30.04.2018 - 22:00
Avui, Primer de Maig, és el Dia Internacional dels Treballadors, una jornada reivindicativa de mobilització pels drets laborals. Els sindicats majoritaris es manifesten a Barcelona amb el lema ‘Ara ens toca a nosaltres’ en un any en què el seu lideratge social ha estat més discutit que mai, sobretot pels moviments multitudinaris sorgits al marge. És el cas de l’onada pensionista, de les ‘Kellys’ contra la precarietat i del moviment feminista. UGT i CCOO volen acostar-se a les reivindicacions d’aquests grups, i per això les demandes sindicals se centren en l’assoliment de la igualtat, una millor ocupació, salaris més alts i pensions dignes.
A les manifestacions que hi haurà a les principals ciutats del país, s’afeixen enguany la marxa ‘Per la República dels drets socials’, convocada per la plataforma Alcem-nos, de la que forma part la Intersindical-CSC, l’ANC i el nucli promotor d’Universitats per la República, entre més. L’objectiu és dotar de contingut la independència, i per això exigeixen una jornada laboral de 35 hores, la fi de les retallades, una pensió i un salari mínim de 1.200€ i la renda garantida de ciutadania. Amb les mateixes reivindicacions, es convoca a Girona la manifestació ‘Per la República de les treballadores i dels treballadors’.
Tres vagues generals en sis mesos
Les últimes vagues generals convocades a l’estat espanyol pels grans sindicats, tot i les reformes i retallades, es remunten al període 2010-2012 quan, en plena crisi, se’n van convocar tres.
‘Nosaltres convoquem les vagues perquè som nosaltres els qui hem de convocar les vagues generals’, deia recentment el dirigent de Comissions Obreres (CCOO) a Catalunya, Javier Pachecho. Però aquest últim any s’ha comprovat que la iniciativa i la capacitat d’aturar el país va més enllà dels sindicats majoritaris, i se n’han convocat tres sense que hi hagin tingut cap intervenció protagonista.
La primera vaga general va ser el 3 d’octubre. La convocaven els sindicats CGT, Intersindical-CSC, CNT, COS i IAC i els Comitès de Defensa de la Vaga com a resposta a l’empitjorament laboral i la vulneració de drets en el marc de la intervenció espanyola per a aturar el referèndum. El seguiment va ser del 70% en l’administració pública, i va arribar al 88% entre els treballadors que van exercir el dret de vaga i les empreses tancades.
La petició de vaga havia estat tramitada el 21 de setembre, però la Taula per la Democràcia –on hi ha CCOO, UGT i USOC– no s’hi va afegir fins passat l’1-O, arran de la repressió viscuda.
La següent vaga general va ser el 8 de novembre. La Intersindical-CSC va convocar una manifestació arran de la regressió de drets socials, la precarietat laboral i el decret que facilitava el trasllat d’empreses establertes a Catalunya. La manifestació coincidia amb l’aplicació de l’article 155 i l’empresonament de mig govern, i tenia el suport sindical de la COS, la IAC i algunes seccions de la CGT. Foment del Treball va considerar que la vaga era il·legal i demana a la Intersindical-CSC 100.000 euros per danys i perjudicis, en un procés judicial encara obert.
Finalment, l’última aturada general va ser la vaga feminista del 8 de març, convocada per la Comissió 8 de Març, amb el suport, novament, dels sindicats minoritaris (CNT, CGT, Intersindical, COS, USTEC-STE’s i IAC). Per la seva banda, CCOO i UGT es van afegir solament a una aturada parcial de dues hores per torn.
CCOO i UGT a la cruïlla
Tot i encapçalar la representació sindical, els grans sindicals han vist discutit el seu paper en la defensa d’una millora de les condicions de vida i en la mobilització social.
La capacitat de mobilitzar és especialment important en sistemes com el nostre, amb una baixa afiliació, atès que els acords afecten tots els treballadors (siguin afiliats o no), i la poca representativitat és substituïda per la participació institucional i mobilització.
La baixa afiliació també fa que es depengui en gran part de les subvencions estatals, de cursos de formació i de la representació institucional. Això fa que a vegades es qüestioni la independència dels sindicats. A l’estat espanyol, el PP ha retallat dràsticament l’aportació als sindicats, que han vist com els acusaven de no protestar prou per a evitar més retallades.
Per tant, la força com a actor depèn, sobretot, de la capacitat de mantenir el lideratge i d’evitar nous actors que els facin perdre protagonisme.
El paper nacional
L’Espai Democràcia i Convivència, en què hi ha la UGT i CCOO, va convocar la manifestació del 15 d’abril per l’alliberament dels presos polítics quan feia sis mesos que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart havien entrat a la presó. Això va fer que cresqués la tensió dins dels sindicats i en les federacions d’àmbit estatal.
El secretari espanyol de CCOO, Unai Sordo, va negar que hi hagués presos polítics ni exiliats, i va acusar l’independentisme d’utilitzar la manifestació. També va negar-los el secretari espanyol de la UGT, Josep Maria Álvarez, qui va declara: ‘En un país democràtic com el nostre no es pot dir que hi hagi presos polítics.’
La secció sindical de la UGT de Renfe es va desmarcar expressament de la manifestació. A més, la UGT ha admès baixes d’afiliats per la situació política, tant de partidaris de la unitat d’Espanya com d’independentistes. Una és la d’Albert Rivera, president de Ciutadans.
VilaWeb assenyalava una guerra oberta dins de la UGT, on sembla que hi ha un pacte a favor del dret de decidir i el front democràtic, però en contra de la independència, la qual seria inacceptable per als sectors més unionistes, vinculats al PSC, que voldrien trencar aquest equilibri.
La germana de Dolors Bassa va escriure una carta pública criticant el poc suport públic de la UGT a la consellera, que havia estat secretària general a les comarques gironines fins al 2015. El sindicat també ha rebut crítiques per la poca resistència a l’aplicació del 155.
Per la seva banda, el secretari espanyol de CCOO, Javier Pacheco, també ha dit que havien perdut tres-cents afiliats a Catalunya per la situació política per totes dues bandes des del mes de juliol.
L’evolució sindical als Països Catalans
A Catalunya, el País Valencià i les Illes, els sindicats amb més afiliats són la UGT i CCOO, que representen entre un 70% i un 80% dels delegats.
En el cas de Catalunya, la densitat sindical ha estat històricament molt baixa. La UGT i CCOO sumen el 80% dels delegats, amb 150.000 afiliats i 141.000 respectivament, tot i han perdut més de 60.000 afiliats des del 2009. L’evolució en el percentatge de delegats és clara: si el 2008 eren el 85%, ara són el 80%, tot i que la baixada no ha comportat el creixement d’una alternativa.
Cal assenyalar que els sindicats majoritaris a Catalunya han tingut capacitat de sumar la gent sobiranista. Un 40,3% dels afiliats de CCOO tenen com a primera opció l’estat independent, de manera que van més enllà dels sectors vinculats al PSC o als comuns.
De fet, noms de referència de l’independentisme actual han tingut un paper rellevant en aquests sindicats. És el cas, com hem vist, de Dolors Bassa, que va ser secretària general d’UGT a les comarques gironines fins que va entrar al govern (2008-2015), i el de Neus Munté, que va ser secretària d’Ocupació i Educació i de Política Institucional de la UGT de Catalunya (2004-2010).
El tercer sindicat, en nombre d’afiliats, és la USC (amb 15.000 afiliats i 2.500 delegats). La CGT, com a quarta força al Principat, ha tingut un creixement continuat des del 2008. I, a més, trobem sindicats majoritaris en sectors concrets, com l’USTEC-STE, que és el primer en el sector de l’educació pública.
La Intersindical-CSC, sindicat independentista, encara minoritari, va guanyar mig miler d’afiliats durant el mes i mig següent a l’1-O, és a dir, que va créixer un 12%, fins als 4.500 afiliats i els 300 delegats. Tanmateix, encara és lluny dels sindicats independentistes bascos (ELA i LAB), que tenen el 59% de la representació del País Basc i el 37% de Navarra. El CIG, un dels majoritaris a Galícia, també ha estat històricament la primera força sindical.
Andorra, primera vaga general de la història
Enguany, a Andorra, no es fa cap manifestació pel Primer de Maig, tot i que és un any històric, perquè és la primera vegada que s’ha fet una vaga general.
Va ser el 15 de març. Els sindicats van convocar la vaga per protestar contra la reforma de la llei que regula els treballadors públics, que consideraven que empitjorava les condicions laborals. Van qualificar la protesta d’èxit absolut, tot i que el govern andorrà va xifrar el seguiment en un 28%. L’endemà, en la segona jornada de vaga, el seguiment va ser d’un 23% dels funcionaris públics.
Els sindicats havien estat prohibits des de la vaga de 1933 dels treballadors que construïen la central hidroelèctrica de FHASA. El primer sindicat (Sindicat Andorrà de Treballadors) es va constituir el 1990 i no va ser fins al 2008 que es va assolir la llibertat sindical. Actualment, el sindicat majoritari és la Unió Sindical d’Andorra (USdA).
Catalunya Nord: marxa contra les polítiques de Macron
A Catalunya Nord, hi ha convocada una manifestació unitària a la plaça de Catalunya de Perpinyà, en un moment en què els sindicats s’oposen a les polítiques aplicades per Macron.
La principal força sindical és la CGT (35,4%), amb una important presència de la CGT-FO, una escissió més possibilista (no comunista) de la CGT, que té el 64% dels delegats a l’Ajuntament de Perpinyà i és especialment forta al Llenguadoc-Rosselló. A l’estat francès, els principals sindicats són la CFDT (26,37%) i la CGT (24,85%).
El País Valencià es reivindica
A València, Castelló, Alacant, Alcoi i Elx, les manifestacions convocades pel sindicat majoritari tenen el lema ‘Temps de guanyar drets’. La intenció clara és d’acostar-se als moviments socials que han anat sorgint, i situen la marxa d’avui com la continuïtat de la vaga feminista del 8 de març. També presenten el ‘temps de guanyar drets’ en igualtat, feina, salaris i pensions.
Hi ha una clara majoria d’UGT i CCOO, que sumen gairebé el 75% dels delegats a les empreses, amb una implantació especialment important a l’Horta, d’on són més d’un terç dels afiliats, atès que la indústria encara és molt important.
CCOO i UGT mantenen la denominació ‘País Valencià’ i van pactar juntament amb la Intersindical Valenciana –són els tres sindicats majoritaris en la funció pública valenciana– que la competència en català fos un requisit per a accedir a la funció pública.
La Intersindical Valenciana, que defensa l’autodeterminació i la plena normalització de la llengua, és formada per diversos sindicats autònoms, amb les seves estructures i sobirania, i és especialment important en el sector de l’educació. Té 558 delegats, això és, més d’un 2% de la representació.
Illes: manifestació i festa reivindicativa a Palma
Pel Primer de Maig, els sindicats UGT, CCOO i STEI han convocat una manifestació a Palma que anirà de la plaça d’Espanya al parc de la Mar, on hi ha preparada una festa.
També a les Illes els sindicats majoritaris són UGT i CCOO, que sumen el 70% dels delegats, amb l’USO com a tercera força. També hi ha presència important de la STEs-INTERS (Confederació Intersindical), principalment en educació. Els sindicats es van unir en les protestes contra el govern Bauzá pel decret de bilingüisme.
En educació també ha aparegut com a segona força sindical Alternativa, que defensa les propostes de l’Assemblea de docents de les Illes, col·lectiu creat per a oposar-se a les polítiques educatives del govern popular.
El govern del PP va ser extremadament crític amb els sindicats, fins al punt de reduir dràsticament els alliberats sindicats, principalment en educació i sanitat, i d’aquesta manera va retirar-los part de les subvencions.
Aquest Primer de Maig pot comportar un punt d’inflexió en una transició en què es qüestiona el paper dels sindicats majoritaris com a representants dels treballadors i les demandes socials. Sobretot, tenint en compte l’aparició de moviments transversals com el feminista o el de pensionistes, que es poden convertir en nous actors de la política institucional.
