Un segle de les independències sorgides de la Primera Guerra Mundial

Aquest 11 de novembre es commemora el centenari de l’armistici de la Primera Guerra Mundial, un conflicte bèl·lic que va mobilitzar seixanta-cinc milions de soldats, va causar vint milions de morts i va implicar gran part dels estats d’Europa i del món. Una de les conseqüències del final de la guerra va ser la reconfiguració del mapa europeu, amb el sorgiment de nous estats, l’esfondrament de vells imperis i la modificació de les fronteres, algunes de les quals decidides per la mateixa població en referèndums.

Si al començament de la Gran Guerra el continent europeu es repartia en 26 estats, cent anys després el nombre s’ha gairebé duplicat, amb un total de 47 estats al Consell d’Europa, a més d’altres països àmpliament reconeguts que no hi formen part, com ara Bielorússia, Ciutat del Vaticà o Kossove.

L’esfondrament dels grans imperis
Els canvis posteriors a les fronteres només són comparables al final de la Guerra Freda, que va portar a la creació generalitzada de sistemes democràtics (inestables) i una divisió d’Europa basada en el reconeixement dels drets de les nacionalitats.

El president nord-americà Woodrow Wilson va optar per l’autodeterminació dels pobles i va impulsar la Societat de Nacions amb la voluntat d’assegurar la pau. La majoria de moviments nacionals (com els països bàltics, finesos, balcànics, caucàsics, txecs, polonesos i eslovacs) van assolir un estat propi en gran part per l’esfondrament dels imperis de les potències centrals –els imperis Austrohongarès, Otomà i Alemany– i la Revolució Russa.

Molts canvis es van fer de manera arbitrària, per interessos geoestratègics i sense tenir en compte la població. La diversitat ètnica va ser font d’inestabilitat i no va solucionar el problema de les minories nacionals a molts dels nous estats.

Un dels casos més transcendentals va ser el de la població alemanya dels Sudets, fins aleshores austríaca i que va passar a formar part del nou estat de Txecoslovàquia. Els pobles que havien ajudat els aliats (Romania, Sèrbia i Txèquia) en van sortir beneficiats, mentre que Hongria va perdre dues terceres parts del territori i la sortida a la mar.

Polònia va sorgir de la descomposició de tres imperis diferents i va recuperar la independència per primera vegada des del 1795. I Àustria va quedar com una petita part d’allò que havia estat, cedint Tirol del Sud a Itàlia, i diverses parts del territori a Polònia, Romania i Iugoslàvia. Només es va mantenir una part germànica, sota expressa prohibició de federar-se amb Alemanya.

El cercle s’estreny sobre Alemanya
Justament, l’Imperi Germànic va ser assenyalat com a principal culpable de la guerra i va haver d’assumir la responsabilitat de la majoria de reparacions. Territorialment, va perdre tot l’imperi colonial, que es van repartir els aliats, i un 13% del territori europeu, de manera que va perdre gran part dels territoris en disputa.

Un dels canvis entre estats més representatius va ser el d’Alsàcia i Lorena, que retornaven a França, després d’haver-les perdudes en la guerra francoprussiana (1870-1871). A més, durant més d’una dècada es va ocupar l’estat de Renània, una de les principals regions industrials, com a seguretat per a França i garantia de les obligacions de reparació. Renània no va ser evacuada fins al juny de 1930, quan va passar a ser una zona desmilitaritzada.

En alguns casos, la decisió es va prendre per motius polítics o econòmics. Però als antics territoris alemanys hi va haver, com a mínim, cinc referèndums. Més tard, se’n va fer un sobre l’estatus de la regió del Saar, una reclamació de França, que l’havia perduda el 1815. Va ser el 13 de gener de 1935, i un 90% dels votants va optar per reunificar-se amb Alemanya. Socialistes i comunistes, principalment, volien mantenir el territori sota l’administració de la Societat de Nacions, arran de l’auge del nazisme, i menys d’un 0,5% va voler unificar-se a França.

L’actual regió de parla alemanya de Bèlgica també va canviar de mans com una compensació de la guerra. Va ser en una votació sense cap mena de control ni garantia de vot secret, però que es va acceptar tot i les fortes crítiques.

A la frontera nord, amb Dinamarca, l’estatus de la regió de Slesvig també es va decidir per referèndum. Es van fer dues votacions, una a la zona nord, partidària d’incorporar-se a Dinamarca (75%) i una altra a la zona central, on un 80% de la població va decidir de continuar a Alemanya.

A l’est del país, prop de 54.000 alemanys van passar a formar part de Polònia, Danzig es va convertir en una ciutat lliure sota la protecció de la Societat de Nacions i es va deixar incomunicada la Prússia Oriental.

En part d’aquest territori, a les regions d’Allenstein i Marienwerder, es va fer un referèndum sobre la continuïtat a Alemanya o la integració a Polònia. Malgrat haver-hi una majoria polonesa a la regió, una part eren masurians (polonesos luterans). Les pressions alemanyes i la guerra poloneso-soviètica (1919-1921) va espantar la població per la possibilitat de ser cridats a files de manera generalitzada, cosa que va fer que votessin de manera massiva per adherir-se a Alemanya (97% a Allenstein i un 92% de Marienwerder).

Finalment, el 20 de març de 1921, es va fer un referèndum a l’Alta Silèsia, un tram de la frontera polonesa i alemanya, un gran centre industrial, amb un fort moviment autonomista, on un 60% de la població era ètnicament polonesa. En una situació tensa, d’aixecaments i enfrontaments, una majoria (59,4%) va votar per la continuïtat a Alemanya, però en alguns districtes es va votar majoritàriament en favor de Polònia. Això va portar a una partició del territori, amb dos terços per a Alemanya i un terç per a Polònia (amb el 80% de la indústria pesant de la regió).

Les independències i votacions entre els aliats
Malgrat que la majoria de canvis van ser conseqüència del repartiment dels territoris de les potències centrals, la situació també va comportar alguns canvis fronterers als països vencedors.

L’illa d’Islàndia es va convertir en un regne independent, amb una unió dinàstica amb Dinamarca, després d’un referèndum el 19 d’octubre de 1918. En aquell mateix període, tenia lloc un procés d’independència a Irlanda que portaria al reconeixement del país el 1922, malgrat continuar sota la Commonwealth i amb Irlanda del Nord sota sobirania britànica.

Finalment, a Luxemburg es va fer un referèndum sobre la forma d’estat, entre monarquia o república. La majoria va decidir de mantenir la gran duquessa Charlotte com a cap d’estat (78%), reforçant la seva independència. També es va votar una unió econòmica amb França, enfront una possible unió amb Bèlgica, però al final es va establir una Unió Econòmica Bèlgica-Luxemburg (UEBL). Fins a la introducció de l’euro, el franc belga i el franc luxemburguès tenien la mateixa paritat.

Les fronteres es mouen per la voluntat popular
Com hem vist, alguns canvis fronters sí que els va decidir la població, amb gairebé una desena de referèndums, entre els quals hi ha el de la regió de Caríntia, de majoria eslovena però fortament vinculada al territori austríac. Havien de decidir entre ser un estat federal de la nova República austríaca o passar al Regne de Iugoslàvia. La regió es va dividir en dues zones, una de majoria eslovena (70%), on primer es va fer el referèndum, i una zona de majoria alemanya.

El referèndum es va fer el 10 d’octubre de 1920, amb una campanya austríaca que remarcava els beneficis econòmics, en contraposició a una situació de caos a Iugoslàvia, el sentiment d’unitat d’eslovens i alemanys de Caríntia i la promesa de situar l’eslovè al mateix nivell que l’alemany.

Per l’altre cantó, la campanya es va centrar gairebé tota en la consciència nacional eslovena, amb una retòrica antialemanya. Finalment, un 59,1% de ciutats va votar de continuar a Àustria, sense veure’s la necessitat de consultar a la zona de majoria alemanya.

També es va decidir per vot popular l’estatus de la ciutat de Sopron-Ödenburg, actualment part d’Hongria, en un referèndum fet entre el 14 i el 16 de desembre de 1921. Amb un 65% dels vots, van decidir de mantenir-se a Hongria i conservar l’alemany també com la llengua oficial. La regió de Burgenland va passar a ser un dels estats austríacs.

La creació de Turquia
A l’Imperi Otomà, una part més desconeguda del conflicte, l’acord Sykes-Picot de 1916 va repartir el territori segons zones d’influència francesa i britànica: per als francesos, Síria i el Líban; i per als anglesos, una administració directa de Palestina i monarquies aliades a l’Irac, Transjordània i l’Aràbia Saudita.

Va ser el Tractat de Sevres, del 10 d’agost de 1920, que va dur a un gran conflicte. Amb la intervenció del president Woodrow Wilson, es va crear un estat armeni, que s’afegia a la República Democràtica d’Armènia –juntament, s’havien creat les repúbliques de l’Azerbaitjan i Geòrgia–, nascuda de les cendres de l’Imperi Rus. Alhora, es va formar un estat autònom del Kurdistan, i la part europea i la regió d’Esmirna havien de passar a Grècia.

El tractat va ser acceptat pel govern otomà, però va fer que els nacionalistes turcs s’aixequessin en protesta, amb Kemal Atatürk al capdavant. Començava la guerra de la independència turca, enfront d’armenis i grecs, la qual va comportar la renegociació de les condicions amb els aliats i l’establiment de la República de Turquia el 29 d’octubre de 1923.

A conseqüència d’aquests fets, també hi va haver l’intercanvi d’uns dos milions de grecs d’Anatòlia i turcs de Grècia, que van ser expulsats mútuament dels seus territoris.

La Revolució Russa
D’on van sorgir més estats va ser de l’Imperi Rus: Finlàndia, Bielorússia, Estònia, Letònia, Lituània, Armènia, Azerbaitjan, Geòrgia i, parcialment, Ucraïna. Cal assenyalar que, posteriorment, gran part d’aquests territoris van tornar sota control rus amb l’URSS.

El primer a declarar la independència va ser Finlàndia, el 6 de desembre de 1917, considerant que ja no existia cap base legal perquè estaven units per una unió dinàstica. El 15 de novembre de 1917, els bolxevics ja havien declarat el dret general d’autodeterminació, i el mateix parlament finès va assumir tots els poders. El 22 de desembre, el màxim òrgan soviètic va reconèixer la independència de Finlàndia.

Més complicat ho van tenir els països bàltics, que en un primer moment estaven ocupats pels alemanys. Posteriorment, tant Letònia com Estònia van haver de mantenir la independència en una guerra contra els soviètics, amb l’ajuda del Regne Unit i l’Exèrcit Blanc, que va portar finalment al reconeixement amb els Tractats de Riga i de Tartu, respectivament.

Pel que fa a Lituània, durant la guerra poloneso-soviètica, els polonesos van capturar la capital lituana, Vílnius, de les mans soviètiques, de manera que la ciutat va ser incorporada a Polònia i es van trencar les relacions fins al 1938.

La Primera Guerra Mundial i els conflictes posteriors van remodelar totalment Europa. En gran part, pels interessos dels aliats, que van portar a decisions arbitràries que encara es mantenen avui s’han normalitzat. Però també unes quantes vegades, per l’autodeterminació i la voluntat dels pobles, quan es va començar a imposar que les nacions tenien dret de decidir.

Ara fa un segle, van caure grans imperis, van sorgir noves nacions a l’escenari internacional i es va demostrar que els estats no eren, ni de bon tros, immutables.