Un suc de Jacson

Ahir, 23 de juliol de 2016, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) va fer vuitanta anys. Aquest partit de partits fou creat el 23 de juliol, pocs dies després de l’esclat de la guerra de 1936. A casa nostra, n’hem tinguts pocs, de partits com el PSUC. Pocs partits com aquest. Un dels més importants del segle XX, segur. D’entrada, va ser el partit antifranquista per excel·lència. Respecte. Durant dècades, sota Franco, els organitzats eren ells. La clandestinitat eren ells. Els torturats també  eren ells. I de Vázquez Montalbán a Josep Termes, milers de militants van greixar una maquinària que ahir va arribar esllanguida a vuitanta anys. Tan esllanguida, de fet, que per a la meva generació, i ja no et dic els de més avall, el PSUC és com si no existís: només en sabem les cares d’ICV, el partit on van anar a parar gran part dels seus dirigents. Però el PSUC, sens dubte, ha estat un dels grans partits del segle XX català.

Com tots els partits monstre, coses grosses, enormes, el PSUC també té una cara fosca, almenys per a mi. I és la seva tendència a l’status quo. Molt d’esquerres, però a l’hora de la veritat status quo. Aquesta seria la crítica. El tema d’aquest article, de fet, i en cap cas, el resum del PSUC, que és molt més complex.  Respecte.

Sigui com sigui, això que dic, Andreu Mayayo ho explicava en positiu en aquesta interessantíssima entrevista de Narcís Figueras a VilaWeb: el PSUC ha estat el partit d’ordre. No puc estar-hi més d’acord: status quo per la vena. Durant la guerra de 1936, sens dubte, aquesta va ser la idea que va moure el PSUC, i tanta altra gent: guerra sí, revolució no.

La revolució, un dels episodis menys estudiats, ensenyats i sabuts de casa nostra. Un dels grans secrets, de fet: els avis no només van fer la guerra, alguns van fer la revolució. Una revolució anarquista poc reconeguda a casa nostra, i que va tenir grans enemics, com els feixistes de Franco. Però també grans enemics, com els militants del PSUC. Els qui van participar en l’intent revolucionari, també des del govern, van ser els anarquistes de la CNT, la gent del POUM o fins i tot gent d’ERC com Josep Tarradellas. El PSUC, en canvi, no. Al contrari. El PSUC, tot i ser d’esquerres, va atreure molta gent espantada pels aires revolucionaris d’aquells anys.

Durant la guerra, a Catalunya primer van manar els revolucionaris, després van manar ells. El maig del 1937 com a frontera. I a la Generalitat passem de tenir una aliança més o menys fallida entre Tarradellas i els anarquistes, a tenir a Joan Comorera, els comunistes del PSUC i l’URSS. Després del 1937, era evident que la guerra continuava, però la revolució  no.

Per mi no és casualitat que un dels grans revolucionaris russos, el senyor Trotski, fos assassinat precisament per un militant del PSUC, un català nascut a Barcelona, Ramon Mercader. Mercader va matar Trotski potser amb l’arma més catalana de totes: un piolet. De Ramon Mercader, us en recomano aquest article preciós de Llibert Ferri i Cristina Mas a l’Ara. Preciós és poc. Un dels noms que feia servir l’espia Ramon Mercader era ‘Jacson’. I en funest record seu he titulat aquest article.

Crec que això que ara fem els independentistes té un punt de revolució. Diria. I és precisament per això que alguns hereus del PSUC, i dic alguns, ho veuen amb mals ulls. Gent d’esquerres, hereus del PSUC, que s’hi posen totalment en contra. Per a ells, dir no a la independència és dir no a la revolució. És això el que els mou: l’ordre. Guerra sí, revolució no. És la tradició. I no tant un suposat espanyolisme, que no els hi veig, tot sigui dit.

Uns altres, que també es reclamen del PSUC, sí que s’han fet independentistes. Suposo que inspirats en els anys del PSUC a l’antifranquisme. Molt diferent del PSUC de la guerra. Que el PSUC són molts anys, moltes cares i moltes tradicions.