25.10.2017 - 22:00
Allò que passi aquesta setmana serà decisiu per al futur del nostre país. Potser entrem en la setmana més decisiva de la nostra història, almenys de la història viscuda per tots nosaltres, per tots els qui som vius.
L’objectiu, a hores d’ara, no sembla que pugui ser cap més que fer un ple del parlament que aixequi la suspensió de la declaració d’independència, però cal tapar totes les vies imaginables que poguessin debilitar un dels fronts interns o el front internacional, els dos terrenys en què es lliura la batalla final.
Fins ara, i atesos els resultats, podem dir que hem fet les coses ben fetes. Però hem de continuar pel mateix camí i no defallir. No ens podem equivocar ni una sola vegada, ni un sol moment. Estem trencant l’ordre establert i entrant en un terreny desconegut i a una escala que ultrapassa, de molt, el propi territori. Precisament per això, ningú no ens perdonarà ni un sol error, però també per això podem acabar rebent suports impensats fins fa ben poc. Hem de mantenir l’estratègia i, si cal, deixar-la encara més clara: diàleg de debò, amb propostes concretes, i fermesa.
Treballem en tres fronts: l’interior del món independentista, la resta de ciutadans d’aquest país que no han volgut mai la independència, però que tampoc no accepten la involució que representaria l’aplicació de l’article 155 i, el tercer, el front internacional. Cap dels tres no té visions ni comportaments uniformes, però, malgrat això, l’objectiu és coincident: comptar amb la seva col·laboració si volem aconseguir la independència. No ens equivoquem: si volem construir un país on valgui la pena de viure-hi –i en què tinguem lloc tots els ciutadans de la Catalunya actual– hem de continuar treballant per guanyar la batalla en tots tres fronts.
El front interior no independentista ja va més enllà del front sobiranista favorable al dret de decidir. Si la reacció a les actituds i mesures del govern espanyol, sobretot a partir de l’1-O, ha anat fent convergir el complex món dels comuns-CSQP amb el món independentista, ara, amb la decisió del govern espanyol d’activar l’aplicació del 155 i, sobretot, les mesures proposades al senat, no solament ha acabat de reforçar aquest apropament sinó que ha obert una important escletxa en el PSC, just en el sector municipalista, un dels seus darrers bastions. Faríem molt mal fet de creure que ara només ens cal continuar endavant pensant que, per mantenir les institucions d’autogovern i fins i tot la democràcia, no tindran cap més remei que donar-nos suport quan es culminin els passos per a fer la declaració d’independència.
El front internacional es mou, ara ja clarament, entre les fredes i rituals mostres de suport al govern espanyol dels caps d’estat i els primers ministres dels països de la Unió Europea –amb aquesta repetida fórmula que tot s’ha de solucionar dins el marc constitucional espanyol i que ells no hi tenen res més a dir ni a fer– i les mostres de suport i simpatia cada vegada més sovintejades de les opinions públiques de la majoria dels estats europeus i la d’alguns parlaments. Ja formem part de la seva agenda, però només som en el seu punt de mira des de principi de mes, des dels fets de l’1-O. Per molta simpatia, sintonia o coincidència d’interessos que alguns mostrin o tinguin amb el president i el rei d’Espanya, tots saben –i alguns diuen ja públicament– que la manera de resoldre el problema que aplica el govern Rajoy els agrada com més va menys.
El front independentista es reparteix en parts desiguals entre la majoria que té confiança en el govern del país –encara que no sempre entengui què passa ni per què tardem tant a aixecar la suspensió de la declaració d’independència– i els qui s’enfilen per les parets per allò que ells consideren dubtes i por. També faríem bé de no creure que la fidelitat d’uns i altres és un xec en blanc.
Allò que fem aquesta setmana serà determinant per a aconseguir la victòria en aquestes tres fronts. La sort, si ho podem dir així, és que no podem passar d’aquesta setmana. Llevat que el senat, reivindicant el seu paper –menystingut per tothom fins ara–, demostrés intel·ligència política i esmenés la plana al govern espanyol. No sembla possible –i menys després de les mostres d’agressivitat verbal d’alguns senadors viscudes ahir a la tarda–, però objectivament no es pot descartar. Ens toca de mantenir l’estratègia per a consolidar les nostres posicions en tots tres fronts i, de retruc, esperar o facilitar que el senat no s’inventi un nou escenari.
Una part encara important del front català no independentista continua demanant que no es trenqui el diàleg i que no es declari la independència. Es volen mantenir en una zona d’equidistància cada vegada més prima i inestable. El front internacional necessita temps –o accions– que els facin acabar d’obrir els ulls per adonar-se que l’estat espanyol és governat per uns autèntics trileros que els han anat enganyant desenes de vegades, primer en la justificació dels recursos econòmics rebuts de la Unió Europea durant molts anys, després amb la solidesa de la banca i, finalment, amb la qualitat democràtica d’aquest estat.
Com que el temps s’exhaureix –pel front independentista i per la pressió de l’aplicació immediata del 155– toca fer algunes accions que acabin de demostrar el caràcter totalitari del govern espanyol i dels partits que li donen suport i que, alhora, demostrin la nostra voluntat de diàleg fins al final.
Finalment, sembla que el president ha decidit de no anar a Madrid, a la boca del llop, però això no impedeix que vulgui aprofitar les al·legacions que ha de presentar al senat dijous. Sigui per aquesta via, la que ens proposa l’estat espanyol, o per la via de les cartes entre presidents que tan pedagògiques resulten, és necessari, al meu entendre, que ho aprofiti per formular dues propostes. La primera és que ell està disposat a convocar eleccions immediatament si el govern espanyol es compromet a acceptar-ne els resultats. Sense condicions prèvies de cap de les dues parts. I, més concretament, m’agradaria que el president plantegés al govern i a les institucions espanyoles un compromís ferm amb la democràcia. En un altre país potser no caldria, però en aquesta Espanya, amb un règim monàrquic hereu directe del franquisme, cal saber si hi ha un veritable compromís d’acceptar els resultats electorals, siguin quins siguin. Què passaria si tenen el suport majoritari de l’electorat –i, per tant, aconsegueixen la majoria absoluta dels escons– les forces que concorrin a aquestes eleccions amb un punt programàtic comú i únic a favor de declarar la independència de manera immediata?
La segona és que si el govern espanyol –i els tres partits que li donen suport en aquest punt– ha estat capaç de fer una lectura tan flexible de la constitució per poder aplicar l’article 155 de la manera que ho ha fet, com és que no poden fer això mateix amb els articles de la constitució invocats pels representants del parlament català, el 3 d’abril de 2014, per poder fer un referèndum acordat?
Pot semblar innocent o inadequat a hores d’ara, però hem d’esgotar totes les vies de diàleg possibles i hem de recordar que, ara, ens adrecem especialment als fronts interior no independentista i al front internacional.
Lògicament, aquestes dues propostes haurien d’anar precedides de tots els arguments jurídics que corren per les xarxes, avalats per prestigiosos constitucionalistes, sobre la inconstitucionalitat de l’aplicació del 155 en la línia que el govern espanyol proposa al senat. Lògicament també, l’acceptació de qualsevol de les dues línies d’acord formulades ha d’implicar la llibertat immediata de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i el restabliment ple de tota l’operativitat política i econòmica a la Generalitat.
Si, com és previsible, cap de les dues propostes no és acceptada i el senat manté la reunió per a aprovar l’aplicació de l’article 155, el ple del parlament ha de ser conseqüent amb el mandat rebut el dia 1-O i aixecar la suspensió de la declaració d’independència. Allò que vingui després, ho afrontarem amb unitat, fermesa, coratge i, sobretot, sabent que la nostra lluita haurà valgut la pena.
Pere Pugès i Dorca, cofundador de l’ANC i vice-president del congrés participatiu Catalunya i Futur
