Una altra manera de comprar roba

El meu contacte amb el mercat de roba de segona mà va començar a l’adolescència. Sempre m’ha encantat la moda, sóc presumida, m’agrada triar amb cura les peces que em vestiran, però no he pogut dedicar-hi mai gaires diners, i encara menys en aquells anys de joventut. Així doncs, a setze anys, quan vaig descobrir aquella botiga desastrada de Roba Amiga al carrer de Verdaguer del meu poble, se’m va fer la llum. Allà, amb quatre rals, podia endur-me una bossa pleníssima de peces, algunes de marca bona, que significaven una joia tremenda, perquè era com endur-me a casa un tresor lluny del meu abast.

D’alguna manera, la roba s’assimila a les paraules i crec, fermament, que també parlem i ens definim a través de la nostra vestimenta. Amb cada element tèxtil que posem al cos, establim diàleg amb nosaltres mateixos, i també amb el món. I aquí cada ésser té el seu codi, i conèixer molt algú implica també entendre per què avui es vesteix d’una manera o d’una altra; perquè amb la roba definim un caràcter, una personalitat. Fins i tot aquells qui asseguren que mai no van a comprar i que la roba tant els fa, ens envien missatges amb les seves indumentàries. Per mi, vestir estampats acolorits o de flors pot voler dues coses: o bé que sóc profundament feliç o bé que no ho sóc gens i em decoro el cos amb colors i traços alegres, precisament, per invocar la felicitat.

Han passat uns quants anys d’ençà d’aquella descoberta i ara hi ha una escena que sovint es repeteix a la meva vida. Quan algun amic o amiga dels qui em coneixen de debò s’interessa per una peça de roba que porto posada i deixa anar allò de “Que maco aquest jersei. D’on és?” N’hi ha prou que jo esbossi un somriure còmplice perquè sàpiguen on l’he comprat i ells mateixos em donen la resposta. No és que ells siguin endevins, és que saben que pràcticament tota la roba que porto, excepte comptades excepcions, és de la botiga Solidança. Si les meves amistats m’haguessin de descriure a mi i el meu món en quinze paraules, estic segura que “Solidança” sortiria a la llista de mots que parlen de mi, que em narren. Podria dir que gràcies a aquest projecte social he canviat els meus hàbits de compra d’una manera bastant radical. I si avui us parlo d’aquest tema és perquè sento una felicitat immensa pel fet que aquesta entitat social sense ànim de lucre rebés, el mes de desembre passat, una Creu de Sant Jordi, un dels màxims reconeixements que atorga la Generalitat de Catalunya, i que des del 1981 pretén fer valer la dedicació de persones i entitats que han contribuït de manera destacada al desenvolupament social i cultural de Catalunya. Sens dubte, mereixen aquest premi i el reconeixement que se’n deriva perquè Solidança és molt més que una botiga (actualment unes quantes botigues) de roba de segona mà. Van aixecar el seu projecte el 1997 i, d’aleshores ençà, desenvolupen programes d’inserció laboral i accions formatives dirigides a persones en situació de vulnerabilitat social, amb activitats vinculades a la gestió integral de residus i a l’economia circular.

A còpia d’anys de comprar-hi, he canviat el meu sistema de pensament sobre la manera com consumim i he desterrat, gairebé del tot, la compra de peces noves de marques fast fashion que generen anualment tones de residus. En termes econòmics, m’és impossible i caríssim pagar vint-i-cinc, trenta o bé quaranta euros per un jersei, uns pantalons o una jaqueta. En termes de consciència social, em calma i em reconforta pensar que aquí tots hi sortim guanyant: jo calmo la meva set de consumir anant a Solidança, on la majoria del que hi venen no passa de deu euros, i a més, així, evito de col·laborar en la destrucció del medi i amb la producció desmesurada i perversa de més i més peces de roba nova que acaben en abocadors. A més, m’he imposat una condició: quan hi vaig a adquirir roba, hi porto roba que ja no faig servir, i així dibuixem plegats el cercle de l’economia circular. No tan sols hi compro roba per a mi, sinó també per a les meves criatures, per a familiars i amics, i ja em conec totes les dependentes, tant de la botiga del meu poble, com de la nau que tenen a Sant Feliu, on també he adquirit mobles, electrodomèstics, cadiretes per al cotxe de la canalla i tota mena d’objectes de segona mà.

L’àvia sempre em diu que porto roba de morts, i jo ric. Però del tot, no fa riure. Aquest és un pensament arrelat en molta gent que sent recel a l’hora de comprar peces ja usades. Em resulta curiós que ens mostrem tan tocats i posats pel que fa a malfiar-nos d’on poden venir aquelles peces, que sentim una mena de basarda d’infeccions o de malastrugança i, en canvi, no ens cogui l’ètica i no reconeguem que, comprant a Shein, o a tantes d’altres marques, som còmplices de les males praxis d’aquestes empreses que exploten infants i adults i que constitueixen la segona indústria més contaminant després de la petroliera.

Solidança no m’ha pagat mai perquè parli bé d’ells; ni hi tinc cap tracte de favor. Ho dic de cor i perquè hi crec. I us convido a investigar el seu projecte, que ho té tot: ecologisme, inserció social i econòmica circular. El futur de la moda implica repensar on comprem i què comprem. Apostem pels dissenyadors locals si hem d’invertir en peces de qualitat i que valgui la pena de pagar un dineral per una peça feta prop de casa, una peça que ens durarà anys. Redescobrir els sabaters perquè ens adobin les sabates abans de comprar-ne de noves, redescobrir les modistes del barri, del poble. I quan el capitalisme uns enverini amb l’ànsia consumista, intercanvi de roba amb amics i familiars i botigues de segona mà. I, si pot ser, informar-nos sempre, abans, de què i qui hi ha darrere dels llocs on comprem, de les economies i les empreses que alimentem.