L’anomalia d’una justícia espanyola polititzada que ara compta amb mediació europea

La mediació internacional entre el PSOE i Junts va significar un daltabaix en la política espanyola, per l’entrada d’actors de fora de l’estat espanyol en afers que gran part de la classe política i mediàtica considerava “interns”. Tot amb tot, la mediació s’ha traslladat a uns altres àmbits i avui mateix la Comissió Europea ha fet de mitjancera en les negociacions entre el PP i el PSOE per a renovar l’òrgan de govern dels jutges, el Consell General del Poder Judicial espanyol (CGPJ).

El ministre de Justícia espanyol, Félix Bolaños, i el vice-secretari general institucional del PP, Esteban González Pons, s’han reunit a Brussel·les amb el comissari europeu de Justícia, el liberal Didier Reynders, que ha assumit el paper de mitjancer amb l’horitzó de resoldre la qüestió en un termini de dos mesos. La qüestió és blocada d’ençà del desembre del 2018, ja fa més de cinc anys.

A proposta del PP, el màxim dirigent, Alberto Núñez Feijóo, va acordar a final d’any amb el president espanyol, Pedro Sánchez, que la Comissió Europea participés en les negociacions per a renovar i reformar el CGPJ, i la setmana passada l’òrgan comunitari ho va acceptar.

Quin és el problema que bloca el poder judicial?

La separació entre política i justícia és una de les grans deficiències de l’estat espanyol. En principi, el CGPJ és un òrgan per a mantenir la independència del poder judicial, però la gran influència que exerceixen els polítics pot tenir l’efecte contrari.

El CGPJ és format pel president del Tribunal Suprem espanyol i vint vocals: dotze són jutges i vuit són juristes o advocats. Tots, elegits per un període de cinc anys. Dels vuit juristes o advocats, la constitució espanyola explicita que quatre són elegits pel senat i quatre pel congrés, per majories de tres cinquenes parts. Quant als jutges, no se n’explicitava el mètode de selecció, tot esperant una futura llei orgànica. Teòricament, haurien de ser triats d’una manera que en garantís la independència política.

Així es va establir l’any 1980 en la primera llei orgànica del poder judicial: els vocals eren elegits pels mateixos jutges en vot directe i secret i això havia de permetre de mantenir la independència en els altres òrgans judicials, perquè el CGPJ impregna la resta d’institucions judicials. Proposa, per exemple, els membres del Tribunal Suprem, els membres dels tribunals superior de justícia i els dels jutjats d’instrucció.

El problema és que si el CGPJ trontolla, trontolla tot el sistema. I això va passar quan es va canviar el mètode de selecció dels membres. Una nova llei del poder judicial, del 1985, feta amb majoria parlamentària del PSOE, va donar al congrés i al senat la competència d’elegir –cada cambra– sis d’aquests jutges, en un moment de tensió entre el poder judicial i el polític pel caràcter ultraconservador dels jutges, que havien passat de la legalitat franquista a la democràcia sense fer cap mena de depuració. A partir d’aleshores, doncs, els vint membres del CGPJ eren triats tots per les cambres legislatives. I això, si més no, posa en dubte la independència i la separació de poders en el sistema espanyol.

Després de moltes crítiques, el mètode va tornar a ser modificat el 2001, ara en etapa de majoria absoluta del PP. Van ser triats igualment pel congrés i senat, però a partir d’una llista de trenta-sis candidats proposats per les associacions de jutges. La intervenció dels jutges continua essent simbòlica i amb una gran politització del procés; a grans trets el PP pacta els noms a proposar amb l’Associació Professional de la Magistratura, de tarannà conservador, i els socialistes amb Jutges per la Democràcia, més progressistes.

D’ençà de fa més de cinc anys, PP i PSOE no es posen d’acord i els magistrats continuen amb el mandat caducat. Si bé normalment el ple del CGPJ és format per vint-i-un membres i un secretari general, l’actual solament conserva quinze vocals –entre dimissions, morts i jubilacions– i un president, Vicente Guilarte, que és el tercer del mandat després de Carlos Lesmes i Rafael Mozo. L’organisme ara és totalment controlat pel sector més ultra i espanyolista, entre els quals hi ha subordinats directes del PP, reservistes de l’exèrcit, apologetes de la monarquia i membres de l’Opus Dei. Aquesta influència es tradueix en una majoria sòlida i àmplia al ple per a imposar els seus designis polítics per sobre del bloc afí al PSOE i Sumar, que solament té sis vocals.

Un moviment del PSOE per a evitar la cronificació

El govern espanyol va impulsar una reforma el març del 2021 amb l’objectiu de forçar una renovació i va prohibir que un CGPJ amb el mandat caducat, com és el cas de l’actual, pugui fer nomenaments discrecionals. De fet, ahir mateix, el Tribunal Constitucional va validar aquesta reforma, simplement pel fet de tenir ara com ara més vocals progressistes, perquè els conservadors hi van votar en contra.

Aquest blocatge ha causat una situació límit als tribunals. Hi ha vuitanta-sis nomenaments blocats en instàncies judicials, entre els quals 24 membres dels 79 que té el Tribunal Suprem espanyol i 36 llocs dels tribunals superiors de justícia. Això vol dir que hi hagi cada any 1.200 sentències menys.

Hi ha hagut uns quants intents de canviar la situació. L’any 2018, la negociació es va esguerrar quan es va revelar que, internament, mitjançant uns missatges, el senador del PP Ignacio Cosidó es vantava de “controlar des de darrere” la sala penal del tribunal, que havia de jutjar els presoners polítics catalans, després de l’acord amb el PSOE. Més tard, es va negar a arribar a un acord perquè hi havia un magistrat afí a Podem.

El govern espanyol, de PSOE i Podem, va provar de forçar la renovació i modificar les majories necessàries per fer els nomenaments al congrés i al senat. L’octubre del 2020, els dos partits van impulsar una reforma que encara hauria polititzat més l’òrgan, perquè pretenia que tan sols calgués el vot de la majoria absoluta per a renovar el CGPJ, i això faria prescindible el PP. Però, finalment, hi va intervenir la Comissió Europea i la reforma va haver de ser retirada.

Què passa ara?

El PSOE és partidari de renovar l’òrgan judicial com més aviat millor i recuperar l’equilibri entre membres progressistes i els conservadors. En canvi, el PP no té pressa a facilitar una renovació que li faria perdre la majoria conservadora actual, que no es correspon amb els resultats electorals. I per això demana que qualsevol acord vagi acompanyat d’una modificació del sistema d’elecció, que garanteixi que a mitjà termini hi ha una majoria conservadora. De fet, la divisió sobre la qüestió ha arribat a tal punt que el sots-secretari de Política Institucional del PP, Esteban González Pons, pel fet d’haver-hi una majoria progressista al Tribunal Constitucional, va declarar que pensaven a no presentar més recursos davant el tribunal perquè el considera “un càncer de l’estat de dret”.

Les autoritats europees han demanat unes quantes vegades que es despolititzi el poder judicial i que, si més no, la meitat dels membres siguin triats pels jutges. Ara com ara, la principal diferència és que els socialistes volen renovar el CGPJ i més tard arribar a acords sobre reformes. En canvi, el PP ho vol fer tot simultàniament. Sobre això, el PP s’alinea amb les institucions europees i és partidari que la tria la facin els jutges, perquè la gran majoria són de caràcter conservador.

En la justícia espanyola és habitual de parlar amb normalitat de jutges “progressistes” o “conservadors”. La majoria són dins associacions, les dues més grans de les quals són clarament conservadores: l’Associació Professional de la Magistratura, amb uns 1.340 membres, i l’Associació Francisco de Vitoria, amb uns 930 membres. Al seu costat, la progressista, Jutges per la Democràcia, té solament uns 500 membres. Això fa preveure que el CGPJ sigui governat durant moltes dècades pels conservadors.

El comissari Didier Reynders ha remarcat que amb la mediació es pretén “reformar, no solament recompondre”, és a dir, decidir un nou mètode de tria. La base de la mediació seran les recomanacions dels informes sobre l’estat de dret de la Comissió Europea del 2022 i 2023: “Procedir amb la renovació del CGPJ com a qüestió prioritària i iniciar, immediatament després de la renovació, un procés per a adaptar el nomenament dels jutges membres, tenint en compte els estàndards europeus en consells judicials.” De fet, el cap del PP, Alberto Núñez Feijóo, va dir la setmana passada: “Esperem que el 31 ens posem a treballar en les dues qüestions: renovar el Consell i simultàniament presentar a les corts una llei en què la independència judicial quedi garantida. És més urgent que mai.”

Una de les grans incògnites és si el fet de retornar el poder de decisió als jutges pot posar fi a la politització i fer-los recuperar la independència o, de fet, més que la tria dels jutges, el problema és el caràcter intervencionista i ideològic dels jutges i la reforma no fa sinó ampliar el problema. De manera que molt probablement aviat es podrà veure si el fet que els partits es mantinguin al marge permet de promocionar magistrats no tan polititzats o si, en canvi, no canvia i els magistrats més coneguts, acusats de lawfare, com ara Carmen Lamela, Manuel Marchena, Pablo Llarena o Carlos Lesmes, es mantenen al capdamunt de l’aparell judicial, sense cap canvi transcendental, i es passa de la tria dels polítics a uns jutjats polititzats, però ara ja sense polítics.