Una acollida càlida per als refugiats a la frontera amb Ucraïna

L’Església Baptista és un edifici de maons gairebé indistingible entre les cases de Chelm (Polònia), a vint-i-sis quilòmetres de la frontera amb Ucraïna. Diumenge passat s’hi va celebrar l’últim culte. Aleshores ja s’hi havien preparat uns seixanta llits, en estances de l’església, però dilluns van decidir de retirar-hi totes les cadires i deixar espai a qui vingués demanant ajuda des de l’altra banda de la frontera. Ara el presbiteri és ple de llits.

Les dones que van a l’església a resar cada diumenge s’organitzen per torns a la cuina. Encara tenen temps de menjar, mentre pelen i pelen les patates enmig d’una animada conversa. Tenen les olles plenes d’una mena de sopa de peix, i el pastor, Henrik Skrzypkowski, ha ficat la cullera en una de les olles. Ha anat al menjador  dient “very good” en veu alta, cosa que ha fet riure les cuineres. Skrzypkowski va d’ací cap allà, per comprovar que tot és a lloc, que el telèfon sona i sona. “No és fàcil de tirar-ho endavant, però tinc set fills i tres amb síndrome de Down. Sé què és treballar.”

Mostra tots els racons de la casa i cada vegada que entra en una cambra demana que s’enregistri. “Mostra bé què fem a la nostra església.” Els llits de la sala principal són atapeïts, l’un al costat de l’altre. El lloc on canta el cor també és un dormitori. “Hi ha dos-cents vint llits i n’hi posarem trenta més, però ja no n’hi caben més. De totes maneres, no deixarem ningú al carrer. Si no hi ha espai ací, els durem a uns altres refugis de Chelm, però fins ara ens hem adaptat bé. Això és el que ens ha tocat fe i jo ajudo molt content a qui ho necessita. Me’ls emportaria a casa si calgués.” A Chelm s’hi han instal·lat quatre refugis per als qui arriben a Dorohusk venint de la frontera.

A més de treballar, Skrzypkowski també sap manar. Dos joves conversen, asseguts tranquil·lament, i al capellà no li ha agradat gaire. Agafa dues escombres d’un racó de la cuina i els les dóna. “Si us plau, arregleu la sala d’estar”, diu en anglès. “Són israelians i han vingut aquí a ajudar.” A més dels trenta voluntaris locals, uns quaranta han vingut de l’estranger i de més punts de Polònia. La majoria d’estrangers són alemanys.

“No podem aclucar els ulls”

Un jove alemany ha sortit de l’església amb dues maletes i les ha ficat al seu cotxe. “Anem a Colònia.” Té pressa i ni tan sols s’ha pres el temps de presentar-se. Portarà una dona i les seves dues filles a casa. “Els amics ens hem preparat per a acollir diverses famílies. En aquesta situació, no podem tancar els ulls. Vam arribar ahir i avui mateix ens n’anem.”

De fet, els refugiats no hi passen gaire temps, al refugi. “Anem a l’altre extrem de Polònia demà o demà passat”, diu Irina Tokartxuk. És de Volodímir-Volinski i anirà a Gdansk amb les seves dues filles. “Ens ha portat el meu marit, però ell ha tornat.” No ha volgut respondre a fer què.

Els Tokartxuk, però, van decidir d’anar-se’n. “No era gens segur, i per això ens en vam anar. Esperem que amb l’ajuda de Déu la guerra s’acabi i puguem tornar a Ucraïna com més aviat millor.” Les seves dues filles, Miroslava i Liana, també ho demanen: “Que la pau arribi com més aviat millor i puguem tornar al nostre país i recuperar la nostra vida.” Es pensaven que se n’anirien de Polònia aviat, però temen que la guerra durarà molt més.

El fet d’estar junts, donant-se suport els uns als altres, a la Irina li resulta més suportable. Troba un piano entre els llits i s’hi asseu davant. Toca molt bé, mentre les seves filles canten melodies emotives. “Vaig aprendre a tocar el piano a l’escola de música i les meves filles també tenen una forta connexió amb la música.” En acabar el repertori, uns nens s’acosten al piano i toquen harmonies, prement les tecles sense por.

Un vell entra a l’habitació i demana ajuda. “És un veterà de casa nostra –el saluda el capellà–. S’encarrega de la roba.” Porta i endreça en aquesta habitació el que li donen a les botigues de Chelm. Les prestatgeries cobreixen totes les parets i estan separades per als nens i les dones. Per als homes gairebé no hi ha roba, perquè entre els refugiats n’hi ha pocs. La majoria s’han quedat a combatre a Ucraïna.

En canvi, sí que hi ha nens, molts. Alguns dels voluntaris que han vingut a col·laborar estan per ells. “Al principi ni tan sols teníem joguines, però en Henrik va remoure cel i terra i mireu ara quantes que en tenim. També hem pogut instal·lar una taula de ping-pong per als joves.”

L’israelià Uri Meyselman, que va arribar dilluns des de Haifa amb els dos joves que ara escombren, té ganes de parlar. S’acosta i diu: “Els nens són els que més ràpidament s’adapten a aquestes situacions. A més fan amics, i per a ells aquesta situació és una festa.”

Silenci interior

A la sala d’estar hi ha dues dones dretes, en silenci. Dues més són assegudes al costat, però no tenen ganes de parlar. Estan capficades, fins que una nena petita els sacseja la faldilla, plorant. La seva mare li diu alguna cosa en ucraïnès i se la posa a la falda.

Així que s’ha calmat, ha fet un bot i ha anat a jugar amb les amigues. Alguns nens corren, uns altres dibuixen, però es nota que aviat arribarà l’hora de menjar, perquè n’hi ha que entren a la cuina a veure què troben.

Kristina Juamyszczuk els diu que s’asseguin. Allò que semblava una sopa ara és una massa sense brou. “És una de les especialitats d’Ucraïna”, diu Skrzypkowski, traduint les paraules del cuiner. “La millor menja per a entrar en calentor”, diu rient. “Les dones arriben tristes, i la millor manera de desfer-se del dolor és omplir-se la panxa amb coses que els agraden.”

Els plats de plàstic cremen i el xef els deixa ràpidament davant de dos nens. “Vés amb compte, que crema.” També s’han assegut les dones, i de la cuina han sortit cinc dones més, totes amb plats a la mà.

“Asseu-te tu també!”, sembla haver dit a un home. El capellà parla per telèfon i no pot fer de traductor, però el cuiner mira el seient i fa un gest. De seguida arriba un plat ple. Tant si tens gana com si no, no hi ha manera de dir que no. Conté tonyina, entre més ingredients difícils d’endevinar. També posa un got de cafè a terra al costat del plat, sense preguntar res, i s’asseu al costat.

El visitant se’n va amb la panxa plena i la història de les dones al cap. El capellà i el cuiner se n’acomiaden com si fossin vells amics. “Vine sempre que vulguis. Ja saps on som.”