L’èxit d’un Sant Jordi de tres dies

A primera hora, anant amb el tren de la costa, els whatsapps dels passatgers bullen d’activitat. Tothom es felicita per Sant Jordi, tot i que de roses encara no se n’hi veuen, al vagó. La mar ben encalitjada no fa prou honor a una festivitat tan lluminosa, tan de cultura, tan de carrer. Però, deixant fluir la memòria literària, surten uns versos de Joan Maragall:

Avui el mar té vint-i-vuit colors
i tot està revolt, el cel i l’aigua:
el cel brillant i blau; el vent, furiós.
Hi escotona els núvols i els empaita.
Fa voleiar banderes i blancors,
retorç i esbulla els arbres amb gran sanya:
tot són crits i sorolls i lluentors,
amb un fresseig i un bellugueig que espanta.

A les deu del matí el pati del Palau de la Virreina, seu de l’Institut de Cultura de Barcelona (Icub), a la Rambla, ja és ple d’editors, escriptors, agents, polítics i més espècimens de la festa. Durant molts anys l’hotel Regina es va encarregar d’organitzar l’esmorzar de Sant Jordi, el punt de partida on s’aplegaven els protagonistes i es feien la foto de família. L’any passat, l’hotel va deixar de fer l’esmorzar, que ja s’havia convertit en tradicional. Enguany, ha pres el relleu de l’acte l’Ajuntament de Barcelona. Al pati de la Virreina s’hi està més bé, tot és més oxigenat.

De seguida ens trobem els primers editors, Jordi Ferré i Rosa Rey, de 9 Grup, que ens diuen que estan molt animats i que tota la setmana ha anat molt bé de vendes, especialment el cap de setmana. Després, el director editorial del Grup 62, Emili Rosales, confirma aquestes bones perspectives i assegura que pot ser un Sant Jordi històric. Alguns dels llibres del grup es prefiguren com els més venuts de la jornada: el de Martí Gironell, La força d’un destí; el d’Antoni Bassas, Bon dia, són les vuit!; i també Operació Urnes, de Laia Vicens i Xavier Tedó, que pot convertir-se en el llibre més venut de no-ficció en català de la història, amb quaranta mil exemplars.

Aleshores es demana als escriptors que es col·loquin a l’escenari, com formant una coral, per fer la fotografia de família. Després el nostre fotògraf, Albert Salamé, ens confirmarà que hi ha hagut patacades per sortir-hi. No hem estat gaire al cas de les paraules de la batllessa, Ada Colau, perquè ens hem trobat l’editora Maria Bohigas, que ens diu que el Sant Jordi se li presenta bonic, exuberant. I tot seguit, confusa, mirant cap a l’escenari, afegeix: ‘Escolta’m, d’aquests de la foto no conec ningú. On són els escriptors?’ Després, analitzant la foto feta per Salamé, fent zoom, sortosament descobrirem a primera fila les escriptores Najat El Hachmi, Gemma Pascual i Bel Olid, i la presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, Montse Ayats.

Maria Bohigas saluda les seves autores estrella d’aquest Sant Jordi, Antònia Carré-Pons amb Com s’esbrava la mala llet i l’autora sorpresa, Eva Baltasar, amb Permagel. Una diu que ha rebut cops de colze; l’altra, cops de maluc. I fan broma i tenen ganes de viure el Sant Jordi i de conèixer lectors. Per a Eva Baltasar aquest és el seu primer Sant Jordi i se’l mira com si fos una turista.

A la sortida de la Virreina, ens trobem l’escriptor Raül Garrigasait, autor d’Els estranys (premi Llibreter i premi Òmnium a la millor novel·la de l’any). Ens espanta:

—Vinc consternat.
—Què passa?
—M’acaben de fer una entrevista per TV3 i no m’han fet ni una sola pregunta sobre el llibre.
—…
—Per una altra banda, acabo de parlar amb una periodista del diari Le Monde, que m’ha fet tot de preguntes polítiques. I m’ha fet la sensació que venia amb ganes d’escoltar. I preguntava si ens sentíem obligats a prendre posició. Jo li he dit que no en teníem cap obligació, però que alguns sí que sentíem la necessitat de fer-ho. I cal dir-ho, pocs dies abans que Valtònyc potser haurà d’entrar a la presó i quan fa dos dies que la policia va requisar les samarretes grogues a la final de la copa del rei.

Pugem plegats per la Rambla, que ja va plena i ja és tancada al trànsit. Ens fa gràcia trobar una parada de llibres de vell de la col·lecció Bernat Metge, perquè en Garrigasait és avui el responsable editorial de la col·lecció. A mig pujar, ens trobem l’editor Joan Carles Girbés. Parlem d’una fila de lectors que sembla que té un jovenet amb una gorra posada a l’inrevés. Deu ser un youtuber, especulem. Però no, descobrim que la cua és per a la directora de cinema i actriu Leticia Dolera, que he escrit un llibre sobre l’assetjament i el #MeToo.

A les onze tocades, a la plaça de Catalunya, saludem dos escriptors de L’Avenç: Julià Guillamon, que signa El barri de la plata, i Adrià Pujol Cruells, autor d’Els barcelonins. Què us sembla aquest Sant Jordi? Pujol Cruells dispara: ‘Em fot de molt mala llet els que no hi poden ser.’ Quin nus a la gola. El comentari el recull Guillamon: ‘Mira, tot baixant he passat per davant de la parada de Tabarnia, allà a l’altura del Palau Robert, i has de prendre una til·la…’ Un lector que es troba davant de Guillamon, tanca: ‘És una vergonya!’

D’esquerra a dreta: Adrià Pujol Cruells, Julià Guillamon i Carme Riera (fotografia: Albert Salamé).

Continuem caminant amunt. El groc és el color predominant de la jornada. Ens plantem davant de la llibreria Jaimes, on trobem unes somrients joves autores de l’Altra editorial: Irenen Solà, premi Documenta amb Els dics i Maria Guasch, que amb Els fills de la Llacuna Park, va quedar finalista del premi Òmnium a la millor novel·la de l’any i acaba d’aconseguir el premi de la Crítica espanyola. Totes dues es mostren molt emocionades començant a viure el seu primer Sant Jordi a Barcelona amb signatures. Formen part dels noms d’escriptores emergents que han marcat aquest Sant Jordi. En aquest sentit, Maria Guasch comenta: ‘Això també ha passat en l’àmbit del cinema, mireu el Festival de Màlaga que acaba de passar. I ho hem de celebrar, però tinc ganes que una situació com aquesta deixi de ser excepció.’

Són les dotze tocades i anem a trobar en Quim Monzó.

—Mare, mira qui hi ha aquí!
—Aina, filla!

Una nena, adolescent o més petita, arrossega la seva mare i tota la família cap a la part de darrere de la parada d’Òmnium Cultural, a la rambla de Catalunya tocant el carrer de la Diputació. Quim Monzó, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, hi ha signat llibres, d’onze del matí a dotze del migdia. Hi hem arribat que l’escriptor ja havia acabat. Ho havia allargat més de quinze minuts. Parlava amb en Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium, quan la nena li ha demanat una selfie i tota la família s’hi ha afegit. Després, una lectora també s’hi ha fet una foto. I una altra. És popular, en Monzó.

L’acompanyem rambla de Catalunya avall mentre li demanem com ha anat la trobada amb els lectors i quins llibres li han fet signar. I ens explica que n’ha signats de totes les èpoques, fins i tot un Self-service que va escriure amb en Biel Mesquida. ‘La gent es porta els llibres de casa. És lícit en un dia com avui’, diu. I continua: ‘El fet més rellevant és que avui ja no és Sant Jordi, el dia del llibre i la rosa, sinó que és Sant Jordi, el dia de la “selfie” i la rosa.’

I mentre anem caminant, a pas lleuger, per un costat de la rambla de Catalunya, un jovenet agosarat (no deu pas tenir més de quinze anys) interpel·la en Monzó tot demanant-li si es poden fer una selfie. ‘Ho veus?’, ens diu en Monzó. I demanem al jovenet quin és el llibre que més li ha agradat de Quim Monzó. Sorpresa! Ens diu que no se n’ha llegit pas cap, que li demana la foto perquè l’ha vist a la televisió. Diu que prefereix en Sergi Pàmies. I diu que l’últim llibre que s’ha llegit és La catedral del mar, que es va llegir en dos estius consecutius. En Monzó demana al jove si sap que en Falcones té problemes amb Hisenda.

Arribem a la Gran Via i Monzó aconsegueix trobar un taxi. Pugem amb ell i continuem conversant. Li demanem si demà escriurà sobre Sant Jordi. ‘Què dius ara! Hi haurà cinquanta articles sobre Sant Jordi demà al diari!’ I ens explica que ja té enllestit l’article de demà, que tracta d’una normativa que es vol aplicar a Uganda: ‘El president d’aquest país vol prohibir el sexe oral. És una notícia, no m’ho invento. Diu que la boca és per a menjar, menjar aliments, que el sexe és una altra cosa i que si practiques sexe oral, et poden sortir cucs als budells.’

Monzó estrena camisa, una camisa cridanera. S’ha endut dues roses grogues de la parada d’Òmnium. El taxi s’atura al carrer de Sepúlveda, cantonada Rocafort. Se’n va a l’estudi. El seu Sant Jordi s’ha acabat. Quim Monzó se’n va a escriure l’article de dimecres. No sabem de què tractarà.

Hem deixat en Monzó a prop del seu estudi i no deixem el taxi per tornar a la batalla: volem trobar en Màrius Serra, autor de La novel·la de Sant Jordi, enguany molt ben acompanyat pel protagonista del llibre, Oriol Comas. Tots dos no han parat de signar. Explica Serra: ‘Hi ha hagut molt de moviment tot el matí. Estic signant més enguany que en tots els Sant Jordis viscuts, fins i tot més que quan vaig guanyar el premi Sant Jordi. No recordo cap Sant Jordi amb tanta intensitat com aquest.’ Heu viscut cap paral·lelisme amb la novel·la? ‘De moment no s’ha mort ningú,  però tinc una sensació de mirall.’

I Oriol Comas assegura: ‘Com s’explica en la novel·la, jo prenc algunes decisions tirant els daus. Sense anar més lluny, a un quart de tres m’escaparé a fer un Dry Martini i tiraré els daus per decidir si me’n prenc un o dos. Si els daus van a favor, amb dos Dry Martini no sé pas si continuaré signant.’

A l’hora de dinar anem a la terrassa de l’hotel Condes de Barcelona, on el Grup 62 fa anys que munta un espai per a dinar una mica i reposar, un espai de trobada d’escriptors del grup, gent del sector i polítics, és clar.

Ens trobem Najat El Hachmi, contenta de com funciona la seva darrera novel·la, Mare de llet i mel. Explica que ha signat llibres a moltes mares i filles. Tornem al tema de la literatura escrita per dones, com un dels elements destacats d’aquest Sant Jordi. Explica: ‘El problema és que sigui una moda i això pot portar a desactivar aquesta problemàtica. Fixeu-vos amb la violència de gènere. És un tema desgastat mediàticament. Per una banda, és positiu que en l’ambient hi hagi aquest corrent per a les noies joves d’ara. Però, per una altra, si només et quedes amb la lectura de la Leticia Dolera, que no et porti a llegir la Capmany o la Silvia Federici, que parlen de feminisme des de l’aprofundiment i no des del pamflet, no avançarem. El problema de fons és que no hi ha educació en el feminisme. En tota l’escolarització no es parla de feminisme, no es troba en el currículum.’

Hi trobem molts escriptors, al dinar: Martí Gironell és un dels més saludats, perquè amb La força d’un destí ja s’apunta que serà dels més venuts. Saludem Pep Puig, autor d’Els metecs, una novel·la que entre crítics i escriptors la comencen a llegir i a valorar. Clara Queraltó, premi Mercè Rodoreda, comenta que ja ha trobat lectors que s’havien llegit el seu llibre i li havien aportat mirades i significats que ella no s’havia imaginat. I Jordi Puntí, que ha signat els seus dos llibres de Sant Jordi, Tot Messi i Això no és Amèrica, tot i que sobretot ha signat el dedicat al crac blau-grana.

Al dinar també hem trobat Clara Puig, filla del conseller de Cultura, Lluís Puig, que treballa al Grup 62. El regidor Jaume Ciurana li ensenyava un vídeo que ha editat el seu partit, on els seus regidors llegien entre tots el poema Llibertat de Paul Éluard, en una traducció del poeta Marc Granell.

No volem anar-nos-en del dinar sense parlar amb Joan-Lluís Lluís, premi Sant Jordi amb Jo soc aquell que va matar Franco: ‘Aquest Sant Jordi és molt més intens que cap altre que hagi viscut. A la parada d’Òmnium s’han exhaurit els seixanta-cinc exemplars que tenien i encara m’ha quedat un quart d’hora. Us explicaré una anècdota: diumenge a Sant Just Desvern, una senyora se’m va plantar al davant amb el llibre, perquè l’hi signés. Em va mirar fixament i va començar a plorar. I no sé per què plorava, no vaig gosar preguntar-li-ho. Em va impactar molt.’ I continua: ‘Sobre la recepció del llibre, encara no sé gaire què dir, perquè he fet moltes presentacions però els lectors que em comenten la novel·la trobo que no en fan una valoració detallada, com si no s’atrevissin a fer-ne una valoració realment personal. Amb les altres novel·les que he fet s’hi han atrevit més.’

I amb certa ironia, abans de tornar al carrer a signar, Joan-Lluís Lluís diu: ‘Això de ser premi Sant Jordi m’ha implicat coses fantàstiques. Mira, he visitat la casa de Pompeu Fabra a Badalona, que no es pot visitar; he entrat al parlament sense acreditació; m’he perdut en un pàrquing gegant amb en Màrius Serra…’

Sortim al carrer. Continua ple de gent contenta, comprant llibres i roses. La tarda encara s’allarga, perquè hi ha molta gent que surt de treballar i s’arriba al centre. A les set del vespre s’han sabut els títols dels llibres més venuts. No hi ha sorpreses. Haurem d’esperar a divendres per a saber quin ha estat l’abast d’aquest Sant Jordi, si ha estat històric, que voldria dir superar la venda de l’any passat, que va ser un any excepcional, o si ha estat una gran festivitat en què s’han igualat les darreres xifres de vendes. Una cosa és ben certa, com diu Emili Rosales: ha estat un Sant Jordi de tres dies.