“Un tret al peu” contrari a l’estatut: clam contra la modificació de la llei de política lingüística

“La incorporació explícita de la vehicularitat del castellà en una llei catalana representaria un pas enrere que el català no es pot permetre en la situació de feblesa actual, acceptada en la població més jove.” Aquesta és el diagnòstic del manifest “Defensem l’escola en català!”, que han signat més de dues-centes personalitats contra la proposta de modificació de la llei de política lingüística presentada per ERC, Junts per Catalunya, el PSC i En Comú Podem. O, com la va definir el president de Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, un tret al peu. O un autogol, per fer servir una altra de les metàfores habituals en aquests casos.

La lectura del text, per part dels representants del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans –Yolanda Souto– i de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya –Ferran Piqué–, va servir de pòrtic, ahir, a l’acte de suport del manifest que es va fer a l’auditori del campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra.

La nova redacció de la llei, ara mateix no té data d’aprovació, però es va presentar fa més d’un mes amb una fotografia ja esdevinguda icònica, en què figures de segon rengle dels quatre partits sostenien un full amb l’acord. Junts de seguida va dir que calia que tingués més consens, després de les primeres mostres de rebuig d’una part del seu entorn. L’acte d’ahir, doncs, ha de servir per “carregar-se de raons” –una altra expressió habitual d’aquests darrers anys– i fer una esmena a la totalitat de l’acord quadripartit. Entre el públic hi havia la presidenta del parlament, Laura Borràs –de Junts, un dels partits impulsors de la modificació–, i l’ex-president Quim Torra. També hi havia la presidenta del grup parlamentari de la CUP, Dolors Sabaté, i la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie.

La veu de l’experiència dels docents

Després dels vídeos d’alguns dels adherits, com Màrius Serra, Bel Olid, Cesk Freixas, Jaume Marfany, Josep-Lluís Carod-Rovira i Gabriela Serra, van parlar representants del món educatiu, jurídic, empresarial i social, que van explicar els motius per a oposar-se la modificació de la llei del 1998, una modificació que inclou, per primera vegada, la introducció del castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament. I per això no és estrany que les dues primeres de parlar fossin dues mestres de llarga experiència.

Lluïsa Selma, cap d’estudis i professora d’un centre d’alta complexitat, l’escola Francesc Ferrer i Guàrdia, de Ciutat Meridiana, tocant a Montcada i Reixac, va explicar la seva realitat com a ensenyant en un centre on els alumnes, majoritàriament d’origen estranger, se sorprenen que els mestres parlin en català fora de l’escola, amb la seva família i amics: “Tant de bo tinguéssim el 25% de català. La llengua catalana és només la que parlen els mestres.” Una realitat complicada que encara ha estat agreujada per la pandèmia, per a una mainada que només tenia l’InfoK i les trucades dels seus mestres com a recurs per a continuar aprenent la llengua durant els mesos de confinament i les escoles tancades.

Una experiència compartida per Sílvia Casajoana, directora de l’escola Juan Ramón Jiménez de Sabadell. En el seu cas, va recordar que al seu centre, situat al barri de Poble Nou de la Salut, la majoria d’alumnes prové de famílies castellanoparlants, néts d’aquells immigrants que van construir el barri amb les seves mans i que estaven orgullosos que els seus fills aprenguessin català com una via de promoció social. “Però ara l’ascensor social s’ha espatllat, i el que no serveix s’acaba rebutjant”, va dir. Casajoana insistí en la responsabilitat dels docents per a mantenir la llengua amb uns alumnes que no parlen català ni a l’escola, i dels quals són l’únic referent catalanoparlant: “Molts mestres canvien la llengua quan veuen un nen plorar o quan volen crear un vincle amb l’alumne o els seus familiars. Així, en comptes d’acostar-nos-hi, ens n’allunyem.” També va demanar a les administracions que vetllin per assegurar aquest ús, amb la inspecció si cal.

Una modificació que vulnera l’Estatut

L’advocat Josep Cruanyes féu una rigorosa lectura jurídica de la proposta de modificació i assenyalà que aquesta proposta vulnera l’estatut, que a l’article 35 regula els drets lingüístics en relació amb l’ensenyament, amb aquesta redacció: “Totes les persones tenen dret a rebre l’ensenyament en català, d’acord amb el que estableix aquest Estatut. El català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament universitari i en el no universitari.” Cruanyes, a més, va assenyalar que el procediment usat, de lectura única, amb presses i sense consens, no era una forma legislativa “ni adient, ni oportuna”. A parer seu, aprovar aquesta modificació voldria dir no tan sols no frenar els tribunals, sinó donar-los l’oportunitat d’anar més lluny en les sentències dels darrers anys. “Els conceptes equívocs afavoreixen les decisions arbitràries dels jutges”, va remarcar.

També en el sector jurídic, Rogeli Montoliu, degà del Col·legi d’Advocats de Vic i membre de la comissió de llengua del Consell de l’Advocacia Catalana, va dir que tot plegat no era una qüestió de lleis, ni de tribunals. “És una qüestió de política, i el fet és que no tenim un estat que protegeixi la llengua.” Per Montoliu, que va recordar que parlava a títol personal, la solució és la mobilització. “Sense la pressió dels carrers, els tribunals tenen pista lliure”, va dir. I va pronosticar que amb aquest nou redactat de la llei “podem ser al principi del final”.

Elin Haf Gruffydd Jones, presidenta de l’European Language Equality Network, va fer una intervenció íntegrament amb el català après al CIEMEN. “Vaig tenir una immersió total, cent per cent en català”, va dir. I tot seguit recordà: “L’escola bilingüe no produeix un alumnat bilingüe, sinó un alumnat amb una llengua estatal més forta que la que no ho és.” La immersió –afegí– és el sistema democràtic que no discrimina els alumnes per raó de llengua materna o habitual. A parer seu, l’acord dels quatre partits és un error que podria fer que el govern català incomplís la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, aprovada pel Consell d’Europa el 1992.

Mònica Roca, presidenta de la Cambra de Comerç, va destacar que el català és un segell de qualitat en l’àmbit empresarial. “Les empreses només se’n sortiran si tenim cura dels nostres clients. Fer servir el català no és rebutjar cap client, sinó una manera de cuidar aquell que vol ser atès en català.” I recordà també: “El català trenca els oligopolis i afavoreix el nostre teixit productiu. Ens surt a compte parlar en català.”

Arenas: un text “deficient” que va enrere

Finalment, el president de Plataforma per la Llengua va explicar el sentit del manifest i l’acte: “Volem que es retiri la llei, que des del punt de vista pedagògic, legal, social i empresarial, no aportarà cap benefici. Ens fem mal a nosaltres mateixos.” Així mateix, va demanar un pla d’acció a l’ensenyament, dins l’escola i fora, i una estratègia compartida de parlants, entitats i governs.

Un dels signants més emblemàtics del manifest, el pedagog Joaquim Arenas, considerat el pare del model d’escola catalana, va parlar en un vídeo cap al final en què va assegurar que la modificació havia estat precipitada: “Si és bo que els partits arribin a un consens, cal que hi hagi l’aprovació de les parts implicades, no que els partits se la treguin de la màniga.” Per a Arenas, el text és molt deficient. Fins ara, va dir, cap modificació de la llengua de política lingüística no ha servit per retrocedir com passa ara. En un parlament sense pèls a la llengua, va dir que era “monstruós” que la introducció del castellà a la norma de política lingüística provingui del parlament. “No és just que els mestres arreglin allò que no és tasca seva. Donar-los aquesta responsabilitat pot ser un cau de raons i una dimissió extraordinària de l’administració. Un país ha de tenir un projecte lingüístic per a l’escola.”