30.12.2020 - 21:50
|
Actualització: 31.12.2020 - 10:31
Quan vaig llegir la publicació (em nego a dir-ne notícia), em va fer bullir la sang. I de seguida vam obrir el twitter, la meva indignació i jo, i ja preparàvem alguna ocurrència i pràcticament ja ho teníem però de sobte alguna cosa, no em pregunteu quina, un rau-rau, una intuïció, un jo-què-sé-què, em va frenar. I vaig pensar això, aquesta obvietat que ja hem après respecte de les barrabassades de l’extrema dreta: que, massa sovint, provant de respondre-hi, les amplifiquem.
I és això. I avui que acabem l’any i en comencem un altre que per força ha de ser millor (no li hauria de costar pas gaire, sincerament) potser ens ho podríem prendre com un d’aquells propòsits que ens formulem de cara al nou cicle: no fer cas de les mentides que ens omplen les xarxes (i, des d’elles, el món) de soroll interessat.
L’altre dia, el diari El Mundo va perpetrar una de les seves mentides disfressada de notícia, sense cap subtilesa ni cap res: que hi ha un concurs, impulsat per l’Agència de Promoció del Valencià, perquè la mainada escrigui una carta als Reis incloent també a la llista de demandes “una millora per al nostre poble”? Aguanta’m la cervesa que ja tinc el titular: “Un ayuntamiento obliga a los niños a escribir la carta a los Reyes Magos en valenciano para poder recibir regalos” (“Un ajuntament obliga els infants a escriure la carta als Reis de l’Orient en valencià per a poder rebre regals”). I que no deu ser ni de bon tros la cosa més ignominiosa que algú hagi escrit i publicat en aquell mitjà fent-ho passar per periodisme, però que és tan brut i tan baix i tan mesquí que costa de no donar-hi contestació. Per explicitar la vilesa que significa. Per engegar-los a fer la mà. Per intentar fins i tot raonar i mostrar que han construït una notícia que no té res a veure amb els fets. Com si no en fossin conscients.
Una mica abans o una mica després d’aquesta porqueria escrita n’hi va haver una altra d’oral, aquest cop en un dels xous televisius dels cortesans de tercera (xiscles i llàgrimes de cocodril i impúdica ostentació de la vacuïtat humana) que emeten durant hores en una televisió espanyola: que hi va aquella actriu progre, la Verónica Forqué, i que hi regurgita no sé quina ximpleria del jovent català que, diu ella, encesa, no sap parlar espanyol. Oh, ah!
En fi, gens d’interès. Objectivament, gens ni mica. Ni una cosa ni l’altra. Nini: ni la del diari ni la de l’actriu. Simples apunts, en tot cas, per a l’inventari del supremacisme (lingüístic i nacionalístic) espanyol. Dues mostres més que no en seran, tampoc, ni de bon tros, les més rellevants. I que en canvi, ja ho veieu, ens ocupen el temps. Ara mateix, per exemple, mig article. I ens encenem. I ens en fotem també. I segur que hi trobem, entre tots, respostes agudes, contundents, ocurrents, fonamentades.
Mentre fem tot això, però, ja hem convertit la barrabassada en nucli de la nostra atenció.
I aquesta és la clau. Perquè hi ha allò que ja hem après de les xarxes i dels seus algorismes i que significa que, en respondre-hi, en interactuar-hi, ni que sigui per rebatre-ho educadament, ni que sigui per engegar-ho directament a parir panteres, ni que sigui per convertir-ho en acudit, s’interpreta que la cosa, la barrabassada, és rellevant i es mostra cada vegada a més gent. I perquè, a banda del fet constatat de convertir-nos nosaltres mateixos en amplificadors de continguts menyspreables, hi ha també el temps i l’energia que perdem en debats que no ho són. I, sobretot, aquest anar acostumant-nos a l’acció reactiva. Mera resposta. Que no és acció, ben bé. Que segueix el camí que ha marcat un altre. El camí i l’interès.
La primera cosa que ens hauríem de preguntar, potser, abans de respondre al titular mentider o la xiscladissa sobre el nivell d’espanyol dels catalans, és si hi ha enlloc cap debat real sobre això. I la resposta cau pel seu propi pes: enlloc i cap.
La segona cosa podria ser si expressen cap opinió fonamentada, amb la qual puguem estar d’acord o discrepar-hi però fonamentada. Tampoc no és el cas. Perquè, tal com tots dos exemples il·lustren, es tracta de simples i grolleres mentides, pronunciades per gent que ha tingut l’oportunitat de contrastar-les amb els fets i que, per tant, si les manté, ho fa de manera conscient. Amb tota la mala idea.
Quin sentit té, així doncs, provar de rebatre una cosa que no existeix, que és directament falsa? Si ho fem, tan sols aconseguim parlar de temes fantasma, de fake news, posem-hi l’etiqueta que sigui i sempre anirem a parar al mateix lloc: les mentides de tota la vida. Des del moment en què ens fan entrar al debat, guanyen. Perquè no és real. Perquè el creen artificialment i segons el seu interès. I quan acceptem de parlar-ne, nosaltres mateixos, amb les nostres bones intencions i el simple sentit de la justícia i l’impuls i la necessitat de defensar-nos, anem farcint i solidificant, donant carta de naturalesa a la mentida.
I desviant l’atenció dels temes que sí que són reals i que sí que necessiten atenció. Tota la nostra atenció.
Vet aquí el meu bon propòsit per al 2021: no alimentar els trols, no mossegar els seus esquers, no amplificar-los les mentides. O, dit per la banda positiva: superar la trampa de la reacció.
Que no és tan fàcil de practicar com de predicar.
Aviam.
