13.11.2021 - 16:35
|
Actualització: 13.11.2021 - 18:29
Les agendes han quadrat i Mónica Oltra, Yolanda Díaz, Mónica García, Ada Colau i Fàtima Hammed Hossain s’han reunit a València per parlar de política. De com els agrada, de com n’és, de divertida, i de com serveix per a canviar les coses.
De les sis dones presents, comptant la periodista Carolina Ferre, que feia de presentadora, tres són catalanoparlants, però tot l’acte s’ha fet en castellà. També el cartell, que repetia el motiu de la convocatòria en tres colors i una sola llengua: “Otras políticas.” En cap moment l’organització no s’ha proposat d’emprar un sistema de traducció simultània perquè les intervinents entenguessen les intervencions de les seues companyes. La trobada es feia a València, però el públic que se cercava era a molts quilòmetres de distància.
De Vistalegre a l’Olympia
Aquest acte que elles han volgut revestir de naturalitat i de normalitat ha estat un termòmetre, una prova per a veure si aquella plataforma fora de les sigles, si aquell consorci molt ample per a aglutinar la gent de l’esquerra espanyola que fa uns mesos va verbalitzar Yolanda Díaz, vice-presidenta tercera del govern espanyol, és possible. Díaz no és militant de Podem, però és el càrrec més alt de la formació dins l’executiu de Sánchez. Fins i tot Mónica Oltra, que és vice-presidenta del Consell, el càrrec més important de la coalició Compromís, avui s’ha oblidat d’enquadrar la trobada dins els actes previs al congrés del seu partit, Iniciativa del Poble Valencià.
Hi ha un corrent mediàtic a Madrid que lloa la capacitat política de Yolanda Díaz, la seua personalitat, el seu carisma i, fins i tot, la seua elegància. Tots aquests trets l’han empesa a treballar en aquesta idea, encara molt verda, de la plataforma d’esquerres fora sigles. L’esquerra que no és la del PSOE i que és plural. Per això, omplir un teatre, encara que no siga de grans dimensions, com l‘Olympia de València, podria ser per a Yolanda Díaz una mena de càrrega de piles, de presa de temperatura, allò que va representar Vistalegre l’any 2006 per aquell primer Podem d’un Pablo Iglesias que també vessava carisma allà on anava.
No ha dissimulat gens, Díaz. Abans de dir bon dia, la primera frase que ha dit davant una concurrència entregada ha estat: “Això és el començament d’alguna cosa que serà meravellosa.” I la gent ha aplaudit fortament i ha cridat: “Presidenta! Presidenta! Presidenta!” I ella somreia.
Les cinc polítiques han parlat prop de dues hores. Amb calma i amb tot de paraules amables. Amb clucades d’ulls i bromes blanques i evidents. Els temes de la conversa han estat les polítiques socials, l’ocupació, les preocupacions de la gent que no arriba a final de mes, la modernització de l’estat espanyol i la sort de tenir un sistema sanitari públic que ha pogut fer front a la pandèmia.
El programa de Yolanda Díaz
De totes cinc, tan sols Yolanda Díaz ha parlat de gestió. D’allò que ha fet d’ençà que és ministra de Treball del govern espanyol. Ha parlat de com de malament es va sentir el dia que tot es va paralitzar i de com, gràcies a les seues polítiques, s’ha engegat. “En un dia vaig veure com queien a plom 800.000 llocs de feina i em vaig asseure al despatx quasi plorant, pensant que no ho podríem aixecar. I hem demostrat que, protegint les empreses, hem protegit els treballadors.” I així ha fet una clucada d’ull al vice-president segon de la Generalitat, Héctor Illueca, entre el públic, que era una de les persones de la seua màxima confiança en el ministeri.
Díaz ha parlat de les pensions, que són un dret constitucional, que dels vora deu milions que hi ha a l’estat espanyol, la meitat són tan baixes que condemnen a l’exclusió social a la gent… Ha parlat de la crisi climàtica, de salut pública, de salut mental. “Em pregunte per què no tenim una xarxa de centres públics de qualitat per a cures dels nostres ascendents i dels nostres descendents”, ha dit.
Floretes i lloances
A més de lloar-se mútuament i de llançar-se floretes, les “altres polítiques” que participaven en aquest acte han fet intervencions amb discursos un pèl superficials i vaporosos, sense aterrar gens en la realitat. Han parlat de les noves maneres de fer política, de la política com a eina transformadora, de què representa fer política a partir del feminisme, de la necessitat de posar les persones al centre de tot, d’algunes lliçons que s’han après de la pandèmia, de remuntar l’economia i de fer que les persones visquen més bé.
El termòmetre Díaz
I encara un altre símptoma que qui duia els deures fets i el termòmetre a la mà era Yolanda Díaz l’hem vist al final, quan Carolina Ferre els ha demanat un titular per a resumir l’acte. Totes han parlat d’il·lusió, d’esperança, de caminar juntes, de fer política bonica. La frase textual de Díaz ha estat: “Fem coses petites, somniem en gran i caminem juntes, vosaltres [al públic] davant, obrint camí.”
Un passeig, una cua llarguíssima i uns quants incidents
Tot era dissenyat perquè fos una entrada triomfal de les cinc protagonistes d’aquest acte polític a l’Olympia. Han arribat caminant, abraçades i somrients, pel carrer d’Anselm Clavé, un dels laterals del teatre. Mónica Oltra, Yolanda Díaz, Mónica García, Ada Colau i Fàtima Hammed Hossain s’han aturat tantes voltes com la premsa els ho ha demanat. Han somrigut i han fet tot de gests amables i confiats. N’hi havia desenes, de periodistes i de mitjans de comunicació. També hi havia molt de públic que cridava: “Presidenta! Presidenta!” Yolanda Díaz es donava per al·ludida. Mónica Oltra, també.
Finalment, l’entrada s’ha fet a corre-cuita. El passeig que s’havia previst tranquil ha topat contra una concentració de camioners que demanaven ajudes per a suportar l’augment del preu del carburant, i amb tot de gent que, com que no tenia lloc, volia fotografiar, enregistrar i tocar totes cinc polítiques.
Després de refer-se una estona al camerino, de comentar entre elles que estaven molt nervioses per tanta expectació, les cinc amigues polítiques han entrat a la sala per a recórrer el passadís central al ritme de “Ho tenim tot”, de Joan Dausà. Carolina Ferre, que les esperava dreta a l’escenari, picava de mans i animava els assistents perquè fessen igual.
El públic ja venia motivat de casa. Els crits de presidenta-presidenta es repetien amb constància. La platea i les llotges ja eren plens. Això sí, de la meitat cap avant, totes les butaques estaven reservades. Els que han pogut entrar, han arribat a l’Olympia a les vuit del matí, i l’acte s’havia convocat a les onze. La cua de gent que esperava per a entrar s’allargava centenars de metres. L’acollida del públic ha desbordat les previsions dels organitzadors. Hi havia gent de totes les edats. De molt gran i de molt jove.
A l’escenari, hi havia tres sofàs blancs i sis coixins de color taronja. En una cadira una mica més apartada, una samarreta amb un dibuix de Paula Bonet i la llegenda: “Som les bruixes d’avui.” Una resposta sonora al Partit Popular, que va qualificar aquest acte d’aquelarre feminista.
La festa ha començat amb més de mitja hora de retard. L’espera ha estat amenitzada amb cançons de Rosalía, Antònia Font, la Fúmiga o Viva Suecia.
Representació política
Entre els polítics assistents a l’acte, hi havia la coordinadora de Podem al País Valencià, Pilar Lima; el vice-president segon, Héctor Illueca; el conseller Rafael Climent; el batlle de València, Joan Ribó; els regidors de l’Ajuntament de València Sergi Campillo, Giuseppe Grezzi, Glòria Tello i Pere Fuset; la consellera Rosa Pérez Garijo; el senador Carles Mulet, entre més polítics.
La manifestació que la delegació del govern no ha sabut gestionar
La concentració dels camioners ha estat aturada durant pràcticament una hora a més de tres-cents metres de la porta del teatre. Hi havia molta policia que impedia que es moguessen. Solament en el moment que s’ha anunciat l’arribada de les cinc polítiques, s’ha permès que els manifestants es plantaren davant mateix de l’Olympia. S’han barrejat amb tota la gent que feia cua amb l’esperança de poder entrar a l’acte, amb els periodistes i amb l’organització. El resultat han estat les corredisses i la indecisió de la seguretat del teatre, que durant uns instants n’ha tancat les portes.
