Un Sant Jordi espatarrant de diumenge al matí

11.00-12.00. Els escriptors comencen a signar

Començar la diada de Sant Jordi parlant amb l’escriptor de novel·la negra Petros Màrkaris fa goig: ‘es la tercera vegada que aquest escriptor grec és convidat a viure el dia del llibre a Barcelona i rep elogis d-aquells que fan caure la bava. ‘Sempre estic molt content quan em conviden a venir –explica–. Et diria que potser és el dia més feliç en la meva relació amb els llibres i és una de les festes que donen sentit al fet de ser escriptor. Es manifesta l’expressió d’amor entre el lector i l’escriptor.’ Una lectora s’hi acosta perquè li signi el llibre. Li preguntem què li agrada de la literatura de Petros Màrkaris. Ella no en dubta: ‘D’ell m’agrada tot’. Màrkaris hi insisteix: ‘És el valor de relacionar-se amb els lectors, és un fet excepcional aquesta relació. I, alhora, reforça la idea de lluitar pels valors socials en la meva literatura, també.’

Al costat de Petros Màrkaris hi ha la filòsofa Marina Garcés. Fa goig, bo i pintada per a fer els honors als lectors. Ens explica que l’any passat va ser la primera vegada que va viure la diada de Sant Jordi com a escriptora i que en va gaudir molt, com enguany: ‘Tot just fa un moment, se m’ha acostat una persona que ensenya biologia a secundària i que estava fascinada llegint un llibre de filosofia. És que la filosofia toca moltes cares, i son íntimes i intenses. Per això cada història que m’expliquen és interessant.’ També fa notar que s-hi adreça molta gent jove i que això la satisfà i li dóna esperança.

Al costat de Marina Garcés hi ha Màrius Serra. Ell, sempre ple d’ímpetu, experimentat en la relació amb la gent, ens diu que segurament la cosa més particular, l’anècdota reclamada, ja li ha passat, d’hora al matí. Encara li costa de creure-s’ho: ‘Ha vingut un noi que portava a la mà un retolador permanent i m’ha demanat que li signés el dors del seu iPad.’ Sí, és sorprenent. I Màrius Serra rebla amb ironia i bon humor: ‘No m’he atrevit a preguntar-li si era una càrrega pirata o era un ebook comprat.’

Aquests primers escriptors coincideixen amb Màrkaris a valorar la relació que permet la festa de Sant Jordi amb els lectors. A dos quarts de dotze les principals artèries de la diada (la Rambla, la plaça de Catalunya, la rambla de Catalunya, el passeig de Gràcia) ja van atapeïdes, gairebé col·lapsades. I els autors es pregunten: si a aquesta hora ja anem així, què passarà d’ací a una hora?

Al cap d’una hora les artèries de Sant Jordi ja s’han obturat. És per això que a partir de les 13.00 s’hi ha començat a tallar el trànsit rodat, fins i tot la part central del passeig de Gràcia, entre Gran Via i Aragó. El Gremi de Llibreters ha treballat molts mesos cos a cos amb l’Ajuntament de Barcelona per garantir la seguretat dels vianants sense restringir la festa. Segons que van explicar a començament d’abril, el desenvolupament de la diada es valorarà amb l’ajuntament i, amb vista a l’any vinent, s’establiran unes normes noves. Els criteris de seguretat cada vegada són més estrictes i el gremi ho valora bé.

12.00 – 13.30 De la polidesa de Maria Cabrera a les cues per a la signatura de Carles Capdevila

Ens movem i ens trobem David Cirici, premi Sant Jordi, acompanyat de l’editor Josep Lluch. Amb Lluch comentem que l’Hotel Regina no ha organitzat enguany l’esmorzar dels escriptors i que, a partir de l’experiència –amb pros i contres–, segurament caldria recuperar-lo l’any vinent, però amb una organització més institucional. ‘Que els escriptors es trobin abans de començar la diada de Sant Jordi agermana el sector i serveix de tret de sortida’, diu Lluch.

David Cirici constata que en relació amb els altres anys, portar l’etiqueta de guanyador del premi Sant Jordi es nota: és un premi molt llaminer, amb un públic. ‘No he parat de signar–diu–. I em fa il·lusió que hi ha hagut gent que ha vingut amb el llibre, que ja se l’havien llegit i me l’han comentat. És molt gratificant.’

Tornem a moure’ns i ens trobem Maria Cabrera, guanyadora del premi Carles Riba de poesia. És la primera vegada que signa. No espera pas abundància de signatures, però li agrada aquesta diada i l’encurioseix mirar-se-la des de l’altra banda. I entrar en contacte amb el lector, perquè explica: ‘Quan el llibre és d’algú altre i l’ha adoptat, és bonic entrar-hi en contacte.’ Ella escriu amb molta parsimònia una dedicatòria amb molt bona lletra, retolador negre de punta finíssima, que sembla ben bé imprès.

Baixant pel passeig de Gràcia ens trobem parades d’editors independents, la dels que s’agrupen sota el lema ‘Llegir en català’. Parlem amb Josep Maria Muñoz de L’Avenç, que ens diu: ‘Fa estona que no parem. Des de les onze. En general molts lectors se’ns adrecen sabent què volen i qui som, van molt orientats (a banda els que demanen pel llibre de la Rahola i el de la japonesa que neteja armaris).’ També conversem amb l’editor Aniol Rafel, de Periscopi, que ens explica que els lectors estan molt interessats per La gran teranyina de Roger Vinton. ‘És un llibre fora de col·lecció, perquè és una mica diferent dels llibres que hem editat fins ara. Amb tot, les propostes de Periscopi tenen la voluntat d’entendre la realitat des d’un altre punt de vista, serveixen per a explorar la identitat i els conflictes de present. Aniol Rafel ens sorprèn dient: ‘Perquè m’entenguis, els llibres de Periscopi són més de la meva mare (que és més literària) i Roger Vinton, més del meu pare.’

Continuem baixant passeig de Gràcia avall, amb penes i treballs, i arribem en un altre punt obligat d’editors independents, un tirallonga de segells que fa goig: Cafè Central, Males Herbes, Labreu, Club Editor, L’Altra Editorial, Arcàdia. Al mig, en aquell moment, el poeta Jaume Pons Alorda, enfilat dalt una cadira, recita alguns dels seu poemes. La festa és completa. Felicitem Maria Bohigas, l’editora de Club Editor, pel premi de la crítica catalana que ha obtingut Sebastià Perelló. Ella ens diu que és un Sant Jordi bonic: amb el premi, amb el film (d’Incerta glòria), amb el boca-orella de la novel·la de Per Peterson, amb l’obra de la Ginsburg que encanta tothom. Un Sant Jordi, diu, en què hi ha moltes coses que fructifiquen.

Aleshores parlem amb Marc Romera i Ester Andorrà de Labreu. Ens diuen que és un Sant Jordi de molta venda, que van començar dimecres, ja. I els volums se’ls acaben: s’ha venut molt bé La carpeta és blava d’Adrià Pujol Cruells, tot i que l’havien classificat d’assaig difícil; la poesia completa de Francesc Garriga, la poesia de Lluís Calvo i Tots els sepulcres de Pons Alorda s’exhaureixen a la parada, i la prosa de Dovlatov també té bons lectors, és clar.

Al costat de Labreu hi ha L’Altra editorial: Eugènia Broggi amb els seus dos fills, que també hi són i fan molta bondat. Moltes Lucia Berlin, moltes Maggie O’Farrell, i vigència encara d’Alícia Kopf. El bon ambient és la tònica dominant de la diada, no hi trobem ningú emmurriat. I el suport mutu dels editors independents és total. Eugènia Broggi fa de bo a la gent del segell Arcàdia, quan uns lectors encuriosits pregunten quin escriptor és el que desplega una cua tan imponent? I ella els explica que és Carles Capdevila, que ha publicat un recull d’articles amb l’editorial Arcàdia.

Al passeig de Gràcia, a la parada d’editors independents, una cua tan llarga i nodrida ens ha fet pensar de primer moment que era de turistes que volien agafar el bus turístic. Doncs no: és en Carles Capdevila. La seva editora, Montse Ingla, ens explica que el llibre La vida que aprenc, que va sortir el 6 de juny amb 18.000 exemplars, es va exhaurir de seguda i en van fer una reimpressió de 3.000 per a abastir el Sant Jordi i que hi ha una altra reimpressió en marxa de 5.000 exemplars més. Sens dubte, un dels fenòmens d’aquest Sant Jordi. Hi ha una lectora que fa tres quarts d’hora que s’espera i que ja és el segon intent. A la parada anterior no se n’ha sortit. Montse Ingla diu que sabien que aniria bé per Sant Jordi, però que l’èxit de públic ha superat totes les expectatives. I pateix una mica per Carles Capdevila. Ell, complidor i molt amable amb cada lector que li demana la signatura, també pateix per no arribar a tothom: ‘Fa por i tot, la gent que hi ha –diu–. Estic acostumat a tenir molts seguidors, però la quantitat de gent d’avui no l’esperava. És clar que aquest llibre aplega els grups de lectors que tinc: mestres, infermeres, voluntaris… La gent és maquíssima. Em diu que aprèn molt d’això que dic i m’encoratja. Però neguiteja molt no poder atendre tothom.’

13.30-14.30 L’off Sant Jordi de la Calders, on l’illa de la calma ja no viu amb tanta calma

Caminant pel carrer de Pau Claris avall avall, arribem davant el Palau de la Música i trenquem pel carrer de Verdaguer i Callís cap a l’Antic Teatre, on la llibreria Calders proposa l’Off Sant Jordi. Si l’any passat el pati de l’Antic Teatre era l’illa de la calma, enguany, aquest paradís, aquest Sant Jordi una mica secret, també s’ha omplert de gom a gom. Hi trobem la Jenn Díaz, que s’ha fet fer un tampó amb una rosa ben bonica, i en Pons Codina i  la mestressa, Isabel Sucunza, ens explica que abans d’obrir ja hi havia cua, per aconseguir la signatura del Pablo Carbonell. L’ambient de vermut o de dinar lleuger s’imposa: bon ambient, amb criatures, cerveseta i molts llibres. L’espai és immillorable, però la llibretera ens diu amb molta preocupació que el propietari de l’immoble pressiona de mala manera la gent de l’Antic Teatre i que no les tenen totes, que potser l’Off Sant Jordi de l’any vinent malauradament haurà de canviar de lloc. ‘Sigui com sigui, els responsables de l’Antic Teatre volem que l’ajuntament garanteixi que aquest equipament es continuarà fent servir d’espai cultural.

14.30-17.00 El dinar del Grup 62

Tornem a agafar embranzida per arribar a la cantonada del passeig de Gràcia amb Mallorca, a l’hotel Condes de Barcelona, on el Grup 62 organitza un dinar a peu dret per als seus escriptors, editors i amics. Quan hi arribem també hi arriba l’escriptora Pilar Rahola, que s’ha quedat sense veu. Ens diu: ‘Enguany ha estat una bogeria. Estic molt contenta perquè és el meu Sant Jordi més literari. Vull dir que una part dels lectors m’han dit que ja s’havien llegit Mariona i El carrer de l’embut. Això vol dir que tinc un coixí de lectors propi, més enllà dels articles. I això és el que vull.’ Li preguntem si té cap anècdota del dia i ens explica: ‘Una senyora m’ha dit: dediqueu el llibre a la Rosa Cendra. I jo que li dic: “Sí, us dedico La rosa de cendra, però com us dieu?” I ella: “Rosa Cendra”.’

Al dinar del Grup 62 hi hem trobat autors del nord, com Joan-Lluís Lluís, que encara no havia començat a signar, i d’una mica més avall, com el gironí i llibreter jubilat Guillem Terribes, de la 22, que ens explica que per primera vegada en trenta-vuit anys no ha muntat la parada de Sant Jordi: ‘Per evitar de torbar-me a Girona, ahir em vaig quedar a dormir a casa de la meva filla, a Barcelona. M’he llevat amb la meva néta i tots dos ens n’hem anat a signar. Però m’ha passat allò que passa quan et posen al costat d’en Cercas o la Dolores Redondo, que veus com signen ells, mentre tu res de res. I la meva néta que em deia: I que no signem nosaltres?’ Rafael Nadal també ha signat més que mai, segons que ens ha explicat, i hem conegut una escriptora i dibuixant saudita de llibre infantil, la més exòtica i, segurament, la més valenta de la festa.

17.00-18.30 Els joves autors que són el batec literari de futur

Hem volgut acabar el periple d’aquest Sant Jordi a la parada de Laie del CCCB, on Damià Gallardo ha reunit alguns dels joves escriptors que han despuntat aquest any: Tina Vallès, Carles Rebassa, Raül Garrigasait, Max Besora, Sebastià Portell i Adrià Pujol Cruells. Ací, d’anècdotes, n’han passades moltes: Tina Vallès ens ha explicat que havia signat una quarantena de llibres i que cada lector signat l’ha anotat en una llibreteta que portava. Ens ha explicat que en un moment determinat l’han confosa amb l’autora d’infantil Anna Llenas i li han fet una foto amb la filla de la parella.

Max Besora ha rebut la visita de la família tota de cop: tres oncles, una cosina i una tia política. Un dels oncles, molt lector de novel·la històrica, s’ha interessat per la novel·la del Raül Garrigasait, que s’han embalat parlant de carlins i de Solsona i han acabat descobrint que una dia àvia de Max Besora va ser mestra seva a Solsona. Un moment estel·lar que han recompensat amb set llibres adquirits d’Els estranys.

Carles Rebassa ens ha explicat que a la parada de la llibreria La Central a la fàbrica Moritz li han abocat un got ple de cervesa per sobre els pantalons i que, sortosament, no li han deixat cap taca. I Sebastià Portell venia content d’estar amb Antònia Vicens, que feia cinquanta anys que no trepitjava Barcelona per Sant Jordi.

Hem acabat amb Adrià Pujol Cruells, amb la seva veu greu i el seu posat seriós, que estava content de saber que La carpeta és blava gaudia del favor dels lectors, tot i que ell continuava assegurant, a favor de l’obra i de la literatura, que era un assaig feixuc: ‘Ara, si la gent aguanta, té premi. Hi ha petits premis escampats pel llibre, però hi has d’anar arribant. L’assaig és un gènere exigent.’ I ens hem posat a parlar d’aquests escriptors que compartien taula, que tenien una visió diferent dels autors que van eclosionar als setanta, vuitanta i noranta. Però d’això ja en parlarem un altre dia. Ara toca seure i reposar una mica, tot prenent una copa de vi.