Un sastre vigatà als Camps Elisis de la moda

Camps de Luca
11, rue des Pyramides, París
Mapa a Google

Dimarts es va tancar la XXV Setmana de la Moda de París, una de les passarel·les més importants del planeta i per on passen els grans noms del sector per presentar-hi les seves col·leccions i marcar les tendències de la temporada que ve. La Fashion Week és, de fet, la punta de l’iceberg d’un món, el de la moda, que fa dècades i dècades que va de bracet amb la capital francesa. I, en aquesta vinculació íntima, hi va aportar el seu òbol un sastre vigatà aterrat a la ciutat del Sena el 1937.

Josep Camps i Coma (Vic, 1903-Barcelona, 1993) va aprendre l’ofici durant la dècada del 1920 a la sastreria del seu pare, Ramon Camps i Anfruns, situada a les voltes de la plaça Major de Vic i especialitzada en la confecció a mida. Amb l’esclat de la guerra del 1936-1939, va optar per sortir de Catalunya en ple conflicte i establir-se a París amb la dona, Elvira Vaquer, amb qui va tenir tres fills. A la capital francesa va obrir un local ni més ni menys que a l’avinguda dels Camps Elisis, al número 55, amb el qual va començar a guanyar-se no sols la subsistència, malgrat els conflictes mundials, sinó també una fama ben merescuda en el terreny de la confecció masculina. Tant és així que, acabada la Segona Guerra Mundial, va ser l’impulsor del Grup dels Cinc, el dels sastres de més anomenada de París. El grup va néixer com una manera de reivindicar l’alta costura en reacció al prêt-à-porter, i dues vegades l’any fan una presentació comuna de les seves col·leccions.

Tal com destacava en un article la historiadora osonenca Cristina Masramon, “les seves confeccions eren les més representatives de la moda francesa” i fins i tot “va idear i donar forma a la nova silueta per a l’home” a partir dels anys 1950, amb uns nous patrons convertits en model per a la majoria de sastres del món. “La seva sastreria és una referència per als talladors i aviat crea escola, fins al punt que encara avui es parla del mètode Camps”, afegia Marcel Campà en aquest apunt ben personal al seu bloc: “Pel seu taller hi van treballar i hi van aprendre l’ofici molts dels qui acabarien formant el pinyol de la moda masculina de París durant els anys setanta i vuitanta, com Francesco Smalto, Emanuel Ungaro, Gabriel Gonzalez, Mario de Luca, Claude Rousseau, Henri Urban, Marc Di Fiore, André Guilson, etc.”

Un d’aquests era Mario de Luca, un sastre d’un petit poble dels Abruços que havia après la professió al taller del seu oncle i que abans d’aterrar a París havia passat per Roma i Milà. A la capital francesa Camps i De Luca van comprendre aviat que eren del tot complementaris: la destresa tècnica, l’esperit innovador i el coneixement de l’ofici del primer quadraven a la perfecció amb l’estil elegant i harmoniós del segon. De l’associació d’aquests dos talents va néixer, als anys 1960, la marca Camps de Luca, cridada a marcar la confecció masculina parisenca i, de retruc, mundial amb un estil alhora “clàssic i innovador, intermedi entre el classicisme anglès i el manierisme italià”, en paraules de Campà.

No és estrany, doncs, que les dues dècades següents personatges de l’entreteniment i personalitats de mig planeta es posessin a les seves mans: dels cantants Claude François i Johnny Hallyday o l’actor Louis de Funès fins a monarques de totes les latituds, del xa de Pèrsia i el príncep de Mònegue fins al rei de Jordània o el del Marroc. En aquella època, la casa de moda va atènyer la xifra de quaranta treballadors, a més dels aprenents, als antics tallers de la plaça de la Madeleine, d’on van arribar a sortir alguns anys més de mil vestits exclusius fets a mida i amb la famosa osca Camps tan característica de l’estil de tall parisenc.

En paral·lel a la tasca professional, Josep Camps no va deixar de relacionar-se amb la comunitat catalana exiliada a París. Ací i allà en trobem rastres: fou secretari dels Jocs Florals de París i president algun temps del Casal de Catalunya, dins el qual es va implicar també en Vincle (la publicació mensual patrocinada pel mateix casal), i  va mantenir correspondència amb Carme Ballester, la vídua de Lluís Companys. També va participar en el Congrés de Cultura Catalana i, a les pàgines de Le Monde, el 15 de setembre de 1964 va publicar l’article “Mitjans de fer possible una oposició política a Espanya”, en què advocava per bastir una unitat de l’antifranquisme amb vista a una successió pacífica del règim.

I una mica més: Quatre anys abans de la publicació de l’article a Le Monde, Josep Camps havia imaginat des de casa seva als Camps Elisis de París un pla per a “enderrocar el règim franquista i prendre la seva successió a títol de govern provisional i de transició”. El 1959 va contactar amb un jove barceloní, Josep Fornas i Martínez, com a enllaç a l’interior del país, i va imaginar que els fons per a finançar el complot sortirien d’un dels seus clients més rics, el príncep Moulay al-Hassan, l’hereu del rei Muhàmmad V del Marroc. La conspiració de l’anomenada Convenció pro Democràcia Hispànica (CDH), tot i uns quants mesos de preparació i de viatges amunt i avall, va fracassar als primers estadis de la trama, tal com explica amb tot detall Joan Esculies Serrat al llibre Josep Fornas, el solucionador. L’home de Tarradellas a Catalunya (2022).

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat