20.05.2021 - 21:50
Han passat una mica més de cinc anys des que vaig escriure aquesta primera ronda infraordinària i, arran de la pandèmia, he volgut tornar-hi, per repassar el que en sobreviu i fixar-me en el que ha canviat o desaparegut. Així que he sortit al carrer a mig matí per recórrer aquest tram de ronda entre Casanova i Villarroel de portals senars. Els portals parells de la ronda de Sant Antoni pertanyen a Ciutat Vella i els imparells a l’Eixample, és a dir, quan travesses el carrer canvies no solament de barri, de Sant Antoni al Raval, sinó també de districte i, per tant, de codi postal, però tots llencem la brossa als mateixos contenidors (quan hi són). He sortit al carrer, deia, amb la llibreta i el bolígraf, disposada a prendre notes dels canvis i durant la mitja hora llarga que m’he anat passejant amunt i avall ha plogut, ha sortit el sol i Antònia Font ha dit que tornava.
És un tram de carrer que cada dia faig quatre cops, pel cap baix, però que de tant que me’l conec no m’hi fixo, i per això avui he baixat a mirar-me’l com si fos el primer cop, fins que el lloc “se’m fes improbable, fins a tenir la impressió, durant un instant molt breu, d’estar en una ciutat estrangera o, encara millor, fins a no entendre el que hi passa i el que no hi passa, que el lloc es torni un lloc estranger…”. Bé, potser no m’hi he estat tant com proposava Georges Perec a Espèces d’espaces (1974), però he intentat estrafer la mirada per veure’l diferent de com el veig cada dia, que fer-hi la ronda ja és això, per mi.
El tram comença al número 35, amb la sandvitxeria que encara fa olor de mantega reescalfada però que ara serveix moltes més amanides i més varietats de sucs que quan va obrir. Amb la pandèmia, ja no és plena d’estudiants passant-hi el matí sencer amb un batut i una magdalena i el portàtil connectat al wifi. Ara la gent s’hi està menys estona, i la terrassa té unes quantes taules més. Aquest matí un dels treballadors de la sandvitxeria havia sortit amb un potet de pintura verda i un pinzell a repassar els marcs de les portes i les finestres i quan m’ha vist escrivint a la llibreta crec que ha desviat una mica el traç de la pinzellada. A la terrassa, hi havia, com cada matí, aquell home de l’anorac irisat que llegeix compulsivament i col·lecciona totebags de llibreries, però ja no duia el totxo de l’obra completa de Wallace Stevens d’ahir, el llibre d’avui no l’he sabut identificar.
Al costat, al 33, encara hi ha la botiga de mòbils regentada per xinesos. El rètol diu que no solament venen telèfons i carcasses, sinó que també en reparen, en carreguen i n’alliberen. El noi que hi despatxa era al carrer fumant amb la mascareta fent-li de falsa papada i ha somrigut quan el sol ha començat a brillar de valent just després d’una pluja fina i breu. Encara al 33, el que abans era una bijuteria xinesa que feia de quarter general de les prostitutes orientals de la zona ara és una perruqueria i saló de manicura de preus modestos i força clientela. Les noies que hi treballen continuen sent xineses i ja duien mascareta abans de la pandèmia. Després ve un portal d’un edifici de pisos amb uns surfistes a l’àtic que no sé si es belluguen en càmera lenta.
Al 31 hi continuem trobant el cafè regentat per la mateixa família de xinesos. La filla, d’onze anys, va a classe amb una de les meves i el xoc de veure-la despatxar cerveses, cafès i braves genera moltes converses a casa. El març del 2020 van ser els primers que van tancar, diria que una setmana llarga abans de la declaració de l’estat de l’alarma, i la nena va deixar d’anar a l’escola i no la vam tornar a veure fins ben entrat l’estiu. Just al costat hi ha una fleca cafeteria d’aquestes que són franquícies i que fan pa de xiclet i cafè rebullit. Si us hi fixeu, només hem fet tres números del tram i ja tenim tres llocs diferents per fer-hi un tallat, tres llocs, tres estils, tres gustos i tres preus, diguem-ho tot, però tranquils, que en trobarem més. Encara al 31 hi ha un altre portal particular.
Llavors ve el 29 i el meu edifici preferit del tram, per decrèpit, perquè de principal en amunt podria ser l’escenari d’una pel·lícula basada en una novel·la de l’Stephen King, l’antiga pensió Montseny, que conserva el rètol no perquè algú es preocupi de conservar-lo sinó perquè ningú ha pensat a treure’l i anirà caient a trossos fins que ja no en quedi res. A baix hi ha encara aquella immensa i obsoleta botiga d’esports que resisteix tots els embats del temps i continua obrint cada dia encara que els clients escassegin cada cop més.
L’agència de viatges que abans hi havia just passada la botiga d’esports ara és un súper 24 h que no obre les 24 hores del dia. El porta un matrimoni indi timidíssim que et donen les gràcies amb la mirada d’una manera tan càlida cada cop que hi entres que els abraçaries si no fos que hi ha pandèmia i també poca confiança i, és clar, la barrera de la caixa de cobrar i de la timidesa. Al 27 continua havent-hi la botiga de roba de dona del barroc pujada de to però amb dos canvis: ara venen mascaretes (cares, precioses) i en lloc d’un gat en tenen dos, un de negre i blanc i un altre de blanc i negre, complementats cromàticament a la perfecció. I encara al 27 hi ha la botiga de perfums venuts a l’engròs i sense marca on segueix sense entrar-hi mai ni cristo.
Al portal del 25 hi ha una altra fleca cafeteria amb terrassa que comparteix número amb una de les dues sabateries del tram, que resisteix als mals temps perquè des del 1960 que ven calçat ortopèdic i sabatilles i ara que passem tantes hores a casa doncs ja ho tens, la venda es dispara. La fleca ni la comento perquè és d’una altra franquícia i no té cap particularitat, per molt que t’esforcis a mirar-la amb ulls estranyats, Georges, ho sento. Arribem al 23 i la perruqueria-escola continua pentinant veïns i passavolants i celebrant totes les festes d’importació amb molta disfressa i decoració, però m’hi jugo la cabellera (i la meva és abundant) que allà dins no parla català ni l’últim pèl de la cella de la noia que renta els caps i escombra els borrissols de cabells. El locutori que venia després sí que l’hem de donar per mort i enterrat, i ara hi ha un bar restaurant de cuina se suposa que turca, i dic se suposa perquè també hi fan pizzes i hamburgueses i perquè no he tingut temps de mirar-m’ho més, que quan l’amo m’ha vist plantada davant del menú amb la llibreteta ha començat a posar-se nerviós i sacsejar-se la mascareta i he preferit tocar el dos –potser faig cara d’inspectora.
Al 21 hi ha l’altra sabateria del tram, aquesta del 1929, mig regentada per una gossa cocker de cap ros i cos torrat que es deixa tocar i fer festes infinites. Me’n sé l’aparador de memòria, tenen traça col·locant les sabates a banda i banda, i cada cop que passo per davant m’hi distrec. L’interior de la botiga conserva el mobiliari i l’encant d’una botiga dels anys trenta del segle passat.
Al 19 hi ha l’institut on vam votar l’1 d’octubre de 2017. Recordo el lloc exacte, mil·límetre amunt, mil·límetre avall, on vaig seure, a terra, amb un amic escriptor i traductor, la matinada del 30 de setembre a l’1 d’octubre, esperant que arribessin les urnes. Després hi hem anat a votar uns quants cops més i encara que la il·lusió ja no hi era, entrar en aquell centre continua posant-me els pèls de punta. Al 17 hi ha l’última fleca cafeteria del tram, t’ho juro, Perec, i precisament l’1 d’octubre del 2017, quan ens van avisar que a l’Escola Pia la policia espanyola ja hi repartia llenya, ens hi vam aixoplugar amb tota la canalla del veïnat i hi vam passar uns minuts de pànic que també recordaré mentre visqui.
I tanca el tram una clínica dental que ha estafat un munt de clients i que des de força abans de la pandèmia que és tancada. El local és enorme, fa cantonada, i suposo que algun dia el tornaran a llogar, però de moment conserva el rètol lila de la franquícia dental, tot i que sense les lletres, i si t’hi fixes molt en un dels vidres pots endevinar que oferien ortodòncies per 31,40 euros: hi ha gent que no és que li aixequin la camisa, és que surt de casa amb la peça sencera replegada com una persiana fins més amunt del melic, diria, eh.
I això seria tot si no fos perquè avui m’he adonat que podia mirar-me el tram amb més distància i al principi em pensava que això tenia a veure amb el pas del temps, fins que he recordat que fa cinc anys al mig de la Ronda encara hi havia la carpa del mercat provisional de Sant Antoni i ara en canvi hi tenim una zona asfaltada per on no passen cotxes; tret dels de la Urbana, que hi fan acte de presència sempre que els rota per espantar els veïns si hi ha toc de queda, o, a finals de la primavera passada, quan eren les set i els nens havien de tornar corrents cap a casa perquè era el torn de sortir a passeig de la gent gran.
Des que no hi ha la carpa, hi ha més llum, més aire, més gent i més soroll en el nostre tram de carrer, i llum, aire, gent i soroll volen dir vida. I ara que fa una setmana que no hi ha toc de queda, em consta que alguns veïns tornen a dormir amb taps i comencen a enyorar aquell silenci estrany que ens va acompanyar i enrarir els dies de confinament i que, sense la incertesa que l’envernissava, hauríem pogut fer-li un lloc fix al nostre tros de ronda.
Cinc anys després, trobo que hi ha hagut menys canvis dels que m’esperava i torno cap a casa amb poques anotacions a la llibreta. Abans de pujar, saludo la mare de la nena xinesa que va a classe amb ma filla, s’acosta l’hora de dinar i neteja les taules de la terrassa mentre em dedica un somriure de complicitat, com si sabés que ella tancarà l’article d’aquesta setmana, amb el seu davantal morat i la seva resistència que sembla infinita: mentre la vegi obrir cada matí el bar estaré tranquil·la.
