Un toc de Ginebra

Ahir dissabte sortia de casa meva, a Barcelona, a tres quarts de quatre de la tarda. A les vuit del vespre m’esperaven a sopar a Suïssa, Ginebra. I ben possible que va ser. L’avió es va enlairar d’El Prat a les 17.33 i a les 18.45 aterrava a terra helvètica. Abans de les vuit, i amb la maleta deixada a l’hotel, jo ja era a un local de moda, en ple barri Roig de la capital, i fent companyia a una de les 12.000 catalanes que viuen a Suïssa. Allà em vaig adonar que la generació dels meus pares pujaven a Perpinyà a veure pel·lícules X i jo pujo a Suïssa per assistir a un festival de cinema de drets humans, on Puigdemont parlarà. Abans les pel·lícules de sexe eren prohibides a la trista Espanya. Ara ho és Puigdemont. I els drets humans, que ho són, de prohibits? Això es debatrà al festival en uns temps que no canvien pas tant.

No direm si aquesta catalana de Suïssa que em va rebre tan bé treballa en un banc, a l’ONU, de cambrera, és artista, advocadessa, o què. Ho deixarem en què fa més d’una dècada que viu al país helvètic, hi té família, feina i casa, i va deixar anar aquesta il·luminadora frase: ‘La comunitat catalana a Suïssa ha substituït les delegacions catalanes que hi havia’ I ara part de la feina que feien les delegacions…es fa igualment. ‘Qui, sinó, et penses que ha tingut la idea del viatge de Puigdemont? Qui, sinó, ha tingut els contactes, els recursos, i els ànims? Doncs la gent d’aquí. Gent que feia anys que volien portar el cas català al Festival de Cinema de Drets Humans. La mateixa gent que veient la desbandada governamental, es va organitzar. I mira. Avui Puigdemont ja és a Suïssa, diumenge participa en el festival, té trobades aquesta mateixa nit amb polítics locals que no et puc dir, es veurà demà amb la X, i és possible que el dia Y entri a l’edifici de la Z’.

Aquesta dona em fa pensar en el recent viatge de Puigdemont a Dinamarca, visita al parlament danès inclosa. També vaig ser-hi. I aquell viatge també es va fer sense una delegació catalana en funcionament. Cap funcionari oficial no va obrir portes. Cap govern reconegut no va intercedir. Va ser gràcies a la feina d’individus preparats de la comunitat catalana del país nòrdic que es va organitzar el viatge. Els qui van suplir la feina de la delegació. Ara el cas suís encara és més espectacular, perquè Puigdemont s’hi estarà fins dimecres, aquí l’ONU és a tocar, i la repercussió mediàtica és molt més gran.

La persona m’explica trobades d’alt nivell, reunions en garatges, mesures de seguretat que es prenen, personatges que generen dubtes, i els perquès, llista d’estrelles mediàtiques que pugen aquests dies, i també la nul·la temença que pugui passar res de legalment perjudicial al president català: ‘Puigdemont, no l’extradiran, pas, no. Pensa que al festival de drets humans es fa cada any, i ha vingut gent buscada per la Xina, el Marroc o Rússia. La pressió espanyola per vetar el viatge, que sabem que ha estat brutal, i un dia es podrà explicar tot, comparada amb la pressió que pot fer la Xina és no res. Per als suïssos és no res’.

La dona s’allarga explicant-me les possibles visites que Puigdemont prepara a Suïssa, encara per lligar, la gran importància de tenir avui Carles Puigdemont debatent al festival amb tota una expresidenta de Suïssa, Micheline Calmy–Rey, i el paper clau que aquesta política va tenir per la independència del Kossove.

I tot això s’aconsegueix sense govern en efectiu, tu.

Mentre avança el lleuger sopar, aquesta dona m’acaba recordant, amb tota la raó, que quan els funcionaris espanyols del 155 van entrar als despatxos de la Generalitat s’esperaven trobar una estructura diplomàtica extensa, cara, i estructurada. I que s’estiraven dels cabells de veure que l’exitosa paradiplomàcia independentista s’havia fet amb molt pocs treballadors: el Diplocat i alguns d’Afers Exteriors. Doncs quan sàpiguen que ara els darrers viatges de Puigdemont s’organitzen sense ni tan sols aquestes eines, algú a Madrid, i també a Catalunya, li pot agafar un atac de nervis: Com ho pares, això? I encara pitjor: com evites que algú altre no agafi idees i es pregunti en veu alta si cal fer el mateix a Barcelona. És a dir, fer via sense esperar un govern del tot.