21.02.2016 - 22:00
|
Actualització: 22.02.2016 - 00:42
Carles Castro és un periodista de ‘La Vanguardia’ conegut per la seva tasca d’anàlisi en base a l’estatística, especialment electoral. Fa molts anys que interpreta la situació política fent servir eines estatístiques en un treball que no sempre és encertat, però que normalment és molt interessant.
Aquest diumenge, amb tot, Carles Castro ha comès un greu error a ‘La Vanguardia’, error consentit i impulsat per la direcció d’aquest diari de Barcelona que ha dispensat els honors dels titulars més grans al lamentable article titulat ‘Només 32 dels 135 diputats del parlament porten algun cognom dels més freqüents a Catalunya’.
Castro i ‘La Vanguardia’ han analitzat en aquest text quina és la relació entre els cognoms més freqüents al país i la dels cognoms dels diputats al Parlament de Catalunya. Una anàlisi que podria ser una curiositat si no fos pel to emprat i sobretot per la frase final, on el periodista es pregunta a partir dels cognoms, i com qui no diu res, sobre si la classe política catalana és representativa: en realitat vol dir sobre si Junts pel Sí és representatiu.
La pretensió de Castro és, segons que afirma, intentar d’entendre com ‘es recluta’ la classe política catalana. Inventar-se una trama tan complexa per a explicar-ho és terrible perquè tot plegat en realitat és ben senzill d’explicar. L’element determinant per al ‘reclutament’ de diputats és la voluntat popular expressada a les urnes. I, d’això, se’n diu democràcia. No cal fer tantes voltes. Per exemple, ‘La Vanguardia’ va fer campanya obsessivament i descarada en favor d’un senyor que es diu Duran i Lleida, però la ciutadania es va negar a donar-li els vots necessaris. Per això no ha estat reclutat, no pas pels cognoms.
Insinuar que un diputat no és representatiu per culpa del cognom és una bestiesa intolerable, un menysteniment insultant de la pràctica de la democràcia i un flirteig amb el racisme indigne en qualsevol país europeu. El text de Castro és un pamflet etnicista absolutament inaudit en aquest país i per això mateix preocupant. Un diputat és representatiu en la mesura que el vota la gent i perquè el vota la gent. O pretén dir Castro que les eleccions al parlament no són democràtiques? Insinua que els vots no han de ser l’element determinant?
Amb l’estatística, no tot s’hi val. ‘La Vanguardia’ podria haver fet la mateixa estatística identificant quants obrers de la metal·lúrgia són diputats o quantes vídues o quants homosexuals o quants fumadors de tabac o quan lectors de poesia o quants ex-militars. Però cap d’aquestes estatístiques no seria tan absurda i perillosa com la que va oferir ahir. Perquè fent servir de la manera que ho fa els cognoms, allò que Castro intenta és deslegitimitzar el resultat de les eleccions, i sobretot el partit guanyador. Intentant afirmar, sense cap vergonya i contra qualsevol indici de la realitat, que la major part de la població de Catalunya ben bé no seria catalana i tanmateix seria tan idiota per votar els pocs catalans de soca-rel que hi ha.
És un discurs ultraminoritari que a Catalunya només fan els extremistes més radicalment espanyolistes. Ningú més. I la cosa té per això molts bemolls. Qui és Castro per a decidir que un López és menys català que un Puig? O qui és Castro per a decretar des de la seua trona que tots els Martínez estan contra tots els Reguant? O es pensa Castro que tots els Pérez han de votar el que ell diga? Segons el seu article, Junts pel Sí és el grup menys representatiu de tots els que hi ha al Parlament de Catalunya. Però com explica aleshores que Junts pel Sí haja estat el primer partit en la història de la democràcia que guanya en totes les comarques i en 907 municipis dels 972 de Catalunya, incloses totes les capitals de comarca? Si tan poc representatiu fos, no li sembla que hauria obtingut un resultat menys contundent?
Tot això no és, tanmateix, innocent. Això que Castro presentava ahir com un imparcial estudi periodístic, no ho és pas. El diari ‘La Razón’ va fer una portada delirant el 24 d’agost passat recollint ja aleshores el que definia com un estudi de Sociedad Civil Catalana que explicava amb tot detall això mateix que ara explica Castro. Amb la mateixa intenció. I des del mateix agre ressentiment.
