14.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 15.06.2023 - 16:11
A poc a poc van caient les màscares del teatret macabre. Els protagonistes tenen pressa per assumir els càrrecs i estar allà on “el poble valencià els ha situat”, segons que diuen, i ho van enllestir ràpidament. Dues hores, o potser menys, per condicionar una legislatura que durarà quatre anys. Van ser les dues hores del desvetllament per a un munt de gent que es va flagel·lar a les xarxes en veure la implacabilitat d’aquell resultat. Abans s’havien fet acudits per la presència d’un trio de negociadors que, certament, feien caure de tos. Potser tots aquests que clamaven al cel es pensaven que el PP i Vox no arribarien a un acord per a tenir el poder. A parer seu, de la dreta, el lloc d’on mai no havien d’haver estat apartats, el lloc que, per dret natural, els pertoca.
Costa d’entendre, però les reaccions irades i les gesticulacions dels dirigents del PSPV i de Compromís i els comentaris de piulaires habituals tenien la flaire del desvetllament. Hi havia, hi ha encara, crides a la resistència; metàfores amb els núvols negres de les tempestes d’aquests dies; o crides a sortir al carrer. En definitiva, una indignació exacerbada per uns fets que, tard o d’hora, s’han consumat. És com si no haguessen arribat a entendre els resultats de les urnes del 28 de maig, o que una mena de pensament màgic els acompanyava i que, fins que no van veure desfilar el torero, el maltractador i el giracamises cap al Palau dels Borja, no es van adonar què representa que l’extrema dreta governe les institucions valencianes.
Les pistes d’aterratge
El 28 de maig al vespre, per bé que Carlos Mazón deia que volia governar tot sol, ja se sabia que quaranta diputats no són cinquanta, i que els deu que li faltaven sols podien venir d’una banda de l’hemicicle. De la banda de l’extrema dreta, de Vox, dels feixistes reviscolats, de l’ultraespanyolisme, del populisme bàsic… També era previsible que el PP i Vox es prepararien coordinadament una pista d’aterratge suau on ningú no sortís gaire ferit, i on tothom se sentís còmode.
L’exemple va ser de manual. Si el maltractador molesta, el duem a Madrid i, amb resignació cristiana i obediència, prietas las filas, accepta aquesta nova destinació per a servir Déu i la pàtria. I el previsible govern de Feijóo després del 23 de juliol. Tothom content. La línia roja que va descriure un dirigent espanyol del PP s’esborrà amb el primer got d’aigua que Carlos Flores Juberías va servir a Carlos Mazón en aquella reunió testosterònica i racial. Del cordó sanitari contra l’extrema dreta que s’executa en alguns països europeus, ací ni se’n parla.
La resta va venir rodat. La presidència de les Corts Valencianes per a tornar a posar-hi un crucifix ben gros, i la Bíblia i tot allò que calga, perquè Vox se senta còmode en un xibiu que fins ara ha denigrat i que, diu, és innecessari. Fins ara només han exhibit un paper amb cinc punts patètics que parlen de la llibertat per a ser lliures, la defensa de les senyes d’identitat i unes quantes coses més. Però és el “paper”, el document que va permetre a Carlos Mazón de comparèixer despús-ahir davant la premsa amb el posat de qui ha descobert vida a Mart o una llei que contradiu la de la gravetat.
Ara el teatret continua. Hi haurà estira-i-arronses ficticis per a veure qui es queda Cultura i Educació i, per tant, les polítiques sobre el català. Ací és previsible una altra pista d’aterratge. Com que el fet que caiga en mans de Vox seria tan i tan dramàtic, probablement se la quedarà el PP i tothom, també a les xarxes, respirarà alleujat tot pensant que hauria pogut ser pitjor. I així, amb tots els departaments sensibles que Vox festeja i que, probablement no obtindrà.
El part dels dos pactes del Botànic, 2015 i 2019, van ser difícils i dolorosos. De tan desitjats com eren, el sol fet que la negociació podia fracassar, posava en alerta els votants, en paraules d’Enric Nomdedéu, Il·lusionats o comprensius. En aquest cas tot serà més pràctic i planer. No hi haurà ni poesia ni plantes ni amenaces de trencament. PP i Vox van de cara a barraca. Tenen el programa molt treballat ja. Per això no els cal allargar la representació. El sainet del torero, el maltractador i el giracamises durarà el temps just que haja de durar. Com que la fragilitat de l’edifici de progrés, de rescat de les persones, de defensa de la llengua i de les llibertats és tan evident, el desmuntatge serà ràpid i fàcil. Un castell d’arena a la vora de la mar. La dreta i l’extrema dreta no faran presoners pel camí. No seran ni subtils ni curosos.
Zaplana, el mestre
Carlos Mazón és el fill polític d’Eduardo Zaplana. A ell i a Aznar els agradava de dir que governaven sense complexos, amb les veles plenes de vent. Mazón també té en comú amb Zaplana que el primer govern el va presidir també sense majoria absoluta. En aquell cas, la crossa va ser la Unió Valenciana de Vicente González Lizondo. Per a Lizondo va ser la presidència de les Corts, per cert. A aquella entesa, patrocinada per un empresari de la indústria aviària, li van posar el nom de Pacte del Pollastre. Amb una legislatura n’hi hagué prou perquè Zaplana es cruspís les dues cuixes i els dos pits i guanyàs les noves eleccions amb majoria absoluta.
Com abans Zaplana, ara el País Valencià és l’ofrena que Carlos Mazón ha servit al seu líder, Alberto Núñez Feijóo. La “reconquesta” d’Espanya comença ací, diuen, i la van negociar un torero, un maltractador i un giracamises.
