Un president negociant?

Puigdemont, contra la imatge de tirar pel dret que té, és un gran partidari de la via dialogada i pactada. El president va voler pactar fins i tot el primer d’octubre, quan les porres dels piolins encara eren calentes i ressonava l’a por ellos. N’hi ha prou de tornar a visualitzar el missatge institucional que va enviar al cap de poques hores d’haver tancat els col·legis electorals. Tenia un 90% de vots emesos en favor de la independència i deia això per televisió: ‘El camí que hem fet fins ara l’hem de fer junts, en civisme i en pau. I l’hem de fer obert a les propostes de diàleg que serveixin per a respectar la voluntat dels catalans i les ofertes de mediació que arribin per tal que tot aquest recorregut el fem amb tota l’eficàcia possible. En aquest camí hem de fer una apel·lació directa a Europa: els catalans ens hem guanyat el dret de ser respectats a Europa. La UE ja no pot continuar mirant cap a un altre cantó’ (vídeo).

Agradarà o no, però Puigdemont també va voler pactar el 10 d’octubre en el famós discurs de la DUI suspesa. Aquell dia tothom recorda que va dir que no declarava la independència ‘per tal que les setmanes vinents emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a cap solució acordada’. El poble que vota, vota independència. I Puigdemont insisteix en una solució acordada i en el diàleg (vídeo).

Finalment, la independència es va declarar el 27 d’octubre, i per sorpresa de molts, no es va defensar. La raó torna a ser el diàleg i la negociació. Perquè això és el que cercaven, i no pas defensar la república. Diàleg i negociació. No ho explico jo. Això ho han explicat els membres del govern Puigdemont mateix: es va arribar fins al final amb l’objectiu de forçar la negociació. Creien que amb la celebració d’un referèndum unilateral potser se n’acceptarien els resultats, o potser se n’aconseguiria un de pactat. En tot cas, Rajoy negociant. Això cercaven, més que no pas el control fronterer.

Puigdemont, contra la imatge de tirar pel dret que té, és un gran partidari de la via dialogada i pactada. Molts moderats nostrats ens el pinten com un mig pirata. Radical. Extremista. Però vull recordar que l’opció de plantar-se a defensar la República també hi era. I posar homes armats a la frontera. I aguantar l’embat dels piolins. Morts. I ferits. I anar en línia recta. I resulta que Puigdemont no va ser de línia recta, sinó moderada. Ni ho defenso ni ho critico. Ho constato.

En fi, molts moderats nostrats poden pintar tot allò que vulguin, però ves que els extremistes no siguin ells: avui els centrats dels PSC defensen la presó a Estremera, i el director adjunt de La Vanguardia insulta diputats per Twitter. Els diu curts. Qui perd els nervis? Qui perd el nord? Puigdemont radical o mirall de moderats? Puigdemont tirant pel dret o Puigdemont negociant? Què hem tingut aquí?

PS. Si els moderats nostrats estiguessin més en forma podrien veure que la seva hora és aquesta, i que les cartes de la tercera via es juguen ara amb Alemanya, la UE, Espanya i Puigdemont. Ni DUI, ni 155. Això volen molts a Europa. Però molts. Començant per la Merkel. I només pensar en la solitud de Puigdemont en les múltiples negociacions, trobades i reunions que deu tenir allà dalt amb la tercera via europea fa feredat. Hi deu sortir tot. Pacte fiscal, federalisme, més autonomia i l’acostament dels presos. Per sort, negociar ja li agrada, es veu, al president. I per sort, a Rajoy no.