07.10.2024 - 21:40
Arran de la monumental escridassada que Salvador Illa ha rebut a Tarragona aquest cap de setmana, alguns socialistes han reaccionat a les xarxes socials dient que els xiulets no tenen gens d’importància i que allò que compta són els vots.
La seua prepotència és coneguda, però si donem per vàlida aquesta opinió és difícil de no respondre-hi recordant-los que Salvador Illa, i el PSC, tan sols han tingut els vots del 16% dels electors catalans –o del 27%, si fem els càlculs sobre els qui van anar a votar. No n’hi ha per a fer bots d’alegria, precisament.
Passa sempre? Si fa no fa. No tan exageradament com passa amb el president Illa, però més o menys sempre passa que la representativitat és deficitària. Cap president de la Generalitat, ni de dalt ni de baix, ni cap president del govern espanyol no han estat elegits amb xifres que s’acosten al 50% dels votants.
I això és així perquè el sistema electoral espanyol, basat en els condicionaments de la llei de reforma franquista, és particularment deficitari. I perquè, tot i els anys que han passat, el Parlament de Catalunya continua sense acordar un sistema electoral propi que puga corregir les deficiències de l’actual.
Un detall, difícil de demostrar amb el format actual del parlament, però evident: l’independentisme té en el conjunt del país una sòlida majoria social –reflectida també en els xiulets i escridassades que rep el president– que tanmateix no es reflecteix en un parlament en què una sola circumscripció, la de Barcelona, elegeix ni més ni menys que el 63% del total dels diputats.
Però hi ha alternatives i crec que és urgent de posar-nos-hi a treballar. Estic convençut que cal proposar una reforma profunda de la cambra. I, tot i que seria qualificada inicialment d’il·legal, crec que fóra bo de promoure una reforma del parlament a partir d’una ILP impulsada, per exemple, per l’ANC o per entitats diverses.
La reforma hauria de tenir dos objectius clars: facilitar més la representativitat de la cambra i llevar força als aparells dels partits, donant més llibertat als diputats. Ambdues coses es poden aconseguir, per exemple, adoptant un sistema com l’andorrà.
La proposta concreta seria de canviar el sistema d’elecció dels diputats. El Parlament de Catalunya es podria reduir, per exemple, a un total de 86 diputats, elegits en dues urnes: 43 en una, com a candidats individuals per majoria directa, un per comarca; i 43 més en l’altra, per llistes de partit, en una sola circumscripció nacional, no pas per províncies com ara. Cada elector, doncs, emetria dos vots.
Fa temps que els partits més petits es queixen que l’existència de quatre circumscripcions els dificulta l’entrada al parlament, cosa que, traslladant la llista de partits a una sola circumscripció nacional, es matisaria. I la por de les altres circumscripcions a la macrocefàlia de Barcelona també seria compensada per l’elecció directa de diputats per circumscripció. Aquests diputats, a més, com que serien elegits per ells mateixos i no necessàriament com a membres de partits, tindrien una força i un arrelament en la societat molt més ferms que no actualment.
El fet que la meitat de la cambra no depengués d’una llista tancada per les executives de Barcelona aportaria als diputats un grau de llibertat desconegut fins ara i forçaria el parlament a respondre més a la realitat del carrer.
El diputat pel Baix Ebre, per entendre’ns, dependria molt més dels seus electors que no pas de la seu de Barcelona, cosa que en un moment de tanta decepció envers el comportament dels nostres representants estic segur que seria molt positiva en termes democràtics.
