Una cadena virtuosa

Per a un treball que tinc en dansa, Raimon m’ha confirmat recentment, per mitjà d’un amic comú, que va poder cantar l’“Indesinenter” espriuà en l’homenatge al doctor Rubió (Jordi Rubió i Balaguer, fill d’Antoni Rubió i Lluch i nét de Joaquim Rubió i Ors) celebrat a la Facultat de Dret el març de 1967. L’acte va acabar amb l’assalt de la Social, a petició del rector García Valdecasas, i la detenció de setze dels assistents, entre ells, Joan Coromines, que va romandre tres dies i escaig, primer, a la Via Laietana i, després, al palau de Justícia, víctima de la malvolença del ministre d’Informació i Turisme, Fraga Iribarne, que li tenia votada des que el gran filòleg es va negar a formar part de la RAE. Gràcies al passaport nord-americà de què gaudia, el doctor Coromines va ser “dipositat” a la Jonquera i va passar el Pertús. El cas és que, en tornar als temps llunyans dels grans mestres, i després d’haver llegit en aquest diari l’entrevista a Joan Veny, m’he adonat que el Procés popular, culminat el Primer d’Octubre de 2017, havia començat cinquanta anys enrere, any més any menys, “pujats per esglaons de lentes hores”, amb aquella exposició pública dels nostres intel·lectual. I, en termes polítics, caldrà recordar que l’any següent es fundava el Partit Socialista d’Alliberament Nacional. Mig segle, doncs, de cultura pastada amb el poble i de poble pastat amb la cultura. El propi poble i la cultura pròpia.

Entretant, desapareguda la lliçó dels grans mestres, que el recital del Price de 1970 encara va poder recollir, l’anomenada globalització ens va assaltar sense poder per a entomar-la ni amb recursos per a enfrontar-nos a les allaus humanes arribades al país a conseqüència de les desigualtats econòmiques que acompanyaven el desplegament del capitalisme financer i rapinyaire. En circumstàncies tan adverses, la tribu catalana amb consciència nacional, en comptes d’endinsar-se en una malenconia derrotista, va fer un salt endavant a l’altura del desafiament històric extern i intern (2006-2017), mentre la tribu espanyola acotxada per l’estat perdia el compàs històric, queia en una estupefacció nostàlgica, es refugiava en un silenci culpós, capgirava l’ordre lògic del discurs, deixava fer a sectes agressives, o, ras i curt, considerava que la tribu catalana s’ho tenia ben merescut per voler usurpar la “voluntat general”, representada, precisament, per la “democràcia” atorgada per l’estat que n’hi garantia la supervivència, en tant que tribu diferenciada, enmig del seu silenci estrepitós, o l’aquiescència dels del 155, davant la barbàrie de l’aporellos. Políticament anestesiada, socialment enfurrunyada, i moralment deprimida, la tribu espanyola acotxada per l’estat va necessitar un discurs franquista del Borbó, uns farsants arribats de l’altiplà, una purrialla falangista-policial, i uns espècimens diversos de l’os bertran de la política autonomista, per gaudir d’un miratge de pertinença un 8 d’octubre de 2017 a Barcelona. Des d’aleshores, el silenci espès acompanya, entre enquesta i enquesta, la tribu espanyola i assimilats, que són els únics de fer-se ressò de la incomoditat moral de la tribu agredint –fins ara, només verbalment– els que gosen demanar un tallat al bar de la cantonada.

Sigui com vulgui, en el temps transcorregut entre els moments fundacionals de l’independentisme contemporani (políticament visible o no, tant se val: el poema d’Espriu, la cançó de Raimon, l’homenatge al doctor Rubió i la detenció de Coromines són prova fefaent de voluntat històrica de sobirania) i el Procés popular –que no volia exterminar ningú de la tribu espanyola, creada per l’estat amb plena consciència colonial des dels temps de la Nova Planta, sinó portar el conjunt del país a un nivell superior de decisió, poder i convivència– hi apareixen tres virtuts: a) pertinença, o sigui, lligam profund amb la terra: cançons com “Jo vinc d’un silenci”, de Raimon mateix, en serien la prova manifesta; b) constància, o sigui, voluntat històrica de pertinença: un vers del poema d’Espriu, “Inici de càntic en el temple”, adreçat a les noves generacions, parla de “accés al ple domini de la terra”; c) resistència, filla de la pertinença i companya de la constància: la cadena Rubió-Espriu-Coromines-Raimon en serien la mostra palesa. I la seva expressió més alta haurà estat, com deia el doctor Veny en l’entrevista citada, la conservació de la llengua, que lliga en un sol feix pertinença, constància i resistència. I no caldria dir res més ni tan sols a la ben merescuda presència, atesa la concurrència, de la Isabel Ayuso al Círculo Ecuestre, presentada pel lazarillo, o buscón, Boadella, que, en el seu dia, feia classes d’expressió corporal a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. I encara posarem la ficció per sota de la realitat…