passa més o menys a tot arreu– sinó que representa sobretot la continuació del franquisme, de les seues idees i pràctiques, la continuació de la seua concepció del que és ser funcionari i a qui has de servir i a qui no, dins un estat que es diu i es fa passar per democràtic.
I en aquestes circumstàncies, quin gest més coherent pot haver-hi que deixar que sone per televisió el “Cara al sol”? Encara el taral·lejaran i tot…
