Un temps espatllat

No sé si hem perdut mai el temps de vista. No perdre el temps, sinó perdre’l de vista, i en lloc de perdre’l, de malgastar-lo, que de cop i volta deixi de tenir sentit tenir-lo present perquè no hi ha temps, perquè el temps s’atura i no passa, no el veus perquè no hi és. Això vull dir quan parlo de perdre el temps de vista.

“És divuit de novembre. Cada nit, quan m’estiro al llit de convidats per dormir, és divuit de novembre, i cada matí, quan em desperto, és divuit de novembre. Ja no espero despertar-me i que sigui dia dinou, i ja no recordo el disset de novembre com si fos ahir.” És Solvej Balle a l’inici, a la pàgina 9, d’El volum del temps I (traducció de Maria Rosich, Anagrama, 2024). Aquest u en números romans vol dir que El volum del temps tindrà set volums, i després d’haver llegit el primer tinc clar que Balle és capaç d’omplir sis llibres més de temps espatllat, de divuits de novembre, el que no tinc gens clar és com ho farà, perquè amb el primer volum de la sèrie ja ha superat les meves expectatives. 

En la literatura s’ha explorat i inventat molt el fenomen de la repetició, però crec que Balle fa un pas més, i potser amb aquest primer volum encara trepitja territoris coneguts de l’absència de temps, però tot apunta que en els següents llibres el personatge de Tara Selter, venedora de llibres antics i rareses, assolirà fites noves dins d’aquest territori del no-temps que ja no és ni no-temps, sinó més aviat, com en diu ella mateixa, la Tara, que és qui escriu, qui ens escriu, temps espatllat. Hi ha una ruptura del temps i només la viu la Tara. La resta de la gent viu en un etern divuit de novembre que per a ells és el primer i únic divuit de novembre. I la Tara és l’única que el reviu una vegada i una altra, 365 vegades en aquest primer llibre. 

Estic parlant d’un llibre de ciència-ficció? La pregunta és obligada, i no ho hauria de ser, i Solvej Balle farà que no ho sigui. És ciència-ficció però no és allò que molts s’imaginen que és la ciència-ficció, i diria que amb això juga l’autora. És com si, parapetada darrere del personatge de Tara Selter, ens digués, ara us faré llegir ciència-ficció, però us faré dir que és alguna cosa més que això, el que llegiu, i dient això no només traireu la ciència-ficció, sinó tota la literatura, perquè us faré perdre el gènere de vista, el gènere de la ciència-ficció, a partir d’un personatge que perd el temps de vista i arriba per capgirar-ho tot, començant pel concepte de gènere i de literatura que tenen alguns. 

“Ens hem acostumat a viure sense sentir vertigen cada matí, i en lloc de bellugar-nos amb cura i en silenci, constantment meravellats, ens passegem com si no hagués passat res, ens prenem les anomalies com la cosa més normal del món, i ens agafa vertigen si l’existència es mostra tal com és: improbable, imprevisible, anòmala.” A la Tara l’existència se li torna tan previsible que passa per tot d’estadis, de la meravella al fatic, de la sorpresa al tedi, de l’angoixa a l’acceptació, i hi passa no per no tornar-hi a passar, no estic descrivint camins d’una sola direcció, no estic descrivint camins que faci un sol cop. 

“En general, la porta es torna a tancar. Ha estat un error de percepció. L’anomalia rep una explicació natural, algú no ho ha vist bé o no se’n recorda bé, s’ha confós, ara no saps quin dia era, el que havia desaparegut reapareix, el que no s’entenia acaba quedant clar, era una al·lucinació o un descuit, era un somni o un malentès, el món recupera l’ordre, el vertigen desapareix, pots respirar alleujat. Però aquest cop no.”

Subratllo “aquest cop no”, imagino la Tara subratllant-lo, amagada a l’habitació de convidats de casa seva, perquè no es veu amb cor d’enfrontar-se eternament a un Thomas que viu el divuit de novembre per primer cop fins que ella li explica, una vegada i una altra, que ella el viu repetidament. Amagada a l’habitació de convidats perquè s’ha après tots els passos, gestos, anades i vingudes del seu marit per la casa, i sap que no entrarà en aquella cambra en tot el dia divuit de novembre. 

Què fas si se’t repeteix sempre el mateix dia i ets l’única a qui li passa? Si no ho pots compartir amb ningú que pugui recordar-ho més enllà de les vint-i-quatre hores que dura el dia? Si l’endemà torna a ser el mateix dia i sembla que la majoria de coses tornen a ser al mateix lloc? Què se t’acut que podries fer si tinguessis aquest… poder?, aquesta… oportunitat?, aquest… problema? Experimentes? Busques esquerdes? Descanses? T’obsessiones? Explores noves aficions? T’abandones? Per quines fases passes? Qui ho sap? No és estar tancat, no és tenir un temps limitat, és tot el contrari i alhora va prenent forma de condemna. És un temps que no s’escola. Però el teu cos sí que viu el pas del temps. I el significat que té la paraula tara i que fa créixer encara més el relat en català, sense que l’autora, danesa, ho sàpiga. 

Però les coses no totes tornen a lloc. N’hi ha que no. Quines? Per què? “Era com si les coses dubtessin, com si vacil·lessin, com si fessin equilibris entre les possibilitats del temps, al límit entre un temps que avançava i un temps que retrocedia.” Llegeixo Balle i em ve al cap Georges Perec i la seva temptativa d’exhaurir un lloc. Balle exhaureix el temps. Viure 365 vegades el mateix dia és exhaurir-lo i alhora no s’exhaureix, que hi torna i hi torna. I a més aquell número u romà et diu que això no s’acaba aquí. 

Perquè si el dia es repeteix, aviam, per què ho fa? Fins quan ho farà? Això ho pots saber, mentre passa? Pots mirar d’esbrinar-ho? Pots esperar que un dia deixi de passar, que un dia arribi per fi el dinou de novembre? I mentrestant, com has de viure el dia divuit? Com una repetició? Com un convit a no repetir-te? “No he trobat la manera de sortir del divuit de novembre, però he trobat camins i senders al llarg del dia, passatges estrets i túnels per on puc transitar. No en puc sortir, però m’hi puc ficar.”

Si la teva vida ara és un dia que es repeteix, no pots… conrear res, per exemple. I la Tara té un hort, amb el seu marit. “No germina ni arrela res. Les meves estacions han desaparegut. Els dies no produeixen res. Passen i prou.” I el temps, el meteorològic, també és sempre el mateix, plou i para de ploure sempre a la mateixa hora. “El cel és segur”, això escriu la Tara, i observa les estrelles i els núvols, que no li fallen, que no s’acaben, que són sempre els mateixos i de moment li donen la seguretat de la repetició. Però la repetició també et dóna inquietud i desesperació. I per aquí va Solvej Balle, hi va i hi anirà, i només puc esperar el volum dos, i el tres i tots els que vindran fins a set, amb ganes de veure com exhaurirà aquest temps espatllat, cap a on anirà sense anar enlloc més que aquell dia, el divuit de novembre, que com a lectora no vull que pari mai de repetir-se, en aquest temps espatllat.