Un tres d’octubre que dure setmanes

Tirar endavant la independència ara té un avantatge molt important respecte al octubre: Ara ningú no confiarà en els polítics catalans. Ningú no confiarà en que mantinguin la posició. Ningú no confiarà en que no ens deixin amb un altre coitus interruptus.

Ara haurem de tenir ben lligat que el control del territori i de les finances restarà garantit per l’actuació de la societat civil organitzada. Ara no podran entabanar al poble demanant-nos que ho fiem tot a les institucions.

Ara ho haurem de fer al reves. Que els polítics es cuidin d’organitzar el referèndum o les eleccions o la consulta o el que sigui que faci de detonant. I que la societat civil organitzada es cuidi de controlar els mossos, de neutralitzar les forces d’ocupació espanyoles, de fer passar per l’adreçador els bancs i les empreses del IBEX, de garantir el finançament del govern de la república i el control de ports, aeroports fronteres i tota mena d’infraestructures.

Ara la feina clau haurà d’estar en les mans eficients i fiables i la feina d’imatge i de provocació en les mans del polítics. Com a molt, que des-de l’espai lliure, el consell de la República coordini i lideri l’operació, però res de confiar en polítics i funcionaris sota la influència i les pressions dels partits i els lobies.

Acabo de llegir l’entrevista a Comín, i com escriuria l’Iu Forn, “sen-sa-cio-nal!”; trobo encertadíssim el comentari de Partal de que “és plena de detalls remarcables, … coses que … ajuden … a entendre què va passar a l’octubre” justa la fusta! A veure, tampoc ha estat cap revelació divina, perquè començant per en Graupera, seguint per l’Elisenda Paluzie i acabant amb la Clara Ponsatí –our Clara– crec que no exagero si dic que ja teníem tots un dibuix en prou alta definició del que va passar; però no és sobrer el coeficient de reafirmació que hi aporta en Comín, sobretot tractant-se d’algú molt vinculat a ERC com ell.
Diu Partal que l’entrevista, a més d’explicar el passat –l’octubre– “fa algunes afirmacions que ajuden a entendre també quin és el futur immediat”; bé això diguem que jo al menys ja no ho tinc tan clar, tan de bo!; la meva impressió és que entre el passat i el futur hi ha un present que Comín toca de ple quan esmenta les “tres posicions” que no repetiré. Crec que no tenim cap futur si no desentortolliguem aquestes tres posicions del present, aïllant-les, explicant-les clarament, i sobretot, copsant quin és el recolzament social concret de cadascuna en el global del país.

El futur de la república està a les mans dels electors catalans, i als despatxos dels líders europeus. Per bé o per mal, hi ha aquesta doble conjunció de voluntats i d’interessos.
Aquí, es diu que es vol eixamplar la base fins a passar del 50% de votants, però no veig que la tàctica sigui coherent. No podem pensar que si des del 2015 fins al 2017 ens movem entre el 47%/48%, sigui esperable que a curt termini, diguem un parell d’anys, s’arribi al 51% de convençuts. Crec que cal anar buscar als no independentistes, saber que mai seran independentistes, però intentar que no es posin de cul en el moments crítics que viurem. I la manera de fer-ho es deixar de posar llaços, d’onejar estelades i xiular als borbons, i gestionar el territori de tal manera que un 10% de votants unionistes entenguin que els fets confirmen les paraules. Es diu que la república serà bona per a tothom. Doncs s’ha de demostrar. Ara. Amb cada euro públic.
El segon vector, l’internacional. Posem moltes esperances en Alemanya, en Bèlgica, en Escòcia, per tal de que la justicia d’aquells països desenmascari la injustícia dels tribunals espanyols. Cert, i tant de bo que passi aviat. Però compte, que hi ha la geografia del sud, Roma, Madrid, París, que històricament s’han aliat contra Catalunya. Si ara ho tornen a fer, tenim un problema. Està bé el suport de Merkel, però si Macron, i Sánchez/Rivera i qui sigui dels italians, oloren perill amb Catalunya i fan un cordó sanitari, ens costarà déu i ajut revocar l’ancestral mala sort geoestratègica del Principat.

Es pot sumar a la voluntat de la gent, la de la presidència de la Generalitat i la del govern a l’exili, i no servirà de gran cosa perquè els parlamentaris de ERC i PDeCat, com diu Clara Ponsatí, només miren per la seva nòmina que ha de durar els 4 anys i si pot ser més. I per molt que el President digui una cosa, si als parlamentaris no els agrada no surtirà.
Sí que dintre d’aquests partits hi ha corrents que volen una altra cosa, i aconseguiran canviar algunes paraules del full de ruta del partit, però no el full de ruta en sí, que serà el que marqui el dia a dia dels parlamentaris. I a Madrid no s’esveraran per aquests canvis de paraules, perquè comencen a veure el que hi ha.
I un 3 d’octubre perllongat, no en tenim la base social de treballadors, aquell dia van parar molts perquè nomes era un dia i havia passat el que havia passat.
L’única solució a la traició dels parlamentaris la veig en Junts per la República, i que un dia serveixi per treure’ls dels seus seients.

Referèndum? Només valdrà si hi ha cancelleries europees al darrera. O en tot cas, si n’hem de fer un altre nosaltres a l’estil 1-O, els nostres polítics s’han de comprometre a implementar-ne els resultats, diguin què diguin a Madrid. Si es fa així, milers de persones ens la jugarem als carrers per la República, doncs sense República no podrem resoldre cap dels gravíssims problemes que tenim, des de la supervivència del català fins a la reforma a fons del sector immobiliari.

M’ ha encantat l’ entrevista a Toni Comín. Personalment, a diferència de Clara Ponsatí, crec que el que es va fer, és el millor que es va poder fer a l’ octubre. La correl.lació de forces internes no permetien de defensar el territori, especialment quan ara sabem que els Mossos passés el que passés, s’ haguéssin posat a les ordres del poder judicial. Europa encara no sabía que el franquisme encara era viu a Espanya, ha estat dés de l’ octubre que poc a poc se’ n va adonant i fent creus. Però anar a eleccions com proposava el PDCAT, hagués frustat a moltíssims catalans, que ho haguéssim vist com un engany o una traició. Per això sempre he dit, que quan poguem agafar perspectiva històrica dels fets d’ octubre, veurem que volent o sense voler, vam fer exactament el millor que es podía fer: la meitat del govern a l’ exili denunciant l’ Estat, i l’ altre meitat a la presó, que com a presos polítics són la màxima expressió del que precisament denunciem d’ aquest Estat i el motiu pel qual en volem marxar. Ara, ERC, el paper més hipòcrita i pardista que he vist mai. Ho sento per la situació de Junqueres, però fins que no deixi la direcció del partit, aquest anirà perdent adeptes día a día.

REFLEXIONS EN POSITIU QUE TAPEN SOROLLS QUE JA CANSEN…
Resulta clarificador llegir el balanç de dues personalitats que han estat al govern en l’onada d’octubre, la Ponsatí i en Comín. Les declaracions de la Ponsatí més que una autocrítica és una exculpació de la seva responsabilitat (ara que ja s’ha baixat del govern) d’una forma barroera, simplista i visceral: «Estàvem jugant al pòquer i anàvem de ‘farol’». Quina frivolitat. Perquè aquest “farol” ha portat gent a la presó i a l’exili! És tant com dir: no te’n refiïs de cap polític. En què ajuda a construir? Contrasta amb la posició d’en Comín. Exposa els corrents que ell veu respecte a l’estratègia que es va seguir i ho fa de forma respectuosa, comprensiva, perquè reconeix la complexitat. A la vegada dibuixa linies prou fermes d’avançar sempre tenint en compte els 3 fronts de lluita especialment l’exterior.

Comín desmunta que s’amaga en el llenguatge-consigna que s’adapta al marc mental dels que reculen a l’ombra de l’autonomisme. “No en som prou”; ” fem un govern efectiu…” I ho porta al terreny polític en positiu: consell de la república; procés constituent. Ens està dient, ens construïm avançant per retrobar el 3-O. Aquest sí que és un bon balanç.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Comin es un vividor polític que no ha cregut mai en l’independentisme, sinó no hagués estat 11 anys amb el PSC fins el 2014… Increíble!!!
PSC (2003-2014); Junts pel Sí (2015-2017); ERC (2017-…)

No només anaven de farol com sembla que diu Ponsati sinó que a més eren i són uns afeccionats que se’n riuen a la cara de la democràcia dient que les majories del 50% no serveixen per a res..

Era una guerra civil político catalana per a destruir l”adversari polític.. Comin ho sap molt bé vist el seu cv polític..

Quin relat tan pobre a l’entrevista, i aquests són els que van de revolucionaris.. Amb el vist i plau de la CUP, els de l’estelada al logo.. Quin drama.. I ara busquen un altre 1 d’octubre.. Fasten your seatbelts..

ANC allunya”t d’aquest personal…

Gemma R, estic molt d’acord amb el teu comentari; també estic segur que al Govern ja se sabia que els alts comandaments dels Mossos es posarien la gorra de policia judicial (una altra cosa seria els Mossos de base de les diferents comissaries escampades pel país). No estic gens d’acord amb Pep Agulló en tractar de barroera, simplista, visceral i frívola a la Clara Ponsatí: acceptar al juliol la Conselleria, quan ja hi havia hagut les primeres desercions, no va ser cap frivolitat. I haver estat la primera persona del govern a explicar una incòmoda versió (molt carregada de veritat) dels fets d’octubre, quan TOT-HOM, TOT-HOM, ens la amagava (i no n’excloc ningú, ni el propi President Puigdemont), no va ser cap frivolitat: la Clara Ponsatí va obrir camí! Repetiu amb mi: LA PONSATÍ VA OBRIR CAMÍ ! És només després d’ella, que uns i altres han anat reconeixent públicament l’entramat i complexitat dels fets, i això ha obert la porta a algunes perspectives de futur, com ahir expressava tan sincerament en Comín. Però reitero: sense desentortolligar les “tres posicions” del present, no tenim futur.

S’ha de bombardejar el “bloc autonomista” amb dues idees molt senzilles:

-o la conciliació ens porta a la DISSOLUCIÓ (per efecte d’un principi més que versemblant: fer concessions a Espanya equival a rendir-se -perquè així és percebut pels espanyols-, i rendir-se ens porta a desaparèixer)
-o ens porta simplement a PERDRE EL TEMPS, ja que més d’hora que tard tornarà a esclatar l’enfrontament obert (i no sols larvat, com ara), el torcebraç amb l’Estat espanyol

Evidentment els autonomistes em diran que el primer no és segur, i que el segon pot ser un guanyar temps per tal de poder estar més preparats en el futur.

Apreciació totalment errònia, al meu entendre: donar temps a l’enemic no pot redundar en cap benefici per a nosaltres. Qui té la paella pel mànec segueix sent Espanya, i té mil mecanismes, mil palanques per erosionar l’autogovern i la nostra voluntat i moral… Donar-los aquest temps és suïcida.

Per altra banda, es nota massa, darrera aquest enfocament autonomista, no una hipotètica estratègia, sinó l’alè de la POR, la MANDRA, la MANCA DE CONVICCIÓ, l’estret INTERÈS PERSONAL i PARTIDISTA. Per tant, 0 credibilitat.

Si més no, declarar que el que es va fer va ser un joc del pòquer i que anaven de farol, si més no és d’una manca de sensibilitat i de respecte important en vers a tota la gent que hi va posar el coll i encara més amb els que encara són presos i exiliats. Quant a l’entrevista del Toni Comín, només dir que m’ha agradat llegir-la perquè m’ha deixat entendre una mica més el terratrèmol important de l’ERC, i sobretot saber que tot plegat ja ve de molt abans del referèndum. Hagués estat bé, però, per la seva banda aclarir aquesta situació abans de les eleccions, perquè sent dels que els vàrem votar, em sento bastant estafat veient la situació actual més autonomista que independentista. I entenc també la inexplicable -per a mi- necessitat d’anar a les eleccions per separat de l’altre partit independentista. Si qui havia de liderar el procés no tenia les idees prou clares i no veia clar que compartir el lideratge era imprescindible per anar endavant, el problema era més d’irresponsabilitat que d’estratègia.

Gràcies Albert Miret pel teu comentari; aportes valor afegit; puc acceptar que les expressions “joc de pòquer” i “anar de farol” representen una manca de sensibilitat respecte a la gent que treballava al Govern des de molt abans de la reestructuració del juliol; però no accepto els termes de “barroera, simplista, visceral i frívola”, en el sentit globalment desqualificatiu del “discurs” de Ponsatí; segueixo reivindicant la seva figura com a clau, com a “trigger” del post-procés que ens ha anat obrint els ulls i ens permet albirar alguna sortida.

Comentaristes soseu uns cracs (volia regració uns quan,ts… massa noùmbrosos) i començant pel cron,ista i director de Vilaweb, que completeu molt bé (amb raríssimes excepcions).

És tant que cada dia m’esctranya la quasi absència de provocadors o insultants!
Aquí és un (o EL) llooc preciós i utilíssim!

Endavant catalans!

Teo
Sense oblidar els ‘de fora’ (excili) o d’aprop o mig a dins (com C N; P V, S I, la Franja de Ponent… generalment i globalment ignorats a molts llocs)

L’Editorial es molt interessant encara que inconcret.
Veig una evident contradiccio entre aquesta tendencia i haver ajudat a investir Sánchez, amb aixó s’ha ajudat a rentar la imatge del estat español.
Sha sustuit un impresentable com Dastis per un enemic maquiavelic i temible com Borrell.
Un corrupte com Mariano ha sigut sustituit per un inmaculat virginal i guaperas com Sánchez.
Hem ajudat a salvar España!
Seguim anant amb el lliri a la ma!
No hagues sigut millor havernos abstingut i dir al parlament español que ho fem perque aixi contribuim a destruir España?
Perque no diem d’una vegada que som una colonia sotmesa a genocidi?
Una mica de mala baba ens ajudaria i no aquest lliri permanent…

Molt d’acord amb l’Enric Maçana.

Pel que fa a la Clara Ponsatí, a mi també em va caure com un gerro d’aigua freda allò de la catxa al pòquer… Al cap d’un temps era evident per a tothom que havia estat així, però que ho digui algú que hi va participar, no ho va denunciar en el seu moment i no mostri un clar penediment (demanant disculpes a la gent i tenint un pensament pels polítics empresonats), ho vaig trobar (i segueixo trobant) improcedent, per no dir indecent.

Salutacions, Teo Vidal, i gràcies per recordar-nos accents i maneres de ser català sovint massa oblidades des del “centre” barceloní (essent Vilaweb una honrosa i admirable excepció).

La sra. Clara Ponsatí és un ésser superior, les seves paraules és normal que no siguin a l’abast de la nostra comprensió i que fins i tot menyspreïn la destrucció del nostre cor.

Això no vol dir que siguin certes, fins i tot els deus erren:

Puigdemont, a l’igual que milers de catalans, és, a més de nacionalista català, independentista. És a dir el seu màxim anhel és la INDEPENDÈNCIA (elemental, mi querido Watson).

O sigui que, en tot cas, el farol va ser fer veure que el referèndum era per tal que Rajoi donés el seu beaç a tòrcer. Però en el fons tots sabem que ens volíem comptar, que volíem saber, que volíem avançar, que volíem ser sobirans, que volíem ser lliures. I això vam fer. I per això
vam SER.

El poeta es un fingidor, finge tan completamente que hasta finge que es dolor el dolor que en verdad siente.

La sra. Clara Ponsatí és un ésser superior. Però no és poeta.

Sobre la Clara Ponsatí, penso que no hauríem de matar el missatger. A molts us sembla que la frase de “jugar a pòquer” i “fer catxa” és desafortunada i potser teniu raó (a mi no m’ho sembla, però vaja, les vostres opinions són totalment vàlides, no cal dir), però en qualsevol cas el que la Clara Ponsatí deia és que els que manaven al govern feien una catxa (o com en vulgueu dir), no pas que ho fessin ella ni cap dels que vam lluitar perquè el referèndum fos possible. I a mi això em sembla bastant clar del moment que, la setmana de després del referèndum, els polítics van anul·lar el ple en què teòricament havien de proclamar la independència només perquè un tribunal espanyol el va prohibir (qui coi és el geni que fa cas d’un tribunal polític del país del qual et vols separar sense permís?).

A la meva manera d’entendre-ho, ella va intentar que això no fos així però no se li va fer cas. Si no hagués cregut que es tractava de fer la independència de Catalunya, dubto molt que hagués estat a primera fila davant dels terroristes uniformats el dia del referèndum. Perquè no podem oblidar que la Clara Ponsatí va ser l’única membre del govern que fa plantar cara el primer d’octubre.

Crec que la negociació amb l’estat ja ha començat el que ara em preocupa és que sembla que entre nosaltres no tenim clar l’objectiu….uns que si ampliar la base, altres fan dogma de l’efectivitat i els menys nostàlgics de l’autonomisme….doncs no, a veure si ens centrem i ens posem a negociar del que fem i com, fins ha exercir amb totes les garanties el nostre dret d’autodeterminació …. i si no estant per la feina, doncs un 3 d’Octubre ampliat, les vegades que faci falta, tal com s’esmenta a l’article d’en Partal

“La sra. Clara Ponsatí és un ésser superior, les seves paraules és normal que no siguin a l’abast de la nostra comprensió i que fins i tot menyspreïn la destrucció del nostre cor.”

Benvolguda Eva Salas, la Clara Ponsatí no és cap ésser superior ni crec que ho hagi pretès mai, és una persona sincera, planera i independent, s’hi estigui o no d’acord amb ella, la qual cosa és evident que té un cost, com es pot copsar en alguns comentaris.

També és una persona que ha pagat un preu comparativament alt i que crec que es deu sentir enganyada, perquè va acceptar deixar una bona posició fruit d’anys d’esforç per lliurar-se amb gran risc personal a un projecte independentista a només dos mesos vista, sense cap garantia de continuïtat, quan altres que n’havien viscut durant anys van decidir fer-se enrere. Un projecte que, al capdavall, no va ser en absolut el que li havien venut. Va defensar com ningú la seva conselleria, fins al punt que la van haver de treure per la força. És normal que, vist com va anar tot, consideri objectivament que els que portaven mesos o anys vivint de l’esquer del referèndum i de la proclamació, anaven de ‘farol’, quan després del referèndum van decidir fer-se enrere en el moment culminant i malgrat el sacrifici de tanta gent.

Les seves paraules són precisament a l’abast de la comprensió de tothom, perquè no tenen res de recargolades. I pel que fa al cor, el meu l’omplen d’ànim perquè no és a través de l’autoengany que defineix tants anhels que hi ha la més mínima possibilitat de materialitzar-los. És la meva opinió personal, sincera i sense cap pretensió de superioritat, perquè és el que jo crec, i sento un gran alliberament quan, molt de tant en tant, algú és capaç de descriure sense subterfugis, eufemisme ni edulcorants que en aquesta ocasió hem estat derrotats (encara hi haurà qui ho vulgui negar?) perquè alguns mai no van creure, ni preveure, ni (més dels que pensem) desitjar, que s’arribaria a aquell punt, i que d’aquí cal extreure’n conclusions i pensar molt bé en quines mans ens posem a partir d’ara.

L’autoengany és una opció personal, un recurs de demostrada eficàcia pels qui mai assoliran l’objectiu. El meu cor pateix més havent d’empassar-me les mateixes excuses i mentides dels de sempre, que no pas perquè em parlin amb sinceritat, per dur que sigui. Les patacades poden ser fortes, les veritats doloroses, però no són res comparades amb el mal que comporta no aprendre de les mateixes, reincidir en errors mai admesos i refugiar-se en el fals caliu d’una ceguesa autoimposada.

Per cert, anar de ‘farol’ en el pòquer pot ser una estratègia equivocada que comporti la pèrdua de la partida. No hi ha cap contradicció entre fer una catxa i haver de pagar un preu molt alt per haver equivocat la jugada.

Eva Salas,
normalment coincideixo amb les seves / les teves aportacions. Crec que és cert que cal deixar enrera certa correcció política, dir les coses més clares i contundents.
Per això no he pogut entendre la reacció a les paraules de Clara Ponsatí. Ni si són certes, tenint en compte tota la informació que ella tenia, ni si són fruit de la seva subjectivitat, es mereixia ser atacada.
Tant si era cert que anàvem de farol, (no es podia proclamar la independència per falta de suports interns / externs, però es podia forçar l’estat a la negociació), com si només era la percepció de la sra. Ponsatí, potser equivocada, tot el que diu són paraules. Són importants, les paraules. Però més importants són els fets. I el que coneixem de l’actuació de la Clara Ponsatí, començant pel preu que ha de pagar amb l’exili, l’honoren.

Tot i havent dit que no afegiria res més, sí que ho faré.

Havia dit de la Clara Ponsatí que és un ésser superior perquè ella no s’ha deixat corrompre per l’afer de la política: ha arribat a la política quan ha volgut i també ha marxat d’ella quan ha volgut. La política és, entre altres coses, pacte, cessió i, en aquest sentit, corrupció en la materialització d’unes idees, per exemple. És cert que, malgrat això, jo ho havia dit en un sentit pejoratiu perquè les seves paraules, tot i si són veritat, em van ferir, ja que crec en els matisos. Per exemple crec que el President Puigdemont creu, i creia, en el projecte, encara que estés disposat a convocar elecccions aquell dia d’infausta memòria. I es juga més que la Clara, crec que es juga fins i tot més que ella. Per això he dit també que les seves paraules són mentida; per aquests mateixos matisos que hauríem d’analitzar per a treure’n l’entrallat de fins a quin punt era farol o alguns anaven de veres. En qualsevol cas l’1 d’Octubre es va celebrar i ha marcat un punt d’inflexió determinant: La condició es va donar per a poder derivar-se’n un escenari que ningú coneixia i que haguera pogut ser diferent.

I de tota manera no em disculparé, perquè gràcies al meu comentari hem llegit aquí sota un altre de molt bell i que per a mi ha estat enriquidor. I si la Clara Ponsatí arribés a llegir el que he escrit no crec que es sentís ofesa, ella és més que això. Però si tots els dirigents independentistes fossin superiors i purs com ella no hi hauria cas. Tots abandonarien perquè la norma és el partidisme, la militància, l’interès, el sistema..; la puresa és l’excepció.