Una alta factura política per a salvar el pressupost

Una frase que el conseller Jaume Giró ha pronunciat dins l’hemicicle explica les maniobres polítiques i argumentals que han fet ERC i Junts arran del trencament de la majoria independentista: “Estem en una situació en què no ens podem permetre de no tenir pressupost.” Després del “no” definitiu de la CUP, l’únic marge negociador que tenia Pere Aragonès perquè es poguessin tramitar, si volia aïllar el parlament dels interessos del PSOE i no perdre força al congrés espanyol, era tancar un acord amb els comuns, i això complicava la posició de JxCat, que ha mantingut des de dimecres passat una posició crítica i no exempta de contradiccions per l’intent d’Aragonès d’obrir converses amb Jéssica Albiach. Junts li ha fet oposició des de dins del govern, però, al mateix temps, va participar en les converses pressupostàries amb els comuns de la setmana passada, tret de la reunió de diumenge. El govern no es podia permetre un revés mortal com el que hauria significat no superar el primer ple. Giró també ho havia proclamat: “Pressupost o pressupost.” Però calia pagar-ne una factura política cara.

Sense la CUP i amb el PSC condemnat a l’ostracisme, els comuns tenien una posició de màxima força en la negociació. El govern estava acorralat. Aragonès no podia fer a Albiach les concessions que havia negat a la CUP. En els comptes hi ha la mateixa opció a favor del Hard Rock o els Jocs Olímpics d’Hivern, i la carta de Barcelona ha estat definitiva. Perquè la llista de mesures del pacte pressupostari que han enumerat els comuns per a explicar l’acord es nodria, sobretot, de les restes de la negociació fallida amb la CUP, amb ofertes com l’intent d’arribar a mil milions en habitatge o l’embrió de l’energètica pública, i hi brillava, sobretot, el canvi de posició d’Ernest Maragall amb el pressupost de Barcelona.

Amb el tremp que només pot donar la veterania, el cap de files d’Esquerra a Barcelona ha anunciat de bon matí que facilitaria l’aprovació dels comptes d’Ada Colau, dies després d’haver votat en contra que es tramitessin. Amb aquest gest, Maragall assumia, indirectament, que la política és això, que té servituds i mals majors. “Tenim l’absoluta convicció quan servim l’interès general d’aquest país”, ha dit. “L’afectació que això pugui tenir sobre la meva persona és la menor de les qüestions”, hi ha afegit. Maragall s’empassava la contradicció per a salvar el lideratge d’Aragonès. I ho feia en un moment delicat, al principi de la llarga pre-campanya de les municipals, quan ERC necessitava més que mai visualitzar-se com a alternativa a Colau, a qui va guanyar a les urnes.

I mentre Maragall criticava que els comuns haguessin “sucursalitzat” Barcelona, deixava el camí lliure per al discurs d’Elsa Artadi, que prova de fer forat a la capital catalana. Ha estat la portaveu de Junts qui ha fixat en una conferència de premsa la posició del grup parlamentari: votaran en contra de les esmenes a la totalitat, però miraran d’evitar que els comuns hi introdueixin canvis que capgirin el pressupost de Giró. Artadi no ha concretat, però, si avalaran els comptes en la votació final, que s’ha de fer el 23 de desembre. Una indefinició que parla de la sempre fràgil estabilitat del govern. Minuts després, Jaume Giró, que amb la cartera d’Economia és també un dels seus consellers amb més pes polític, encarava l’estira-i-arronsa del debat parlamentari defensant el pressupost a l’hemicicle, amb un discurs que començava amb una citació de Max Weber, en què es contraposava la convicció i la responsabilitat.

El pressupost es tramitarà, però en sortirà malmesa la relació de Junts i ERC. N’és una evidència més el malestar que ha deixat entreveure Aragonès durant la intervenció parlamentària del diputat de Junts Joan Canadell, que ha criticat la via àmplia d’Esquerra i ha vaticinat que el pacte serà el “preludi del tripartit”. Aragonès ha discutit amb Jordi Puigneró i, tot seguit, ha sortit de l’hemicicle, visiblement molest, amb altres consellers del seu partit.

Junts ha demanat a ERC una reunió al més alt nivell per a parlar del futur de la legislatura. Després del trencament de la majoria del 52%, volen avaluar conjuntament què se n’ha fet, de l’acord d’investidura que van segellar. També resta en suspens, amb conseqüències clau per al mandat, l’acord d’ERC i la CUP. En l’aire és la qüestió de confiança compromesa i l’avaluació de la taula de diàleg el primer semestre del 2023. “Haurem de parlar amb la CUP de com continua aquest acord d’investidura –deia Aragonès en una compareixença a la galeria gòtica de Palau. La mà sempre és oberta.” No s’ha volgut comprometre, doncs, a sotmetre-s’hi igualment.

La tramitació del pressupost deixa més incògnites a respondre. Amb els anticapitalistes fora de la negociació parlamentària, es podrà reconstruir la majoria independentista? La portaveu de la CUP-NCG, Eulàlia Reguant, ha afirmat que continuarien treballant fins a l’últim moment per aconseguir que el pressupost respongui al tomb nacional i cap a l’esquerra que reclamen, i deixi de servir perquè no es mogui res –”perquè tot continuï igual i res no canviï”, ha dit. “Si vostès posen la Generalitat al costat de la gent i posen en l’horitzó l’autodeterminació –ha afegit Reguant–, hi serem. I no només acompanyant, també essent motor si és necessari.” Els precedents parlen. L’únic pressupost que va avalar la CUP va ser el que havia de sustentar el govern de l’1-O. I ara, sense un horitzó que hagi refet la unitat independentista, en absència d’un projecte comú per a fer practicable el dret d’autodeterminació, no hi ha polítiques econòmiques i socials amb prou força per a aplegar organitzacions amb visions del país tan diferents.

Junts en responsabilitzava, en darrer terme, Aragonès: bo i admetent que la reconstrucció d’aquesta unitat depèn de tots tres partits. Durant el debat parlamentari, Reguant ha demanat a Giró si, més enllà de la CUP, Junts també ha presentat una esmena a la legislatura. Però abans d’això, en el torn de rèplica, el conseller d’Economia, encara amb Weber, responia així a la CUP: “Potser en comptes d’enviar tantes coses a la paperera de la història, haurien de començar a aprofitar-les, com fan els polítics que, a més de conviccions, tenen responsabilitats.” Tanmateix, la CUP ha renunciat a la seva capacitat d’influir sobre el govern en el mentrestant.

No és pas la primera vegada que passa. També va ser així amb el govern de Quim Torra. Quan la CUP va anunciar que passava a l’oposició, van ser els comuns qui més profit polític en van treure, pactant els comptes. L’ex-president intentava amb un fil a Twitter justificar les diferències entre el moment en què es va aprovar aquell pressupost i el d’ara. Però tots dos coincideixen en la manca d’un full de ruta independentista compartit. Amb la diferència que, si el mandat de Torra va ser marcat per l’impacte inicial de la repressió sobre els partits, el govern i el parlament, i per la complexa acceptació fàctica del 155 i de la seva gestió posterior, amb l’afegit de la pandèmia, el d’ara navega en la mateixa divisió estratègica estancada mentre s’acaba de normalitzar una nova gestió autonòmica. La unitat independentista es limita a la solidaritat antirepressiva, com ho palesava, a primera hora, el suport transversal a la declaració de Pau Juvillà davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Però sense cap horitzó de canvi a prop.