Una altra setmana d’infart

Des que va començar l’actual fase del procés d’independència, ara fa quatre anys, ens hem trobat més d’una vegada i més de dues amb setmanes d’infart. I aquesta que comença avui en serà una altra. La reunió de la CUP, que es farà dimarts, i la votació al parlament –l’endemà– de la seua moció contra la totalitat del pressupost marcaran molt el futur immediat. Amb el rerefons de la campanya electoral que comença dijous a mitjanit, és evident que l’actual majoria independentista del parlament es posarà a prova aquesta setmana. I reconeguem-ho: a hores d’ara ningú no sap ben bé què passarà.

L’experiència recent i també una certa prudència obliguen tothom a esperar a dimecres, que les coses siguen clares del tot, abans de decretar cap canvi de rumb. No sembla pas, ara com ara, que la CUP vulga canviar de parer. Però novament les diferències internes són ben visibles i podrien precipitar situacions inesperades. Mirar aquesta formació com un tot monolític que segueix una sola direcció és veure només una part de la realitat. Dins la CUP aquests dies els debats són ben visibles i fins i tot s’han fet públics. Deixem-los, doncs, primer que s’aclaresquen ells i prenguen les decisions que creguen convenients i millors. Després, a partir de les conseqüències del seu vot, ja veurem què cal fer i si cal repensar on som o no.

Amb tot, cal remarcar que la gran dificultat del debat sobre aquest pressupost no és tant què vol votar cadascú com el fet que Junts pel Sí i la CUP parlen llengües diferents. El govern ha fet un esforç més que notable per explicar els comptes, per a fer veure quantes coses concretes canviarien si s’aprovassen i el rumb que marcaria per al país i per al procés d’independència. El vice-president Junqueras ha fet un feina rigorosa que, tanmateix, ha topat amb una negociació en què no prevalen les xifres, sinó sobretot els sentiments. Ell mateix se n’exclamava l’altre dia dient que, al capdavall, l’únic argument que la CUP posava sobre la taula era el de la desconfiança. Envers el govern. Negociar si una partida es mou d’ací a allà pot ser complicat però al final sempre serà més senzill que no pas enfrontar-se a una desconfiança que ningú no sap aclarir com es pot transformar en vots.

Això dit, la contrapartida és que una situació com aquesta és més fàcil de reconduir. La CUP no ha donat explicacions concretes, detallades, de quines partides voldria que fossen diferents i de com les voldria de diferents, sumant euro a euro. Tot això fa que la seua posició siga més volàtil, però també gràcies a això no haurà de donar explicacions gaire complexes si sobtadament canvia l’opinió oficial del grup parlamentari. O si les bases fan que canvie.

De tot plegat, ja en parlarem dijous al matí. Poques hores abans que comence una campanya electoral que no sembla que puga canviar grans coses ni al nostre país ni a Espanya. Podem i els aliats de Compromís, Més, Barcelona en Comú i Esquerra Unida estan en condicions de guanyar a tots els Països Catalans i de superar el PSOE al conjunt de l’estat, però ni així no tenen a l’abast, ni remotament, un resultat que puga canviar Espanya substancialment. Vull dir fins al punt de fer inútil l’independentisme. Qüestió que, em sembla a mi, és la important de debò, la que té un fons més transcendental.

[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Avui crec que és especialment interessant el contrast entre el que diuen Marcel·lí Corominas i Lluís Paloma. Em sembla un bon resum del sentiment que viu bona part del país.

Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb que els subscriptors de VilaWeb participen de la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]