09.10.2018 - 04:00
|
Actualització: 09.10.2018 - 11:43
La nostra comprensió de l’univers ha canviat dràsti-cament en els últims cent anys. Al començament del segle passat es creia que la nostra galàxia, la Via Làc-tia, era el centre de l’univers. Més enllà de l’extensió de la nostra galàxia, tot era incert. En aquell moment, ja s’havien observat algunes nebuloses, però es pen-sava que eren grups d’estels no resolts de la nostra galàxia. El 1924, Edwin Hubble va calcular la distància a algunes d’aquestes nebuloses i va demostrar que, de fet, eren galàxies allunyades dels límits de la Via Làctia. Es confir-mava així l’existència de l’univers extragalàctic.
Uns anys abans, el 1915, Al-bert Einstein havia presentat la seua teoria de la relativitat ge-neral, una descripció unificada i revolucionària de la gravetat com a propietat de l’espaitemps. Quan, el 1925, Alexander Friedmann va resoldre les equacions d’Einstein en condicions d’homogeneïtat i isotropia a gran escala, la solució descrivia un univers en expansió! Només qua-tre anys més tard, Hubble va descobrir una interessant correlació mentre analitzava el moviment de les galà-xies pròximes: com més allunyades estaven entre elles, majors eren les seues velocitats de recessió. Com que les galàxies no es movien al voltant d’un centre, el re-sultat suggeria que, en el passat, totes havien estat més prop les unes de les altres i que, per tant, tenien un ori-gen comú. Aquestes observacions van ser la primera confirmació d’un univers que s’expandeix a partir d’un punt de partida comú, el Big Bang.
«La nostra comprensió de l’univers ha canviat dràsticament en els últims cent anys. Al començament del segle passat es pensava que la Via Làctia era el centre de l’univers»
El model cosmològic estàndard actual, basat en la teoria del Big Bang, es va definir de manera definiti-va com una descripció vàlida del nostre univers el 1965, quan Arno Penzias i Robert Wilson van des-cobrir la primera llum emesa per l’univers després del Big Bang, la radiació de fons de microones, detectada com una emissió iso-tròpica i no polaritzada que om-plia tot l’espai.
La teoria del Big Bang ens ser-veix per a explicar moltes proves observacionals (Hamilton, 2013). D’acord amb aquest model, el nostre univers i, per consegüent, l’espaitemps, van començar després del Big Bang fa uns 13.700 milions d’anys. Al començament, tota la matèria, l’energia i la radiació estaven comprimides en un plasma molt calent i dens. A causa de l’alta tempe-ratura, la matèria estava completament ionitzada i la interacció entre fotons i electrons era forta. A mesura que l’univers s’expandia, es va refredar fins a assolir una temperatura en què els electrons quedaven capturats pels nuclis atòmics per a formar els primers àtoms, principalment d’hidrogen.
Llig l’article sencer al web de Mètode
Susana Planelles. Investigadora postdoctoral en la Universitat de València (Espanya), on també va obtenir el seu doctorat en 2011. Els seus interessos científics se centren principalment en el camp de la cosmologia computacional. En particular, una part important de la seua investigació es dedica a analitzar i interpretar la formació i evolució de cúmuls de galàxies en grans simulacions cosmològiques.
Veronica Biffi. Investigadora postdoctoral en la Universitat de Trieste i associada a l’Observatori de l’INAF a Trieste (Itàlia). A partir del seu doctorat a Munic, el seu treball s’ha centrat principalment a investigar la física dels cúmuls de galàxies, mitjançant simulacions cosmològiques i la comparació amb observacions sintètiques de raigs X del medi intracúmul.
