Un testimoni del naixement d’una nova nació

Recorde quan vaig llegir la frase, en l’entrevista amb Ben Emerson que va publicar Vilaweb. I em va sorprendre gratament, perquè em va recordar allò del pendent ferroviari que tantes vegades i des de fa tant temps esmenta Vicent Partal i també perquè em permet ser optimista, en mig d’una sèrie de picabaralles i passes avant i enrere que vaig interpretant com els lògics derivats del desconcert d’aquells que no entenen que els temps estan canviant. I les maneres de fer les coses també. Per exemple, les llistes tancades dels partits perillen. I els qui s’han dedicat anys a escalar per arribar a dalt de tot, si ara aquest escalafó desapareix, queden fora de joc. En qualsevol cas, és molt engrescador, perquè confirma les pròpies expectatives.

Picabaralles apart; podria haver anat millor? Fem-nos una composició dels fets des d’una altra perspectiva. A l’hora d’aquest part, és tant important el paper de la partera, com el del nadó. Podria un nadó sobreviure i restar en un entorn assegurat sense l’acatament factual de la mare nodrissa? I com pot una mare nodrissa entomar un fill que no vol, sinó és que ho necessiti?
Dit d’una altra manera, quan Espanya estigui com l’antiga Unió Soviètica, la desintegració pot donar pas a un món nou. Això que val per Catalunya, també val pel que resta espanyol.
“Desmontando a Harry”: un procés que reclama molt suport popular, una classe política que faci el seu paper, i aquell sentit tant italià.., aquella escenografia…
El govern a l’exili té una força impressionant. Representa la certificació internacional del nostre “dret a decidir”. Ho fa sense haver hagut de posar els tractats entre estats en cap atzucac. Un dret que s’ha volgut aturar emparant-se amb un altre dret, que no es veu validad en l’entorn internacional. Per tant, l’autodeterminació és viable. L’acte d’ahir era la confirmació de l’existència d’un nou estat des del respecte de fet del govern de la República Catalana a Waterloo.
Això, a dia 1-Octubre de 2017, no ho teníem.

Les coses tenen importància també en la mesura en què se’ls hi vol donar, i jo no tinc cap inconvenient en donar-los-hi. Ara, més enllà de la simbologia i de les declaracions altisonants, és sobre el terreny que cal guanyar les batalles decisives, i encara estem molt lluny d’això.

Dit tot això, em sembla un pèl preocupant que en Ben Emmerson situï l’atzucac de l’Estat espanyol DESPRÉS del judici (“després del judici ja res no podrà aturar el naixement d’aquesta nova nació”), o encara més que en V. Partal citi, reprodueixi les seves paraules sense parar esment al que representen… Què representen? Doncs que segons l’Emmerson depenem no de nosaltres mateixos, sinó d’un judici muntat per tercers, que no controlem ni pel que fa a l’inici ni a la durada…

Una perspectiva així, a mi, personalment, em deprimeix, em desinfla. Que la sort de Catalunya hagi d’esperar la conclusió d’un judici, es resolgui en una sentència (desfavorable) em sembla profundament decebedor. El judici serà amb tota certesa un escàndol més, i per tant un descrèdit i revulsiu més, però de cap de les maneres pot ser el principal motor legitimador del trencament amb Espanya. És tal com ho sento.

Les raons són més profundes i variades, i van més enllà d’un episodi, per important que sigui, de la repressió espanyola; són positives (afirmació nacional, dret a decidir, voluntat de radicalitat democràtica, etc.) i no sols negatives (la manca de respecte i garanties democràtiques que es viu a l’Estat espanyol).

Jo crec que hem de valorar les paraules d’Emmerson però que seria molt perillós relaxar-nos.

Emmerson és un advocat i les seves paraules no poden voler dir res més (ni res menys) que si Espanya no retira tots els càrrecs contra els presos i segueix la causa, donarà peu a que la ONU es pronunciï i que en fer-ho deixarà clar que el referèndum del 1’O va ser legal i vinculant i que la declaració d’independència també i ordenarà a Espanya que alliberi els presos polítics i que reconegui la independència de Catalunya.

Però el món n’està ple de resolucions de la ONU i els seus organismes que els estats incompleixen. La resolució que Emmerson aconsegueixi a la ONU podrà ordenar a Espanya moltes coses, però Espanya passarà olímpicament del totes i cada una.

Que els èxits judicials internacionals no siguin l’opi del poble català!

Nosaltres hem de treballar incansablement e independentment del que facin els advocats per anar fent efectiva la república, per anar conquerint el poder polític, econòmic, mediàtic, social… i en un moment donat, controlar el territori.

La independència de Catalunya no consisteix en que un organisme de la ONU reconegui que el referèndum va ser legal. Consisteix en que el poder deixi d’estar en mans de les forces d’ocupació i passi a estar en mans del poble català.

Doncs res. Si l’Emmerson ho ha dit ja podem seure tranquils a esperar el nostre neixement. Amb tot, i sense voler espatllar-li a ningú aquesta gènesi anunciada amb precisió d’eclipsi lunar, algú pot dir què se’n farà d’aquest govern a l’exili el dia que hi hagi eleccions i el president de la Generalitat deixi de ser un fidel comandant nomenat per Puigdemont? Quina rellevància tindrà si un dia es talla el fil entre govern autonòmic i casa de la república perquè, posem per cas, ERC guanya les eleccions, ja sigui sola o mal acompanyada? I no només en termes de la seva nul·la influència en les decisions del govern català, sinó fins i tot a nivell simbòlic, si un govern votat i teòricament independentista no li reconegués cap representativitat. El més calent és a l’aigüera.

“Però tant hi fa, no crec que ningú no es capfique pel matís.”
Doncs el Prof. Dr. Schönberger sí que s’hi ha capficat!

“Attorney Ben Emerson, representing the case brought against Spain by the legitimate Catalan President before the United Nations Human Rights Committee, said that he was experiencing the’birth of a nation’; he was obviously not aware that Catalonia was one of the’old’ nations of Europe and that the history of Catalonia began in the Middle Ages. If he had meant by the English term’nation’ the meaning’state’, he would also have been mistaken, since then October 27, 2017 would have to be set. But he seems to have felt that an event of world history is taking place before our eyes that will change not only Spain, but the whole of Europe, and that one day it will go down in history as the “Catalan Revolution”.
https://www.change.org/p/12429466/u/23072988

Penso igual que en Ramon i en Victor.

Si només sabem acceptar un judici i anar a tocar la gralla a la paret de la presó, es que estem sonats.

Si només sabem anar a increpar el jutge mentre sopa a l’empordà expressament per provocar, i nosaltres allà esperant que ens tiri un troç de pa, es que estem encara amb bolquers i cagats.

A les properes generals espanyoles, guanyarà la dreta i l’ultradreta simplement per estar més financiada. Tot s’agreujerà per nosaltres simplement per escarmentar-nos de per vida.

Per tant, si no moguem el cul, si no ens ajuda algú amb exércit que posi a caldo aquets neonazis del carrer i ens financï els primers mesos (i se m’acut un país de collons per aquestes tasques tal i com em deia un amic el divendres el vespre), ens queda molt per sofrir i molta feina a fer, comencant pels botiflers empoltronats al PdCat i a ERC.

Aqui hi ha un objectiu per nosaltres: fer un nou Estat.

Aqui hi ha un gran objectiu per ells: destruir el president Puigdemont, el líder.

QUIN FINAL PODEM TENIR Si NO?

En la línia de molts catalans que si veuen tan alt i poderós al nostre veí és perquè ells estan agenollats, les paraules d’ Emmerson s’han de deslluir perquè tenen l’optimisme de l’ignorant, del de fora que no sap res d’aquí. Surten els “sí però…” i aquí les mil i una febleses. Estem parlant del final de tot plegat, de com pensem que acabarà la contesa.

Jo estic amb la perspectiva que apunta Emmerson, perquè això no té aturador i tenim les de guanyar (no serà fàcil ni ràpid), perquè si no, només contemplo la derrota com aniquilació total de Catalunya i això avui amb un estat espanyol a la desfeta, no és pas creïble.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Albert Miret. A mi també m’ha passat d’esborrar-se’m tot el comentari a mig fer. Et passo un editor-corrector on pots escriure: https://www.softcatala.org/corrector/

És clar que des de fora es veu molt bé la situació: ara ens coneix tot el món (tot i que no saben que som una nació molt antiga de Europa i s’hauria de fer pedagogia en aquest sentit), hem demostrat que hi ha un govern legítim a l’exili amb Puigdemont al capdavant, que el President Torra té la funció de negociar la separació (i això es veurà clarament quan la Crida s’hagi consolidat i convoqui eleccions republicanes o alliberi els presos abans de ser portats a judici). El momentum que estem esperant és aquest: data de judici i proclamació d’Independència dins i fora, a la vegada. No ens angoixem, abans de desembre ja serem una República en marxa. Calculeu que per cap d’any li tanquen l’aixeta de moneda-deute/fiduciària al Reino de Ñ i amb la nostra sortida quedaran amb el cul a l’aire.

Construir una il·lusió a partir d’una frase dita en un moment d’eufòria, tot i què el que la diu és un Senyor tan solvent, em sembla senzillament exagerat. La conclusió final, el naixement d’una nova nació si no s’alliberen els presos i el retorn dels refugiats … em sembla un raonament molt i molt feble. La nostra nació no depèn dels presos i refugiats, no ha de néixer, ja ha nascut i l’estat espanyol ho sap. El que hem fet fins ara i el què farem provocarà més presos i exiliats. Estem travessant un desert, no fem cas dels miratges. Sabem a on anem, no ens entretinguem. L’estat espanyol sap que ja som masses per tornar enrere, cada volta serem més, quan arribi la llibertat per tots, també arribarà pels presos i exiliats. Això ho fem tots junts. Com deia Raimon: Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg, de gent sense místics ni grans capitans, que viuen i moren en l’anonimat, que en frases solemnes no han cregut mai.

Gràcies pels seus mots, Bonifàcia Córdoba, jo també la segueixo tot el que puc.

No es cregui, jo també, sóc optimista, però d’un optimisme que es vol realista: no hi haurà llibertat sense topada i em fan por tots -que són molts dins les files de l’independentisme- que volen evitar a tot preu o ajornar un màxim la inevitable topada.

No sé, no sóc tan intel.ligent per endevinar-ho, quin serà el millor moment per plantejar l’envit a l’Estat espanyol, però voldria veure signes inequívocs que aquesta és la intenció, encara que sigui per d’aquí uns mesos i no demà mateix, i malauraudament des d’ERC i el PDeCAT no és aquest el “missatge”: el sentiment, la inspiració, l’ànim que m’arriba.

Reconec que en termes generals m’he tornat molt desconfiat amb les visions “mecàniques” de la realitat (oportunismes, tàctica, estratègia, etc.), ja que massa sovint s’han fet servir com subterfugis i cortines de fum per desmobilitzar-nos.

En paral.lel, sempre he cregut que la millor i l’única escola per accedir a la llibertat algun dia és la lluita, la convicció, la fe en l’instant present, ja, ara . Si comences a fer dependre, a condicionar el que fas (i penses i sents) al que creus que fan o faran (pensen, pensaran senten, sentiran) els altres, no pots evitar de caure en una mena de paràlisi esquizofrènica.

Hi ha qui pretén fer de guaita agafant-se els prismàtics sempre per l’extrem que empetiteix la realitat fins a fer-la coincidir amb el desig, o fins a reduir-la al nivell analític que s’és capaç de digerir. També hi ha qui converteix les preguntes en el problema, quan el problema real és la manca de respostes. Més enllà d’analogies terapèutiques, metàfores de trens, processos sense aturador, pronòstics optimistes o voluntaristes fonamentats en res més que en la (bona) fe del “jo sí que crec que”, “ho tenim a tocar”, “total confiança en”, “comparteixo tal o qual vaticini”, o en l’anar enumerant errors de l’estat que finalment minven la seva credibilitat en determinats escenaris, però en cap cas el seu poder real (policial, militar, propagandístic i judicial intern), es troba a faltar alguna explicació lògica i rigorosa sobre què o com es preveu que es podrà capgirar la desfeta actual perpetrada pel 155, l’amenaça de reproduir-lo, els empresonaments, l’exili i la franca reculada d’algunes de les forces que teòricament proclamaren una república el 27O. Una república que, a tenor de les propostes polítiques, l’obediència absoluta i els pactes que proposen alguns del govern ‘efectiu’ actual, és ben evident que no s’han cregut mai.

Ara per ara, l’única via que veig versemblant (corregeixi’m qui a més d’aventurar genureflexions vulgui argumentar des d’alguna mena de plausibilitat lògica), és una a mig-llarg termini basada en una desfeta econòmica d’un estat en runes que, mica a mica, anirà entrant en una crisi no conjuntural, sinó pròpia i de llarguíssim abast, amb la fallida del sistema de pensions, de les prestacions socials i del deute internacional.

Tret d’aquest escenari de fallida i col•lapse al qual previsiblement s’anirà tendint els propers anys, parlar de divuit mesos o de cinc anys, sense explicar què, qui i com es preveu que voldrà i podrà forçar l’estat espanyol a acceptar l’autodeterminació (un precedent que no interessa a molts estats) o, si més no, un referèndum acordat, és pur tertulianisme. Perquè o bé es preveu i s’aposta per un envit popular contra l’estat d’enormes proporcions amb desobediència generalitzada i mantinguda en el temps (recuperar allò que se’ns va sostraure el 27O), o bé es té confiança en què la UE, fora de tot pronòstic, forçarà l’estat espanyol a convocar un referèndum. I en aquest cas encara caldria veure com ens ho faríem per evitar les trampes censals que es van fer en el cas del Quebec i que, tractant-se d’Espanya, ja podem imaginar que es multiplicarien a molts nivells.

La possibilitat de l’alçament popular sembla més realista que el segon escenari, sempre i quan es plantegi i planegi com a acció i no es confiï a la Grossa d’una reacció espontània a alguna decisió de l’estat espanyol, com sembla apadrinar la tesi de les sentències. Bàsicament perquè si no hi ha hagut revolta davant dels empresonaments, exilis, ciutadans denunciats i imputats per tallar vies o explicar coses a classe, enderrocament d’un govern legítim, intervenció absoluta de tots els departaments i l’autonomia dels catalans, prohibició d’aplicar els resultats d’unes eleccions forçades pel mateix estat, atacs feixistes a diari amb total impunitat, etc., aleshores la via reactiva esdevé una via que s’esgota i esbrava en quatre improperis a la xarxa revestits, a molt estirar, de pretensions de sagacitat.

Així que més enllà d’optimismes o pessimismes (predisposicions personals de gran influència a l’hora de fer la digestió), el que caldria mirar d’explicar són les possibilitats i els desllorigadors reals que es contemplen en el context actual des d’una anàlisi lògica de tots els factors o, pel contrari, explicar la manera de forçar un context alternatiu en el temps que permeti vies ara per ara implantejables. Perquè si tota la confiança es fonamenta en el fet que l’estat espanyol vagi quedant retratat hi ha males notícies: l’estat espanyol porta segles retratat sense que això al poble català l’hagi servit mai el més mínim.

Totalment d´acord Vicent. Ben Emmerson és un bèstia com a advocat en drets humans. La importància de les causes que ha defensat li fan tenir una visió molt més propera de la “real politik”, i dels processos que s´esdevénen gràcies o per culpa d´aquesta. Ha estat obligat a tenir trobades de primer ordre amb tot tipus de personalitats, i negar que la seva visió de les coses és obligatòriament més oberta i realista que la nostra, sería una estupidesa o un excés de vanitat que no ens convé per res. D´aquí que comparteixi l´optimisme de l´editorial, donant ènfasi a paraules que no vénen d´un llarenaqualsevol (com molt bé ha descrit en Vicent Partal), que tota la seva visió de la política i la justícia internacional vé de les informacions que li dónen els seus sequaços al café del costat del Tribunal Suprem o mitjants afins, i que estic segura que li estalvien molts disgustos, perquè no agafi por i segueixi tirant pel dret en nom de la sacro-santa causa.

Aquí a Catalunya, tot i que mirem Europa amb una mica més d´atenció que a la resta d´Espanya, perquè al no tenir aquest component imperialista ens fa ésser més humils com a societat i per tant sempre procurem aprendre de qui ens porta avantatge en això de viure en democràcia, també vivim en una bombolla mediàtica ens agradi o no. Recordo els atemptats yihadistes del metro a Madrid 11 de març de 2004. Jo vivía a Escocia per aquells temps, i a les 9.00 del matí, esmorzant, la directora del lloc ón treballava em va explicar el que havía passat i com no podía ser d´una altra manera, em va donar els condòls per la part que em tocava. De tot el que havía passat, el que més asturada la tenía, és que José Maria Aznar i tots els mijants de comunicació arreu del païs dèien que era ETA. I ella em va explicar amb tot tipus de detalls, perquè era impossible que fós ETA, ja que no era el seu modus operandi, a banda que els yihadistes ja l´havien reivindicat. Ja existia internet, però una setmana després tot i els esforços dels que vivíem fóra i trucàvem dient que els estàven enganyant, aquí encara hi havia dubtes, perquè la versió oficial no havia canviat. Aquell día em vaig adonar, que “alguna cosa passa amb Espanya, de la que també en conseqüència, en pateix Catalunya”.

Les picabaralles entre partits, els contínus símptomes del síndrome d´Estocolm que dóna la política catalana, el petit perfil dels nostres polítics que comença a trencar el President Puigdemont, etc., no cal que ens facin tenir compassió per nosaltres mateixos, però si que ens han d´obligar a fer un esforç en alçar la mirada sense por, que qualsevol que s´ho mira dés de fora, entén que al S. XXI, no hi ha cap Estat que pugui mantenir segrestats més del 47% de la seva població massa temps sense trencar-se ell mateix per la meitat. No cal pensar en apocalipsis econòmiques per entendre que els Estats s´esforcen en protegir els drets humans, civils i polítics, no perquè siguin més bons que Turcs, Espanyols o Polonesos, si nó perquè és el més pràctic, productiu i positiu per ells mateixos, en l´etapa que els ha tocat viure. Així que sí, Espanya va decidir convertir un fet polític en una guera judicial. Qui la guanyi decidirà. I la guanyarà Catalunya. No caldrà que Estrasburg ho ratifiqui, cada victòria, posa a l´Estat un graó més avall en la lliga dels Estats democràtics, que Europa necessita pel seu propi projecte, i un graó més amunt a Catalunya en demostrar que no només ens interessa als catalans, si nó també als propis europeus que la República Catalana es faci efectiva legalment. Endavant les atxes que tenim una tardor que no podem desaprofitar. El nostre paper seguirà essent clau per acompanyar els arguments dels advocats. Demostrar que hi seguim essent, i que no només no defallim, si nó que la nostra determinació és encara més sòlida i més ferma que ahir, és essencial. Visca la República Catalana!

L’estat espanyol és un “paripe”, en els moments clau no va fer les reformes que calien i ara li està petant tot. Amb Catalunya ha intentat l’aniquilació repetidament i no ho ha aconseguit, més aviat al contrari, l’elefant cada vegada és més grand i fort, totes les armes que ha utilitzat en contra nostre se li estant tornant com un boomerang, ha cremat totes les armes dels que no tenent la raó…ara nosaltres Cat som més forts que fa uns mesos…ells solament tenen l’opció de negociar una capitulació que no els deixi a la ruïna…i nosaltres simplement hem de negociar dur amb convicció i fermesa i quan ho tinguem tot lligat donar el cop definitiu…l’estat espanyol s’ha passat de frenada amb Catalunya i ara ja no té capacitat de resposta…la ùnica cosa que pot fer és lliurar-se el millor que pugui d’aquest embolic i ridícul monumental en el que s’ha ficat….al club de la UE tampoc l’interesen socis indesitjables com l’estat espanyol…Doncs està endeutat fins les celles i si no gestiona bé el tema Cat pot entrar en fallida i a més ha iniciat una deriva antidemocràtica que a la UE l’incomoda molt. Per tant, fermessa, collem-los i esperem el nostre moment…de moment no anem malament…els de fora estan fent la feina de primera, ara falta que els de dins és possin les piles

I si prenguéssim exemple dels taxistes ? Home! Ja sé que no és el mateix negociar amb el Ministeri de Foment que amb el Ministeri de la Constitució però la veritat és que els taxistes en un pispás han bloquejat Barcelona i els han rebut amb catifa sinó vermella sí rosada per parlar en la Cort del Regne.

Han paralitzat la ciutat i les ciutats, amenacen amb paralitzar el país (l’economia) i, de sobte, se’ls comença a escoltar. De fet el seu lema és: “O s’arregla o hi ha guerra”.

I si prenguéssim exemple dels taxistes, I ens deixarem de bajanades com la que ara, sembla ser, via el de Podemos Balear dient que el Rei vol establir ponts ?

Jo segueixo pensant que l’enemic està en les files de l’Interior. Quan a Francisco Franco , durant la Guerra Civil, un periodista li va preguntar quin de les quatre columnes anava a entrar la primera a Madrid, va contestar que la Cinquena.

Que no ocorri el mateix ! Perquè seria imperdonable.

No és el temps dels partits polítics, és el temps del projecte comú, el projecte que Catalunya es proclami una República independent de l’Estat Espanyol. Per què? Perquè té dret a això.

No deixem als partits polítics marcar-nos els temps perquè els seus temps són els de els seus interessos partidistes i inter-partidistes.