Una bogeria que ni tu ni jo podem entendre

‘No s’hi hauria de venir encara criatura, en un món tan exigent’, diu Gonçalo M. Tavares, i té raó, però també és veritat que sense els nens deixaríem de fer-nos preguntes i només els animals viuen sense dubtar de res. Fer-se gran pot voler dir deixar de fer-se preguntes, acceptar-ho tot tal com és, tal com ve, fins i tot tal com canvia, i anar-se envernissant cada dia més de resignació; oblidar que sempre podem entonar un ‘i per què?’ i fins i tot fer morros i tancar-nos en un ‘no vull!’ innegociablement inamovible.

Els nens, els fills, ens arriben carregats de preguntes, però no està escrit enlloc que les hàgim de respondre els pares, ni tampoc no està escrit enlloc que tinguin resposta. Hi ha preguntes que neixen, que es diuen, per quedar-se als llimbs, tant elles com nosaltres: elles perquè no es trauran de sobre aquell signe que les tanca, nosaltres perquè mentre hi pensem ens mourem en un terreny inestable, nebulós, terra de ningú. Els nens això no ho saben, però qui ha dit que no ho hagin de saber?

Una de les feines més poc agraïdes dels pares és mostrar als nens el món tal com és, amb tots els seus defectes, mancances, maldats, desgràcies i tragèdies. Tal com és, es diu de pressa, però algú sap com és realment? Hi haurà pares que disfressaran el món convençuts que qui no veu les desgràcies tampoc no les patirà, i n’hi haurà que emmarcaran cada desgràcia amb llums de neó a la paret més visible del menjador perquè els seus fills les observin cada dia sense treva, com si això els vacunés contra el patiment. I com sempre, el més assenyat serà fugir de disfresses i neons i dir als nostres fills: el món és així.

Sona fins i tot més fàcil que difuminar-lo o augmentar-lo amb una lupa, mostrar tal com és aquest nostre món imperfecte. Però quan un fill teu entona una pregunta difícil (però difícil de veritat, no les ‘preguntes difícils’ que els mestretites que escriuen manuals sobre el cultiu i la criança dels fills dels altres consideren difícils però només són delicades i prou —la separació dels pares, la malaltia, la mort, el sexe…—), quan et mira amb els ulls de vull-respostes-ara, la temptació de donar-li una resposta tancada, pètria, és molt gran, com també és enorme la invitació al diàleg que pot ser un ‘doncs no ho tinc del tot clar, tu què en penses?’ i aventurar-se a pensar (sobre) el món amb els que han nascut després que nosaltres i encara se’l poden mirar sense ni l’ombra del vernís de la resignació.

‘S’ha de desconfiar d’aquelles persones que intenten donar respostes a totes les preguntes que fan els homes’, digué Tahar Ben Jelloun a la seva filla quan intentà explicar-li què és l’islam, arran dels atemptats de l’11 de setembre de 2001. Però els atemptats, les guerres, la violència apareixen cada dia a les notícies, i les notícies arriben a l’escola, i de sobte un fill teu torna de classe amb un ramat de preguntes sobre els refugiats sirians pasturant-li dins la closca i et mira amb aquella desesperació de si-us-plau-vull-una-resposta-tancada-que-em-calmi-aquesta-angoixa-que-acabo-d’estrenar-avui. I li has de dir que sí, que les guerres existeixen; que sí, que la gent hi perd la casa, la família, la vida, a les guerres; que hi ha gent que mata deliberadament; que la mort no t’arriba només quan ets vell o quan et poses malalt, que et pot arribar de la mà d’una altra persona, que hi pot haver algú que et vulgui matar, que et desitgi la mort. Això li has de dir, al teu fill angoixat. I has de triar les paraules que faràs servir per mostrar-li el món tal com és, perquè pot ser que una de les frases que pronunciïs se li quedi gravada a la paret del crani per tota la vida.

No li disfressis la guerra, però tampoc no la hi emmarquis amb llums de neó. Ara, entre la disfressa i els neons, què hi ha? Doncs potser hi ha dir-li que tu tampoc no ho entens, o que tampoc no ho entenies, això de les guerres, i que si ara les entens o fingeixes entendre-les és perquè fa anys que hi convius i un s’acaba acostumant a tot si vol sobreviure. I si per sobreviure hem d’assumir com a normal tot el dolor del món, doncs ho fem, ho fem fins que el fred del dolor s’escola per alguna escletxa i patim perquè el seu pes és insuportable si l’hem de carregar sols.

I sense organitzar-nos anem fent torns i el carreguem una estona els uns i una estona els altres, i avui li ha tocat al nostre fill de dur-lo a la motxilla de l’escola a casa, tot el dolor del món. Així que obrim la motxilla, traiem aquest dolor, l’observem, hi parlem, l’acariciem, l’olorem, fins que a poc a poc es difumina i les nostres respiracions recuperen el seu ritme, i el nostre fill comença a entendre que la guerra existeix, i nosaltres recordem que quan vam néixer, quan vam arribar al món, no enteníem la guerra, que, com va dir també Tahar Ben Jelloun a la seva filla, és ‘una bogeria que ni tu ni jo podem entendre’.