02.03.2024 - 21:40
Marta Cortizas (la Corunya, 1992) és d’aquelles joves entusiastes que va avançant en la vida a còpia de compromís amb allò que fa, independència i simpatia. Diu que el seu desafiament personal és continuar essent feliç amb el que fa i gaudir cada dia del seu ofici. Sap que tot i semblar senzill, no és gens fàcil. Tampoc no ho és presentar-se a concursos ni trobar-se al centre de totes les mirades, després d’haver guanyat el concurs de Millor Sommelier de Catalunya. “La veritat, són dies estranys, em sento estranya. No m’agrada cridar l’atenció. Però, vaja, aquests focus se’n van de pressa.”
Aquest dilluns passat, l’Associació Catalana de Sommeliers va fer a Lleida el concurs de Millor Sommelier de Catalunya i s’hi van presentar dotze aspirants. Marta Cortizas, de trenta-dos anys, i en fa dos i mig que treballa de sommelier al Celler de Can Roca, va aconseguir ser la millor d’enguany. L’any passat, que també s’hi havia presentat, va ser tercera. Hem parlat amb ella per conèixer-la més bé, saber d’on ve i quines inquietuds té, personals i en relació amb el món del vi.
Es va llicenciar en belles arts i per pagar-se els estudis va començar a fer feinetes que la van portar a servir copes en una discoteca i servir cafès en una cafeteria. Després va arribar al restaurant Casa Solla, a Poio, al costat de Pontevedra, amb una estrella Michelin, on va començar fent còctels. El propietari, Pepe Solla, va veure que aquella noia joveníssima tenia empatia amb els clients i una simpatia natural i era treballadora i la va fer entrar a la sala del restaurant. El maître, Gabriel, la va formar i així es va iniciar en l’àmbit de la restauració. No fa pas gaire, l’any 2017-2018.
El seu company, Javier, que és cuiner, la veia interessada en el vi, amb un bon nas, i la va animar a formar-se. I va entrar a l’Institut del Vi gallec, a Sant Jaume de Galícia. “Allà vaig sentir que el món del vi era el meu lloc.”
Marta Cortizas no es va dedicar mai a les belles arts ni va provar la carrera d’artista, perquè de la restauració, en va fer ofici. Però la passió no li va arribar fins que es va tirar de cap al món de vi. I aleshores, quan ho explica, no és pas casualitat que digui: “No he sentit mai que la meva carrera tingués tant de sentit fins que vaig començar amb el vi i, en concret, quan vaig començar al costat de Josep Roca. Avui sé i noto que té molt a veure la meva carrera de belles arts amb el vi.”
Va entrar al món del vi en plena crisi de la restauració, amb el tancament dels establiments arran de la pandèmia. En aquest context extremadament difícil, la figura del sommelier era una de les baules més febles d’un restaurant, una de les primeres que queia. Hi va haver un abans i un després. A l’Institut del Vi gallec, el curs, que havia començat el 2020, es va allargar més del compte, fins el 2022. Però tot plegat no la va trabucar ni desanimar. Més aviat creu que entrebancar-se amb la covid durant els estudis de sommelier li va anar bé: “Ho vaig poder fer a la meva manera, sense presses ni objectius. Ho vaig fer per plaer.”
Va ser primera de la seva promoció i això li permetia de triar on fer les pràctiques i va entrar quatre mesos al Celler de Can Roca. Quan es van acabar, Josep Roca li va dir que, si volia, hi havia un lloc per a ella, sempre amb el permís de Pepe Solla. “Des que vaig arribar al Celler, sempre he tingut la sensació que aquest era el meu lloc, que era casa meva i que tot sortiria bé. No he dubtat mai d’aquest camí. Crec que això té a veure amb en Josep Roca i també amb en Pepe Solla, que tot i marxar, sempre m’ha dit que tenia un lloc per a mi al seu restaurant.”
Dos padrins, ha tingut la sommelier: Pepe Solla i Josep Roca. L’un la va fer entrar en el món de la restauració i la va formar sense engabiar-la. L’altre li ha obert la visió del món del vi i l’ha motivada a créixer. “Han estat els meus padrins, els meus acompanyants en el camí. Són els que m’han donat la força que a vegades no tinc. He de confiar més en mi mateixa, hi confio poc, i ells m’ajuden a no dubtar, m’impulsen endavant.”
Diu: “En Pepe Solla va fer això: quan hi va haver la possibilitat de venir al Celler de Can Roca m’ho va dir clar: ‘Vés-hi, no dubtis, és el teu moment, i has de ser-hi, perquè és el millor lloc per al vi.’ De fet, sempre que vaig a Galícia, les primeres persones a qui vaig a veure són en Pepe i en Gabriel, Gabo, el maître, que fa molts anys que és al restaurant.”
Marta Cortizas no prové d’una família lligada a la vinya ni al vi, però l’entorn familiar li va procurar un parell de coses que semblen determinants en la seva singularitat. L’una és el beure en família lligat al plaer: “A casa meva no hi ha vinyes ni res. Ara, això sí: cada diumenge, des de molt petita, vuit anys, amb la meva família anàvem a ‘prendre un vi’. I ja m’agradava molt el vi aleshores.”
I l’altra: “De petita em vaig criar en dos pobles, amb els meus avis. Teníem vaques, gallines, porcs… He viscut l’agricultura i la ramaderia. He recollit blat, plantat patates, he recollit grelos… Aquesta és la meva infantesa i crec que aquesta vivència m’ha aportat moltíssim, per sentir-me més a prop de la terra, també per valorar els viticultors, encara que en aquests pobles no es cultivava vinya. Però m’ha aportat uns aromes d’infantesa que a la ciutat no hi són, i també m’ha aportat la meva llengua, el gallec. Hi havia nens a ciutat que s’avergonyien del gallec, suposo que per ‘temps passats’, però per mi la meva llengua és un tresor i parlo gallec amb tota la família, fet que no es veu gaire, i és trist que sigui tan poc habitual. Per això aquí m’he sentit tan ben acollida, perquè em sento molt pròxima a l’estimació que teniu per la vostra cultura i la vostra llengua. Em feu enveja de l’orgull que en teniu.”
Tenir la infantesa lligada a un paisatge rural li ha facilitat entendre que el vi en origen és un paisatge: “No tinc una altra manera de veure-ho i no hi hauria d’haver una altra manera de veure-ho. Al Celler mirem d’acompanyar el vi, però tampoc donem gaire informació. Al principi em xocava que expliquéssim tan poc sobre les històries que hi ha darrere cada vi. Però també entenia que el menjar i el vi havien d’anar plegats. Ara, si un vi genera curiositat, expliquem moltes coses a la persona que el tasta, i ens canvia la cara i som feliços de poder explicar què hi ha darrere una copa de vi. Si podem, hem de transmetre el paisatge.”
Li demanem per Josep Roca, el seu segon padrí. Si treballar al seu costat li ha canviat la concepció del vi i la figura del sommelier. Què li ha aportat. Respon: “M’ha aportat més curiositat. I l’exemple d’un home que, sabent-ne tant, encara dubta, que s’ha de ser senzill. M’ha aportat la idea que el sommelier és una persona amb un aprenentatge constant i que és bonic servir i cuidar. Per això m’he sentit tan pròxima a ell, perquè jo ho visc igual. Abans d’arribar al Celler, tenia una mirada molt més acadèmica, més tancada. I ell m’ha ensenyat unes altres realitats i unes altres formes i possibilitats per al vi. Tastant amb ell he descobert els meus vins preferits. I m’ha ajudat també amb els vins naturals i uns altres vins menys convencionals.”
Potser per això quan li demanem quins envits té avui l’ofici de sommelier, ho diu de pressa i clar: “El desafiament és que un sommelier sigui més pròxim, menys elitista i més natural.”
