Un respecte a Puig Antich

[Nota de la redacció: En ocasió dels cinquanta anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich, tornem a publicar aquest article de Xavier Montanyà, que VilaWeb va publicar originalment el 3 de març de 2004, quan feia trenta anys de la seva mort. El que s’hi diu manté tota la vigència.]

Fa trenta anys que el jove llibertari Salvador Puig Antich, membre del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), moria assassinat a garrot vil a la presó Model de Barcelona. Aquell crim legal del franquisme va causar commoció en la societat catalana, un sentiment que contrastava amb el rebuig general, sobretot per les organitzacions polítiques antifranquistes tradicionals, de l’opció ideològica de lluita armada contra el règim i el sistema. Els antifranquistes desconfiaven del MIL, igual que el MIL desconfiava dels antifranquistes. L’abisme que aleshores els separava s’ha anat modificant d’una manera peculiar aquests trenta anys. Cada dia que passa es tendeix més a despolititzar-ne la figura i la lluita revolucionària per tal de convertir-lo en un producte del passat assumible per tothom, la qual cosa és una injustícia històrica i humana. Tots els joves han fumat porros i han tingut xicotes, però, a Puig Antich, no el van pas matar per això, sinó per haver plantat cara, amb valentia i fins al final, al sistema, que aleshores era el franquista.

En aquests trenta anys, mentre la dreta ha anat reforçant les seves posicions i el seu discurs, adaptant-se hàbilment a les noves situacions fins a tornar pràcticament a l’origen, l’esquerra, acomplexada, ha anat perdent els seus valors actius ideològics en estranyes mutacions de retrocés al centre, fins a acabar traint el seu propi discurs amb la pèrdua consegüent de militància, vots i sentit. No obstant això, aquests últims anys, l’actuació descarada del PP ha contribuït a trencar, bàsicament per impuls de les bases, el pacte de silenci que envoltava el franquisme i que s’havia perllongat impunement molts anys durant la transició.

Hi ha un interès real de reivindicació de la memòria, de saber a fons la nostra història, per necessitat, i perquè en el passat pot haver-hi les claus de moltes de les coses que succeeixen en el present. No els concedim el benefici d’actuar contra el nostre propi passat, prou que ho han fet ells, i recordem-lo amb rigor i amb honor. Els llibertaris no tenen ni herois, ni mites; seria injust que uns altres convertissin Salvador Puig Antich en l’heroi o el mite que no va ser. I encara seria pitjor que la seva història i la del MIL, un grup que lliga amb els grups europeus dissidents de les estructures polítiques tradicionals, que s’inspira en l’anarquisme, en l’esquerra comunista no ortodoxa, en el situacionisme, i que enllaça directament amb molts dels postulats del Maig del 68, acabés passant a la història com un grupet de joves inadaptats que van cometre un pecat de joventut. Respecte.

Nota: Xavier Montanyà és un dels autors del llibre dirigit per Ramon Barnils La torna de la torna. Salvador Puig Antich i el MIL (1985).