Una bella història (i II)

Si el meu veí fos mort, infectat per la meva arribada, no seria capaç d’escriure aquest article. Si l’escric és perquè el meu veí és viu, com la resta de veïns de Ribes de Freser. Ningú no s’ha mort de covid-19 en aquest poble del Pirineu. La Vall de Ribes ha estat realment afortunada. Un oasi en la tempesta. El darrer mort abans del confinament va ser per un atac de cor (el pare del Jordi, que se’l va trobar al menjador). El primer mort després dels dies més durs, va ser de càncer, d’en Joan Dordas, batlle de Campelles, present en la memòria per sempre més. El ploro com si fos un familiar. Entremig, la vall va viure amb una certa angoixa les entrades a l’UCI de la batllessa de Queralbs, Imma Constans, que feliçment va sortir-ne viva després de cinquanta dies entre la vida i la mort. Però, morts de covid-19, aquí dalt, zero. I això que uns quants habitants de Barcelona vam pujar-hi a passar el confinament.

Si el meu veí fos mort, infectat per la meva arribada, no seria capaç d’escriure aquest article. Si l’escric és perquè el meu veí és viu, com la resta de veïns de Ribes de Freser.

Recordo, els primers dies, el xoc de veure que en alguns pobles va haver-hi una explosió d’ira contra els estiuejants. Estiuejants que pujaven i baixaven de Barcelona per estar-se a les seves cases espaioses, amb piscina i servei. En uns altres van tancar les rotondes d’accés per no deixar entrar els cotxes forasters. Batlles a primera fila de les barricades instal·lades. De mica en mica vaig anar veient que les tensions apareixien en alguns pobles, però a Ribes de Freser, no. I vaig adonar-me que en molts casos les tensions tenien poca relació amb la covid-19. No eren raons mèdiques, que provocaven la ira. En molts casos eren conflictes socials que sortien a la superfície amb l’excusa de la covid-19. Guerres antigues que s’expressaven llavors. A llocs on la gent del poble, i la de Barcelona, tenien una relació d’enemistat ancestral, clara o soterrada, el conflicte hi va esclatar. A la Cerdanya, per exemple, on molts estiuejants són de classe, i extracció social, molt diferent del ceretà. Viuen en cases diferents. Viuen en mons diferents. Allà, hi vam veure tensió. Però a la Cerdanya les morts de covid-19 també han estat zero, segons que veig al mapa de la Generalitat (tot i que en alguna notícia he vist una mort). És a dir, a la Cerdanya, una de les comarques menys castigades per la covid-19, i amb xifres de morts i d’infectats més baixes, la tensió hi va aparèixer. Alçaven barricades per evitar el pas d’un altre món o d’un virus?

A Ribes de Freser la picabaralla es va confinar als murs de Facebook. I encara. Al carrer, la cordialitat va ser gairebé total. Cap conflicte no va esclatar. Cap rotonda tallada, cap batlle a la barricada. Al revés. Un cert bon tracte generalitzat, tot i la tensió del moment. Devien ajudar-hi els zero morts. De segur. Però potser també va ajudar-hi que el món és el mateix i compartit. A diferència de la Cerdanya, una gran part dels qui vam pujar aquí dalt, tenim família aquí dalt. Als estudiants ribetans residents ara a Barcelona, que van tornar per estar a prop de la família, no els plantaràs pas una barricada. Ni tampoc als directament barcelonins, com jo, que vam acabar passant el confinament a l’habitació on va néixer la mare, ella sí ribetana de naixement. Passar el confinament dormint al llit on va néixer ta mare, mirant fotos dels avis. Ara digues tu si no hem buscat refugi enmig de tanta mort. Si no hem anat a raure a racons on l’inconscient s’ha trobat bé. Si no hem volgut ser nens de nou enmig de tanta malaltia.

Recordo haver llegit què van fer els portuguesos, amb gran èxit: tornar als pobles d’origen a passar el confinament abans que la pandèmia s’hagués espargit gaire. Avançar-s’hi i esperar que passés, tancats a les zones rurals o menys denses del país. Setmanes abans que arribés el primer cas; van avançar-se a tothom. En teoria era gent sana que anava a zones sanes a passar el confinament. O potser eren adults de mitjana edat que dormien als llits on havien nascut mares, àvies, i on guardaven els records de la infantesa.

Durant els tres mesos de confinament podies sortir a comprar, per més que hi trobaves gent, però no podies anar al bosc, on no hi havia ningú. Norma absurda, i si la seguies al peu de la lletra era contraproduent. Per això més d’un, i de dos, i de tres, van decidir d’anar al bosc, que no hi havia gent, a passejar diàriament per estirar les cames i no parar boigs, en lloc d’anar a la botiga amb qualsevol excusa per estirar les cames i trobar-hi molta gent. Trencar les normes per arribar al seny, també ho hem vist en aquest confinament. Si la recomanació mèdica era de no trobar-se amb gent, bé s’havia de seguir, digués què digués la llei.

La manera com hem buscat refugi durant el confinament. On i per què hem alçat barricades. I com hem transgredit les normes per seguir la lògica, o com hem complert les normes per arribar a l’absurd.

PS. Segona part d’Una bella història.