07.11.2018 - 21:50
|
Actualització: 08.11.2018 - 07:42
Ahir es va organitzar un caos enorme a les estacions de Sants i Atocha arran del descobriment d’una suposada granada de mà, que havia viatjat en el TGV entre Barcelona i Madrid. Al final va resultar que era un element decoratiu, però el cas, certament poc usual, és molt interessant per a posar sobre la taula dos elements gens anecdòtics: les relacions de determinades empreses amb la classe política i la voluntat de crear un clima generalitzat de terror, per a exercir el control social.
La cosa va anar així: una passatgera portava a la maleta una cosa que semblava una granada de mà. Va embarcar al TGV, a Barcelona. La maleta va passar pel control que hi ha a Sants però per alguna raó els treballadors de seguretat de Prosegur no van donar avís del que hi havien vist fins que la dona ja era dins el tren, de camí cap a Madrid. Malgrat això, els Mossos van haver d’escorcollar Sants per veure si l’havien deixada en algun lloc mentre que a Madrid, per esperar-la, es va desallotjar Atocha amb tot de policies armats amb metralladores. Un desficaci monumental.
La pregunta aparent, que ara mateix no té explicació, és com és que els treballadors de Prosegur van fallar d’una manera tan clamorosa. La pregunta real és per què hi ha un control com aquest, demostrablement ineficaç, al TGV de Barcelona.
Estic acostumat a viatjar amb tren, regularment, entre València, Barcelona i Perpinyà. I sempre em qüestione quina lògica té el desplegament de seguretat que hi ha. A València per pujar a l’Euromed has de passar un control de seguretat, però a Barcelona no. A Barcelona per pujar al TGV has de passar un control de seguretat; en canvi a Perpinyà ni tan sols passes un control de bitllet, sinó que entres al tren d’una manera completament lliure. Per cert, exactament igual que puges a l’Euromed a Tortosa o Tarragona. Té trellat això?
Evidentment, és molt difícil de creure que puga haver-hi un disseny general, si cada estació et tracta d’una manera tan diferent. Comptat i debatut, doncs, només se m’ocorren dues explicacions per a entendre quin servei fa aquesta seguretat. La primera, és una tesi coneguda, és que hi ha gent interessada a crear un estat d’ansietat sobre la seguretat ciutadana. Tant de control acaba fent la impressió que hi ha una amenaça permanent, cosa que al seu torn justifica mesures de control social polèmiques –i, per remarcar que són ben poc consistents i serioses, vull cridar l’atenció sobre el fet que a Perpinyà l’exèrcit és al carrer perquè hi ha alerta cinc, però pots enfilar-te al tren sense que ningú et mire res, mentre que a Barcelona o a València l’exèrcit no és el carrer, perquè hi ha alerta quatre, però en canvi et regiren de dalt a baix.
Ara, també hi ha un mercat. Sobretot hi ha un mercat. I uns diners, molt importants, que s’hi mouen i que van a parar a unes butxaques determinades. Per entendre com és que a l’estat francès (Perpinyà) no es controlen els passatgers dels trens i a l’estat espanyol (Barcelona i València), sí, seguir el traçat dels diners és, com gairebé sempre, un exercici útil.
Hi ha enormes negocis que no existien fa anys perquè eren impensables. L’aigua, per exemple –quan jo era xiquet l’aigua era de franc i ningú no pensava a fer-ne comerç. Molt sovint, però, aquests negocis que apareixen de sobte del no-res són motivats per decisions administratives d’aquest govern o d’aquell, decisions que creen literalment un mercat. I quan passa això res no és innocent.
A l’estat espanyol el gran boom de les empreses de seguretat privades el va crear el primer govern del PP, privatitzant funcions que abans feia la policia o bé obligant a vigilar coses que abans simplement no es vigilaven. L’administració espanyola té gairebé tres-cents mil contractes de seguretat privada signats i, encara avui, afavoreixen sobretot empreses que, o bé són propietat de persones molt pròximes al PP i a l’extrema dreta, o bé s’intercanvien favors amb aquest partit. Securitas Direct i Prosegur –aquests darrers, els qui van deixar passar ahir la granada a Sants– són els grans beneficiaris d’un model de funcionament que els adjudica fins i tot la vigilància de les casernes militars, decisió que no em podeu negar que no siga, si més no, sorprenent.
En el cas concret de Prosegur, resulta molt significatiu que la presidència d’aquesta empresa d’origen argentí haja recaigut en personatges com Rodolfo Martín Villa i Rafael Arias Salgado, o que absorbís l’empresa de seguretat de la família Mayor Oreja. Sí. Efectivament. La família del ministre d’Interior espanyol que més va fer per evitar el procés de pau amb ETA tenia una empresa, Protección y Custodia, especialitzada a protegir amb diner públic gent amenaçada… per ETA.
Específicament, en el cas d’Arias Salgado cal tenir en compte dues coses que ajuden a entendre com el pas del franquisme a la transició no canvia res en segons quins ambients. La primera és que el seu pare, destacat ministre franquista, va ser precisament el principal valedor de la necessitat d’autoritzar les empreses de seguretat privades, empreses que per raons ideològiques el franquisme no permetia. I la segona és que quan ell mateix va ser ministre de Foment, ja amb el PP, fou el responsable de l’augment de la seguretat privada en les infrastructures de transport, decisió de la qual tant s’ha beneficiat Prosegur.
Prosegur avui és una enorme multinacional, que controla Helena Revoredo, d’ençà de la mort del seu marit. I el marit mort és la clau de tot. El marit de la senyora Revoredo i impulsor màxim de Prosegur, Herberto Gut, va faltar en un estrany accident de cotxe. Era argentí i havia heretat el nom de guerra de ‘Comandant negre’ que feia servir Masera, l’infame director de l’ESMA el més gran centre de tortura del país. Gut havia començat el seu imparable ascens empresarial el 1979, quan es quedà SASS, l’empresa de seguretat de l’ex-ministre argentí López Rega, fundador de la Triple A, el grup parapolicíac i terrorista d’extrema dreta considerat responsable de la desaparició i mort de set-centes persones. Les sigles de l’empresa SASS, per cert no són gens casuals: ‘Sociedad Anónima de Servicios de Seguridad’ però també SA-SS, les sigles del servei de seguretat del partit d’Hitler.
Ens trobem per tant que la història de Prosegur vincula la dictadura argentina amb l’espanyola, i totes dues amb el Partit Popular. Un detall que no hauríeu d’oblidar quan vulgueu entendre el disseny de seguretat tan complicat de les nostres estacions, i tantes i tantes coses per l’estil. El rastre dels diners i de les complicitats sol ser una molt bona pista sempre.
