28.06.2020 - 01:50
Si ma mare fos morta, infectada pels meus fills, no seria capaç d’escriure aquest article. Si l’escric és perquè ma mare és viva i els seus néts no li han encomanat la covid-19. I això que hem passat el confinament plegats. De primer al mateix pis. Després en pisos contigus, comunicats per una escala, per on els nens pujaven a fer àpats amb l’àvia, passar-hi la nit, o fer-hi l’esmorzar de l’endemà, mentre els pares teletreballaven al pis de sota. Recordo la frase que va marcar la nostra decisió, i la frase que la va resumir. La primera, la va dir ma mare, setanta-tres anys, sense patologies prèvies, el dia que vam decidir de passar el confinament. A peu dret, mirant-nos als pares, ens va dir: “Jo, tota sola, no ho resistiré. I si m’he de morir, que em mori.” Això va dir. La frase resum, la va dir un psicòleg molt amic de la família unes quantes setmanes després: en aquest confinament la por de morir no ens deixa viure.
Ma mare no va tenir por de morir i hem pogut viure. Els primers dies, nosaltres amb aquella por real d’infectar. I un cop passades les dues setmanes de quarantena (no l’hem contagiada!) vam passar a tenir aquella por de ser jutjats pels policies de balcó (aquells d’allà han unit àvia i néts al mateix pis). Por de ser jutjats per un judici que a hores d’ara ja no seria tan sever, perquè la idea de nens supercontagiosos només va ser indiscutible les primeres setmanes. Després ja no tant. La visió que hem projectat sobre els nens com a focus de contagi ha estat una més de les idees, consells, normes o restriccions que ara han estat blancs, ara negres. De tancar fronteres a dur careta. De no celebrar funerals a deixar sortir els nens. De tancar els serveis essencials a poder viatjar. Moltes són les normes que han canviat, s’han matisat i revisat durant aquests tres mesos de confinament que, almenys a casa meva, vam decidir que la senyora àvia no els passaria tota sola. Potser per això ens hem evitat solituds amargues, depressions i gent sola en un racó. Potser per això ens hem evitat tristesa profunda i por infundada, tot nascut d’una solitud no volguda.
La manera com hem tractat els nostres vells, i no tan sols a les residències, sinó també a les cases, ens marcarà. En aquest punt, com en tants altres, trobo que traspassar tota la responsabilitat als nostres dirigents polítics és una gran estafa. Amics, parelles, fills, néts, veïns, coneguts i saludats també en són responsables. No solament els governs. No fotem. Aquests dies comprovo més casos de gent gran que ha passat el confinament acompanyada no únicament de la parella, sinó de fills i fins i tot néts (pecat mortal!). Conec un altre Andreu que es va tancar en un pis per ajudar una vídua dins de casa, respectant el confinament. Chapeau a tu. Filles de setanta-cinc anys que s’han tancat per tenir cura de mares centenàries que vivien totes soles. La manera com les societats hem tractat nens, vells i morts aquests dies és una de les coses que m’han impactat més. Per a bé, per a mal i per arriscat.
Si ma mare fos morta, infectada pels meus fills, no seria capaç d’escriure aquest article. Si l’escric és perquè és una bella història, que recordarem. Veure barrejades durant tres mesos les energies dels nens (de dos anys i cinc ) amb la seva, de setanta-tres, això sí que és contagiós. Nens amb edats ideals (encara sense deures d’escola, ni alteracions adolescents), que amb les seves rialles, corredisses i ganes de viure aconseguien de fondre la xifra de morts, ERTOS i els drames d’amics, familiars i coneguts. Molta vida entre molta mort. Fa anys, el dia que vaig banyar el meu fill per primer cop, el cap em va fer un clic i vaig notar els dits de ma mare banyant-me a mi. Fer de pare em convertia en fill. Aquests dies, veure un parell de néts, m’hi ha convertit.
Ara que sembla que aquesta segona tardor vindrà un segon rebrot, suposo que farem igual, encara que no sé pas si amb el mateix resultat. Potser ara l’àvia es tancarà amb un altre fill i uns altres néts. O voldrà, aquest cop, tancar-se sola del tot. O una malaltia prèvia fins ara desconeguda ho desaconsellarà. De fet, el primer cop el consell d’una metgessa amiga va ser decisiu (“Tu, Núria, estàs en plena forma i els teus néts no són supercontagiosos. Tira, tira”). No sé com acabarà, certament, però reunir-nos, una àvia, uns fills i uns néts, i decidir què fer-ne, de la pròpia vida, de la por i de la pròpia mort d’una manera conjunta i familiar, escoltant tothom, incloent-hi els experts de la TV, això sí que ho farem.
