23.07.2019 - 05:00
En 1972 Arthur C. Clarke va publicar Cita amb Rama. En aquesta novel·la s’explica el cas d’un sistema de vigilància espacial que detecta un astre anòmal. L’objecte, que és batejat amb el nom de Rama, viatja a una velocitat inusualment alta, la qual cosa indica que no està lligat gravitatòriament al Sol, sinó que prové de fora del Sistema Solar. La sorpresa ve després: observacions detallades mostren que la forma no s’assembla a la de cap asteroide: és allargat; cilíndric, de fet. Finalment, Rama resulta ser un objecte artificial, una «arca de Noè» provinent d’un altre sistema planetari rumb al desconegut que en un moment donat comença misteriosament a accelerar per a escapar del Sol a pesar de no tenir aparentment cap mitjà de propulsió.
En 2017 un sistema de vigilància espacial, Pan-STARRS, va trobar un astre anòmal. L’objecte viatjava a una velocitat inusualment alta, la qual cosa indica que no està lligat gravitatòriament al Sol, sinó que prové de fora del Sistema Solar. Observacions detallades van mostrar que la forma no s’assembla a la de cap asteroide, sinó que és allargat, més o menys cilíndric, cinc vegades més llarg que ample. Almenys és el que es dedueix de la seua corba de llum, perquè les imatges només mostren un punt. Per a consternació (i protesta) de molts astrònoms, l’objecte no va rebre el nom de Rama, sinó que va ser batejat com ‘Oumuamua, vocable hawaià que significa “el primer vingut des de lluny”. La Unió Astronòmica Internacional ha creat una nova designació per a aquest tipus d’objectes, els objectes I (d’interestel·lars), així doncs ‘Oumuamua és 1I.
‘Oumuamua va ser descobert quan ja començava a allunyar-se del Sol, quaranta dies després del seu periheli. I malgrat la proximitat a l’astre rei (més o menys la distància de Mercuri al Sol) no va mostrar signes d’activitat cometària; ni rastre d’una cua, ni evaporació d’aigua o d’uns altres volàtils. Si en el passat havia estat un cometa, de gel ja no li’n quedava gens. Tot semblava indicar que era un asteroide inert, encara que amb una forma estranya. No obstant això, estudis posteriors de la posició de ‘Oumuamua han demostrat que l’objecte misteriosament està accelerant-se a pesar de no tenir aparentment cap mitjà de propulsió. La pressió exercida per l’expulsió de gasos podria certament espentar l’objecte. Però no està expulsant gasos. Per tant, què impulsa ‘Oumuamua?
Llig l’article sencer al web de Mètode
Fernando Ballesteros, investigador de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.
