Un tanc pintat de rosa

Duien nassos vermells de pallasso i quan va ser l’hora se’ls van posar. Roba vella. Pots o poals manerosos plens de pintura. De pintura rosa, perquè així és com volen vestir metafòricament el món: de color rosa. I van entrar al recinte firal amb els nassos i amb els poals i amb cartellets de lemes explícits (tan evidents que potser diries que ja no cal, fins que t’adones que sí, que sempre): “La guerra no és un joc”, “les armes no eduquen”.

Eren un grup d’activistes (petit, per no cridar l’atenció) que es van situar estratègicament a tocar d’un tanc de l’exèrcit espanyol. Mentre uns quants anaven desplegant els cartells, dues de les persones acomboiades s’hi van enfilar. Serioses. Decidides. Ràpides. Un cop al cim de l’antipàtica baluerna, van treure els pots de les bosses, els van alçar i, patatxap, se’ls van abocar a sobre. Pintura espessa regalimant pertot. Pintura espessa i ben rosa. Rosa xiclet. Rosa alegria. Rosa preciós. Rosa, que l’amor s’hi posa. Rosa i rosa i rosa, perquè la sola visió de tant de rosa ja treu de polleguera la casposa caricatura d’homenia que representen les posturetes dels militarots de ponent.

Ells, els militars espanyols, per cert, completament descol·locats, no van saber què fer ni com reaccionar ni res. Els activistes van aguantar estoicament la posició de resistència passiva durant pràcticament un quart d’hora. Quan van arribar-hi els municipals, van baixar del tanc tunejat. Les fotos, els vídeos, la reivindicació, tot estava fet. El missatge era claríssim: no, això no és normal i, per tant, no passarà com si res no passés.

Perquè sí que passa.

Passa que a València, a l’Expojove, que és la fira de Nadal que l’ajuntament dedica a la infantesa i la joventut (la que “torna aquestes Nadals”, segons la seva pàgina web: sí, efectivament, provar de navegar-hi ara en la versió valenciana és un autèntic malson o, més exactament i més directament, un insult), a l’Expojove, deia, hi han plantificat de nou els tancs de l’exèrcit espanyol. N’havien sortit durant els governs de Joan Ribó (l’exèrcit, val a dir, hi romania, però amb la propaganda circumscrita a rescats i coses per l’estil: sense el maleït cercle de canons) i, ara que el pacte de PP i Vox ha col·locat María José Català a la batllia, de seguida hi han tornat. Com qui posa els collons damunt la taula. Damunt la taula de joc dels infants. Aquest barroer, fastigós, inacceptable exhibicionisme.

I no, en una fira per a infants no hi ha d’haver canons, propaganda, ostentació, trivialització de les armes; tancs presentats com una joguina per a criatures, vine, entra-hi, dispara, ha-ha-ha; la guerra funesta, la guerra terrible així banalitzada.

És gravíssim, això que ha perpetrat el govern de María José Català, i són tristíssims els seus intents de justificació, quan l’evidència feta visible per la pintura rosa li va posar al davant els micròfons oberts a les declaracions: que si els servidors públics i que si les persones que ens cuiden i que si algun altre sintagma que soni bé i que puguem entaforar aquí perquè sí i encara que no faci referència als sanitaris ni als mestres ni a ningú que s’ho mereixi sinó als tancs, al respecte i la consideració que es veu que hem de tenir envers els tancs convertits en joguet a l’Expojove.

(I qui diu els tancs, diu les banderotes franquistes que es venien al mateix recinte perquè la canalla hi jugués també alegrement: la rojigualda, la gallina, els canons, amiguets retrobats.)

Per això és tan important, tant d’agrair, l’acció dels antimilitaristes a Expojove. Per mostrar que no és obligatori resignar-se a la regressió, per recordar la capacitat de la desobediència civil a l’hora de qüestionar les coses que es presenten com a inevitables i que resulta que no ho són, per evidenciar, també, la força de la ironia, de l’ús intel·ligent de l’humor a l’hora de treure a la palestra els temes dels quals resulta que hem de parlar, les coses que resulta que s’han de canviar.

Les que hem de fer que canviïn.