05.01.2021 - 21:50
La primera decisió política de l’any 2021 ha sorprès. El govern australià va anunciar el dia de Cap d’Any mateix el canvi de la lletra de l’himne nacional per a reconèixer els pobles aborígens. El canvi implica que Austràlia ja no es definirà mai més com una “nació jove”, un concepte implícitament racista si es té en compte que fa mil·lennis que és habitada.
És un gest petit, però va en la línia de moltes coses que passen a la regió del Pacífic i crec que mereixen la nostra atenció. A redós de Nova Zelanda i de les petites nacions insulars de la zona, al Pacífic s’expressa una nova cultura de respecte a la identitat, de pluralitat i de superació del concepte d’estat nació que crec que marca una línia molt interessant de futur.
No cal que ens enganyem, tampoc: el racisme ha estat estructural en aquesta part del planeta, i en bona part encara ho és. Els aborígens australians, per exemple, viuen en una marginació intolerable. Els gests, fins i tot les decisions de pes, tenen un valor important però relatiu, al cap i a la fi, si no canvien radicalment la vida de les persones –i tenim el cas de Sud-àfrica que ens recorda aquests límits.
Ara, acceptant que la visió d’ací estant sempre serà més ideal que no pas la visió sobre el terreny, no crec que hàgem de menystenir algunes coses que ens poden confirmar que una part del món actual fa un tomb en una direcció contrària a la que voldrien mantenir els nacionalistes d’estat, sense anar més lluny el nacionalisme espanyol. I això, perquè s’esdevenen tres fenòmens molt interessants: el respecte a la diferència, l’assumpció de la diferència com a component personal –i aquest crec que és el gran canvi, que també el vam veure als Estats Units durant les protestes per l’assassinat de George Floyd– i l’exploració de noves vies d’organització social.
L’exemple de Nova Zelanda, que encapçala el canvi
En el cas australià, la decisió sobre l’himne és un primer gest, molt minso encara, que crec que rep molta influència de Nova Zelanda, on la identitat maori és assumida pel conjunt del país com un component identitari bàsic, més enllà de què siga cadascú personalment i del seu origen; i evidentment, com a reacció a la lluita del moviment aborigen –sense lluita no hi ha mai res a fer.
La celebració de l‘hakka pels equips esportius neozelandesos, una poderosa cerimònia ritual de desafiament a l’enemic, segurament va obrir el camí a aquest reconeixement identitari, perquè és profundament atractiva i perquè el món l’ha reconegut de seguida com una cosa única i pròpia. I no deixa de ser curiós que pocs dies abans de la decisió de canviar la lletra de l’himne australià, per primera vegada l’himne vell fos cantat oficialment en anglès i en una de les llengües aborígens, concretament en eora, al començament d’un partit de rugbi i amb els jugadors d’origen europeu cantant-lo en aquesta llengua.
El fet d’assumir allò que fa diferents els dominats com a tret identitari fonamental de la població dominant al Pacífic em crida molt l’atenció. Perquè em sembla que beu d’una font molt poderosa i assentada en la realitat global que, tanmateix, no s’havia volgut traspassar a la qüestió nacional per motius polítics.
La gent ha après que ser diferent i únic és un gran valor. Culturalment, no ho discuteix ningú des de fa més d’un segle, des de Stravinski, Picasso i Joyce, per dir només tres noms. Ser original, tenir singularitat és un valor que et fa ser útil al món. I d’ençà dels anys seixanta del segle passat, les ideologies que canvien realment la nostra vida són ideologies de mirada. Sobretot el feminisme, però també l’anticolonialisme, l’ecologisme i el veganisme, per dir-ne algunes de ben diferents. El nacionalisme, tanmateix, semblava haver restat al marge d’aquest gran canvi i per això encara avui és possible de veure gent compromesa en moltes causes tret del respecte a la diferència nacional pròpia. Gent que no es qüestiona el paper d’opressors –de ser i actuar com a espanyol al nostre país, per exemple–, sinó que el viu amb una naturalitat esfereïdora, contrària a tota la resta de la seua experiència vital.
I precisament és la possibilitat de ser així que em sembla que canvia al Pacífic. Perquè ja no és tan sols que es facen gests condescendents envers minories nacionals històricament maltractades. La diferència d’ara és que els membres de les comunitats històricament opressores comencen a sentir la necessitat d’assumir personalment les característiques de la minoria històricament oprimida, com a condició necessària per a la creació de la identitat personal pròpia.
Segurament, Nova Zelanda és el lloc del món on això passa amb més intensitat, en relació amb la identitat maori. Hi ha els gests simbòlics, que encara són importants, però també es fan passos que van més enllà. Heus ací, per exemple, el vídeo del moment en què la laborista Jacinta Ardern, d’origen familiar europeu, celebra la seua darrera victòria electoral. I ho fa parlant primer en maori, que cal recordar que és una llengua emprada per menys del 4% de la població. Imagineu-vos, per fer el contrast, que un polític espanyol, quan guanyàs les eleccions, fes a Madrid la primera part del discurs en èuscar com a reconeixement explícit de la seua identitat…
Lògicament, una part important dels maoris considera que això de moment només són gests i que han d’anar acompanyats de mesures reals que vagen més d’acord amb les seues necessitats i la seua cosmovisió. Ho entenc, és clar, i no voldria que em passàs a mi amb Ardern com passa a periodistes d’altres parts del món, que continuen fixats en la idea que Ada Colau és una veu original i progressista, per bé que ha quedat clar que no ho és. Tanmateix, amb aquesta prevenció constate que alguns d’aquests gests són decisiu, no em semblen anecdòtics. Com ara que cinc dels vint ministres del govern siguen maoris o que la ministra d’Afers Estrangers siga Nanaia Mahuta, una dirigent maori que té la cara decorada amb el tradicional Tā moko. Crec que des de l’altra punta del món ens hi hem de fixar, perquè podria ser un indici de canvi en la direcció de respectar l’originalitat com a patrimoni valuós dels pobles i de les persones. Cosa que podria fer tombar alguns debats viciats, sobretot els europeus.
El debat sobre el comú des d’una perspectiva diferent
A França, per exemple, ja hi ha gent que proposa l’abolició de la propietat privada, enmig de l’enorme crisi actual. Sense anar més lluny, el filòsof Pierre Crétois ha alçat una enorme polseguera aquests dies reclamant que el dret de propietat privada deixe de ser un dret fonamental.
El debat és interessant i necessari, però em fa l’efecte que la solució proposada és ben poc original –demana solament que l’estat faça una prohibició més, en la línia inaugurada precisament per la Revolució Francesa, prohibir, prohibir i prohibir, que és l’origen del fracàs col·lectiu en què vivim. És contra aquest pensament anquilosat que hi ha un contrast notable, un autèntic xoc cultural, al Pacífic. A Nova Zelanda, per exemple, hi ha hagut un debat sobre un bé comú que a Europa no hem entès i fins i tot hem ridiculitzat agosaradament: el reconeixement d’un riu com a ciutadà de ple dret. Però el cas és que aquesta decisió té més implicacions i més profundes que no sembla.
Fa pocs anys que el parlament de Nova Zelanda, a instàncies del poble maori, va atorgar al riu Whanganui els mateixos drets legals que a una persona. La cambra va declarar: “El riu i tots els seus elements físics i metafísics són un tot indivisible i viu que a partir d’ara té tots els drets, facultats, obligacions i personalitat d’una persona jurídica.” El Whanganui és un riu tradicionalment venerat pel poble maori, viscut pels maoris com un avantpassat seu, que gràcies a això ja no pot ser objecte de pràctiques que no serien admissibles en una persona. Un representant maori i un del govern n’han estat nomenats representants legals i tenen el dret de perseguir qualsevol agressió o violació de la personalitat del riu.
Entenc que aquest enfocament resulte xocant, a mi m’ho sembla, però alhora reconec que és extraordinàriament interessant i que concilia perfectament l’ecologisme, el respecte i el reconeixement de l’originalitat cultural i el gaudi dels drets col·lectius, del comú. I que a cap blanc europeu no se li hauria acudit ni tan sols d’imaginar –tot i que cal recordar que Albert Einstein ja va expressar la idea que aquesta presumpció dels humans que som una cosa separada de la natura “és una il·lusió òptica de la consciència” i una presó cultural.
Per unes relacions internacionals més enllà dels estats nació
Finalment, més enllà de la política interna, cal tenir present que aquesta visió que vull remarcar avui, original, nativa, de la relació de cadascú amb el món que l’envolta es va traslladant també del Pacífic a l’àmbit internacional amb iniciatives que qüestionen que l’estat nació reconegut per l’ONU siga l’únic representant legítim d’una població. És el cas, claríssim, de la creació de la Punta de Llança Melanèsia. Aquesta és una organització intergovernamental formada per quatre estats melanesis: Fiji, Papua Nova Guinea, les Illes Salomó i Vanuatu, i els independentistes canacs en pla d’igualtat. És una organització internacional que porta, doncs, el missatge explícit que la representació dels pobles no pot restar ni ha de restar en els estats nació i prou.
De la mateixa manera, Taiwan, que és un dels extrems de l’Austronèsia i viu sota l’amenaça constant de la Xina, també trau profit del seu reconeixement dels pobles aborígens de l’illa, cosa que li ha permès, per una banda, el suport diplomàtic de països com Tuvalu, Nauru, les illes Marshall i Palau i, per una altra, imaginar que es pot crear un grup de nacions sense reconeixement formal per l’ONU però que existeixen en la realitat –i l’acord diplomàtic tancat fa poc amb Somalilàndia és un model que especialment els catalans ja ens hauríem de mirar amb un gran interès.
Què vull dir amb tot plegat? Simplement, que mentre a la vella Europa creix la intransigència autoritària, a les perifèries del món –perquè això també passa entre els indígenes d’Amèrica i els afroamericans– va sorgint una manera d’entendre la relació entre les cultures i les nacions més igualitària i respectuosa amb la diversitat. Una relació que sembla que per primera vegada fa que una part de la població històricament opressora senta la necessitat d’assumir personalment l’originalitat i el valor únic dels pobles oprimits per a poder construir-se a si mateixa. I aquest és un tret sorprenent i cridaner que, si creix i es consolida, serà tota una lliçó per als nacionalismes d’estat com l’espanyol i el francès. I un raig de llum que ens pot arribar a tocar a tots, des del llunyà Oceà Pacífic.
